MADUIXES, MADUIXETES I MADUIXOTS
Dites madoixes a la Garrotxa, i fragues o fraules en altres indrets dels Països Catalans.Per la imposició del castellà, hi ha llocs on es coneixien amb el terme espanyols de “freses”. A Amèrica Llatina s’ anomenen fresas o frutillas, i a Portugal morangos.
La maduixa (Fragaria vesca), és pròpia, sobretot, de la Primavera i de l´estiu, segons la varietat. A Califòrnia, un dels primers productors del món, no obstant, la collita comença al novembre.Les espècies que consumim- com el gros maduixot- solen procedir d’ encreuaments amb l’ espècie silvestre, pròpies dels Alps i els Pirineus. N’ hi ha diversos híbrids cultivats, com les Baron Solemacher, Wellow Wonder, Alexandria, etc. Comercialment algunes reben el nom de maduixes de bosc, però en realitat són cultivades. Les seves llavors, de fet, es venen en sobres (per exemple al supermercat Lidl).
Les maduixes silvestres es poden trobar en boscos temperats, en les vores dels camins, matolls… En estat silvestre es troba en totes les zones temperades de l’hemisferi nord, tot i que es pot cultivar en tot el món. Creix en les orles dels boscos, clars, en zones humides, en general. Des de el nivell del mar als 1900 m d’altitud.
Hi ha maduixes silvestres a Xile, al territori maputxe, i als Estats Units. Aquestes varietats varen permetre produir les primeres maduixes cultivades França i a Anglaterra al s. XVIII: Es desenvolupen sobre sòls que han patit una ràpida mineralització del humus ocasionada per tallades, cremades, obertura de camins o pistes forestals, etc. Al casa nostra no es troba a les Balears (per això a les illes la solen anomenar amb el nom espanyol de “fresa”)i al País Valencià només es troba al nord,fins a 1.600 metres d’altitud. Al Principat de Catalunya la podem trobar a les quatre demarcacions. Son força abundants a la regió de Girona- Gironès, Selva, Pla de l’ Estanya…-
El maduixot pot atènyer una grandària considerable, com un ou de guatlla. Són espècies procedents d’ Amèrica (Fragaria virginiana, Fragaria chonoensis i altres) a vegades encreuades amb les europees. La maduixa es produeix en una mata baixa que fa espolons- és, doncs, fàcilment reproduïble-, si bé n’ hi ha varietats enfiladisses.
Una bona maduixa ben madura ha de ser una mica ferma, però ben vermella i ben perfumada. És una fruita fràgil que xopa l´aigua, per la qual cosa, tot i que cal tenir en compte que es cultiva a ras de terra, cal rentar-la amb precaució, però sense abusar del líquid, que en minva e gust i el perfum.
Les maduixes es poden menjar al natural, banyades amb xocolata fosa,amb suc de taronja (l’ àcid, incloent el vinagre, potencia el seu gust i perfum) , amb un vi dolç, moscatell, garnatxa, Banyuls-. També és molt corrent menjar-les amb nata, una recepta d’ origen anglès. Són la base de pastissos, iogurt, mousses, tartes i cassoletes delicioses, així com de caramels, farcits de xocolates i bombons. També se’ n fan confitures i melmeldes d’ una gran acceptació, alguns dels gelats de més èxit i sucs, refrescos i licors.
Es cultive arreu d’ Europa i als Estats Units, Austràlia, i també són famoses les de Polònia. etc. Destaquen zones com el Maresme o Andalusia, però també el Marroc.
A les zones fredes, les maduixes solen plantar-se al principi de la primavera o mitjan d’ estiu, i més tard als llocs més càlids. Formen el fruit a la primavera de l’any següent, entre març i agost, i la resta de mesos de l’any s’alenteix el seu creixement. Tot i que les horticultors i floristes en venen ja amb el fruit mig format o format. Les podeu plantar en una jardinera.
Heus aquí les classes que podem trobar al mercat:
Maduixetes. Les maduixes més petites de totes, de la mida d’un cigronet, s’han de collir de manera molt curosa. La varietat més preuada s’anomena Reine des Vallées. Tot i que són fruits d’origen silvestre –el seu hàbitat natural són els boscos d’alta muntanya–, les que es venen al mercat són de cultiu i tenen una mida més grossa.
