DIETA MEDITERRÀNIA, REALITAT O MITE
Dieta és un concepte que, en sentit estricte, suposa un control conscient de les suposades qualitats o defectes nutritius dels aliments en funció d’uns fins terapèutics o higiènics, i, per tant, no se n’ hauria de devaluar el seu sentit fent-lo caldre a alimentació i, de retruc, degradant el concepte cultural i històric de cuina. Es a dir, una dieta suposa un control conscient i terapèutic de l’alimentació, cosa que no ve al cas en l’ aplicació que se’n fa. Però la cultura culinària de la Mediterrània, o el seus estils i comportament alimentaris- que sí que existeixen- són un fet molt més complex que una simple qüestió de “dieta”. Diem, de passada, que un dels primers autors a parlar-ne, com un tot global, fou Elizabeth David (A book of meditarrenean food,1950).Per aclarir conceptes, recordem que el de “dieta mediterrània” fou introduït per un professor- i un grup de nutricionistes- també de cultura anglosaxona, Ancel Keys, l’ any 1952 i en forma de publicació el 1959 (How to eat well and stay well, The mediterranean way, Keys & Keys, 1959). No obstant, força abans- el 1927- el metge britànic Peter Cunnigham ja parla d’ un règim de tipus mediterranis aplicable a Austràlia, per raons climàtiques. Més tard diversos investigadors hi han treballat, sobretot de cara a demostrar-ne els seus beneficis per la salut. Però ens trobem que, com dèiem, ha esdevingut un tòpic mediàtic, aplicat a tort i a dret com una moda consumista més.
La moda mediterrània
En general, la major part de textos que dietistes o periodistes escriuen – a doll, a causa de la moda- sobre el tema, solen ser molt tòpics, ja que d’ una banda parteixen del peu forçat d’ haver d’ adaptar la cuina a un discurs pseudomèdic i de l’ altra, no fan més que contenir certes obvietats i tautologies. D’ altra banda, els suposats beneficis per a la salut de diversos aliments aïllats- siguin els cereals, el vi, l´oli d’ oliva o el tomàquet- se sol fer de roma aïllada, sense esmentar les dosis terapèutiques (ja que incideixen en aquest tema), al marge dels paràmetres generals de salut i alimentació (estil de vida) i, sovint, fruit d’estudis pagats per les empreses que comercialitzen el producte-miracle, i de lobbys que els controlen. que I, finalment, no solament no es té en compte l’ estil de vida, sinó que també s’ oblida la dimensió de barreja d’ història (i religió: on queden el vi i el porc?) cultura i plaer que comporta tota activitat alimentària. A més se sol confondre la “dieta mediterrània” amb una idealització “remasteritzada” i urbana d’aquesta cuina, que alguns gosen anomenar “Gurmed”: de fet , els qui més en parlen, quasi segur que no suportarien menjar com menjàvem els mediterranis fins els anys 60 (plat únic, alimentació pobra, escassa i poc variada, frugalitat obligada), abans de l´adveniment de la prosperitat econòmica i la societat de consum. De fet, podem veure que allò que els fabricants de productes i plats preparats i fins i tots els restaurants ens proposen com a “dieta mediterrània”, sol ser-ne una caricatura a vegades d’ allò més grollera. Per vendre, tot s’ hi val, i tot és mediterrani: d’ un dubtós plat preparat a unes nous o un paquet de coco ratllat.
Vegem com, altrament, alguns dietistes, periodistes, gastrònoms- i fins antropòlegs i historiadors-, i cuiners solen definir aquesta “dieta”. “Las virtudes de la dieta medieterránea se basarían, pues, en comidas ricas en fibra” (publicitat subliminal dels aliments “funcionals”?), “vitaminas, minerales, ácidos grasos monoinsaturados y taninos; en comer muchas frutas y legumbres, poca carne, bastante pescado y cocinar con aceite de oliva” (les nostres àvies, pel que sembla, eren unes expertes en conceptes científico-alimentaris; Jesús Contreras, Antoni Riera, F. X. Medina, Sabores del Mediterráneo, IEMed 3, 2005). Un d’ aquests manuals- d’ una autora valenciana- la defineix com “una dieta basada en la ingestió de verdures, fruites, llegums, peix i carn”, cosa que sembla el descobriment de la sopa d’ all: què mengen, els xinesos, productes marcians?. Un especial del magazín de “La Vanguardia” diu que “els mediterranis han assolit una dieta perfecta assimilant aliments foranis a l’ entorn dels seus productes bàsics: l’ oli d’ oliva, la vinya, el blat, el xai i el peix” . I no es descuiden del porc, carn popular per excel.lència?. O, en canvi, el vi no hi sobraria, als països islàmics (tanmateix majoritaris, demogràficament). No deixaríem de fer preguntes a tantes simplificacions interessades. Per a una popular autora “La dieta mediterránea no es más que la rica combinación de verduras, hortalizas, frutas, cereales, carnes y derivados, leches, quesos, pescados y mariscos que la hacen la más variada y completa”, incidint en les acostumades tautologies i en el maniqueisme amb què sol ser presentada (“la millor i més sana del món”),Dra. Teresa Benaches, Dieta mediterránea, dieta inteligente, Madrid, 1997. D’ altres la veuen pel cantó patriòtic espanyol, com Jesús Llona Larrauri i Garbiñe Badiola, que a Dieta y cocina mediterránea (Lleó, 1999) parlen de la “dieta mediterránea española”. La dieta, el que sembla, segueix cegament els estats creats per les armes, i no pas els espais naturals, ja que ens diuen que “la dieta mediterránea es la forma específica de alimentació extrapolada de una gran área geogràfica formada por la zona sur de los paises europeos ribereños: España, Francia, Italia, Grecia y Portugal”, definició d’ allò més sorprenent (no són mediterranis els turcs, els magrebins, els libanesos, els irsraelites…?). Segons aquests autors, a allò que en diuen Espanya, “el desayuno se realiza con frutos secos y miel” (amb la qual cosa, jo que de petit, en un medi rural, per esmorzar,menjava verdura passada per la paella, sopes, etc., m’ assabento que no sóc mediterrani). Llorenç Torrado, a La dieta mediterránea (Barcelona, 1997) ens proposa la famosa “piràmide de l´alimentació”, en la qual, curiosament, no hi apareix el peix…però sí, a les receptes que ens proposa, un plant tan radicalment anti-mediterranis com és l’ entrecot amb pebre verd. Els mateixos tòpics i visions idealitzades apareixen als manuals francesos de “diète crétoise”, que és com es coneix en aquest darrer país la dieta mediterrània, de la quals “els principis en són simples i immutables: consumir cada dia pa, cereals, fruita,verdures o llegums, formatges o iogurts, i olives; coure els aliments i amanir-los amb oli d’ oliva (…).Com a resultat, “longevitat i beneficis immensos per a la salut!” . Davant aquest panorama tan engrescador,qui no es decidirà a anar a viure a Creta? (Dr. Jacque Fricker/Dominiuqe Laty, Régime crétois, bienfaits et délices, París, 2000). El Dr.Jean-Pierre Willem (Les secrets du régime crétois, 1999), a més d’a quests aliments, hi afegeix el vi (què feien els cretenc,s sota la dominació turca; no eren mediterranis?) i productes com la pinya tropical, l´alvocat, el plàtan, el cacauet, el mango, el litxí, el caqui, el kiwi, la papaia…amb al qual cosa ens donem que els cretencs ha estat uns grans viatgers. D’ altres autors, a més, troben una virtut miraculosa a questa dieta, i és que fa aprimar. Només cal entrar a Internet per descobrir-hi el miracles que er a la línia suposa la “dieta cretina”, perdó, cretenca. Un col.laborador gastronòmic dels dissabtes d’una emissora nostra , davant d’ aquest patrimoni marítim, frutícola i emmagridor, destil.la la següent dieta poètica: “obrir l’ armariet de les essències mediterrànies i donar aquesta recepta: Escollir el desordre, trossejar el temps, accentuar al diversitat, la multiplicació del gust, un grapat de lentitud, molta duració, molta peresa i calma”.
Pagant Sant Pere canta
Sovint a més, aquests profetes de la dieta mediterrània ensenyen la poteta dels interessos comercials – i fins polítics, poc clars o massa clars, val a dir-ho. Parlar de “mediterrània” ens evita parlar de conceptes “incòmodes” per a alguns, com Catalunya, País Valencià, Balears. No és estrany que Josep Català, periodista científic, l’ hagi qualificat de “dieta fantasma”, en el sentit que, tal com s’ en presenta, és inexistent, i que hagi remarcat les vinculacions dels profetes mediàtics d’ aquesta dieta amb empreses de l’ alimentació. Un grup d’elles, de les més potents pels seus productes típicament “mediterranis”, com veureu, justament, s’ han agrupat sota el nom d’ “Asociación para el Desarrollo de la Dieta Mediterránea”),integrada per Bimbo, Borges, Comercial Gallo, Danone, Freixenet, Gallina Blanca, Grupo Navidul, Kellogg, Koipe, Mercasa, Miguel Torres, Nutrexpa, Panrico i Sos Arana de Alimentación. Aquesta reunió empresarial tan galdosa que i d’altres de similars, així com diverses administracions(qui ha dit que fer dieta no engreixa?) solen finançaar en cada edició d’ Alimentaria i en altres ocasions sengles Congressos, Simposis, Trobades i banquets diversos sobre la Dieta Mediterrània i altres accions més o menys sorprenents, com els “Restaurantes de la Dieta Mediteránea” (un restaurant que ens ofereix “dieta” no és pas, precisament, una invitació a anar-hi a fruir). Floreixen com bolets tota mena d’ Instituts, Conservatoris, Fundacions que duen el mot-fetitxe mediterrani, i que han arribat a proposar- amb l´ajut francament ridícul de l´administració- la declaració per part de la Unesco d’ aquest dieta (?) com a patrimoni mundial de la Humanitat. Com diu Josep Català, el nostre govern “es gasta una milionada en la defensa i promoció (?) d’ una dieta…que no existeix, ni ha existit mai” (“El Punt”, 3.10.95).
Així doncs, certament, comencen a sentir-se les veus crítiques, o que posen una mica de racionalitat en el tema. Abel Mariné, un bromatòleg seriós i de gran prestigi, apunta cap a aquesta direcció, en el sentit de criticar aquest concepte comercial de Dieta Mediterrània. Al seu torn, el prestigiós antropòleg A. Hubert qualifica aquesta dieta de “