Maduixes. Les maduixes tradicionals de casa nostra –és a dir, les varietats típiques del Maresme– tenen un color vermell més clar, són més perfumades, menys dures, més gustoses i més rodones que els maduixots. Són exclusivament de conreu i, de fet, són el resultat de l’encreuament de diverses espècies de maduixetes. Un cop collides, es conserven bé durant 4 o 5 dies.
Maduixots. De la mida d’una pruna no molt grossa, són les varietats més comercialitzades actualment, perquè al camp són les més rendibles i fora de la maduixera tenen molta resistència.Es conserven bé durant una setmana, si estan ben tractades, cosa que no sempre passa en les procedents d’ Andalusia, que tenen macadures no aparents. Tenen l’origen en la hibridació de la varietat de silvestres europees amb varietats americanes. La seva carn és menys gustosa que la de les varietats més petites, però és més ferma. Solen procedir de Huelva, però són millors les del Maresme, més tardanes.
MADUIXES AMB NATA
Una de les postres més agraïdes i més benvingudes , que en el nostre país sol ser de Primavera. És una recepta que, probablement, és d’ influència nòrdica- aquí les maduixes o maduixot se solien prendre amb vi ranci, moscatell, etc.- A la pel.lícula d’ Ingmar Bergman “El séptimo sello”, ambientada a l´Edat Mitjana, que en la meva adolescència, vista en un Cine Club, em va impactar molt i em va quedar a fixada la següent escena: hi apareix una escena excepcional. Els protagonista, Antonius, un guerrer templer que acaba de venir de les Croades i va a la recerca de Déu, la transcendència i el sentit de la vida, es troba amb uns joglars- que representen el contrari.-la vitalitat, els plaers senzills, la bondat- i tot plegats comparteixen un platet de maduixes silvestres amb llet. És, de fet, l´únic moment feliç, no angoixat de la densa pel.lícula del director suec, que beu en la filosofia de Kierkeegaard.
S’ hi fan servir els preuats maduixots de la varietat semi-tardana Kent, del Comtat de Kent, molt dolços i sucosos. I la nata sol ser una barreja de nata per muntar, sour cream (a França crème fraïche), que hi dóna un lleuger toc àcid. A vegades la nata pot ser semilíquida, o bé aromatitzada amb vainilla, a l´estil del Chantilly francès, i els més gourmets hi afegeixen un toc de licor, com ara Grand Marnier o Amaretto.
Es diu que aquesta deliciosa recepta va ser inventada al se XVI per Thomas Welsey a la cort del rei Enric VIII.
Aquesta celebració tan ritual del campionat de tennis de Wimbledon és el paradigma anglès de la tradició, el protocol i el capteniment de les formes, alhora de la inflexibilitat però també de la tolerància. A Espanya és inimaginable veure, en una celebració, milers de persones menjat maduixes amb nata- si de cas, es menjaria xoriço, un “bollo preñao”, etc.-.
Els anglesos solen fer baixar la ingesta de les maduixes amb Pimm’s, que és un combinat de licor, cítrics, “lemonade”, etc., o bé amb champagne. El xampany, en efecte, s’ adiu molt amb les maduixes. El Pimm’s data del 1823, i actualment se’n fabriquen diverses varietats: a base de gin, de rom, de brandy, d’ escotch o de whiskey. Aqui hi afegim vi ranci o moscatells, i a Grècia Metaxa, un brandy.
Ingredients
400 g de maduixes
una taronja
100 g de sucre fi
300 g de nata
50 g de sucre de llustre
Elaboració
Netegeu les maduixes amb aigua freda- procurant no remullar-les molt, a fi que perdin el perfum- i tireu-les en un recipient de cristall, ruixeu-les amb el suc de la taronja i a continuació empolseu-les amb el sucre, deixant-les macerar una hora en un lloc fresc o a la nevera. Després traieu-les i cobriu-les amb la nata barrejada amb el sucre de llustre, tot formant una espiral que realitzareu amb la mànega de pastisseria amb broquet ample i arrissat. Serviu-ho fred.
Notes
Podeu fer servir maduixots o maduixes petites.
Es important fer servir nata artesana, comprada al pastisser, ja que és millor que la d’ esprai o congelada.
Hi ha qui substitueix la taronja per unes gotes de vinagre; l’ àcid exalta el gust de les maduixes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!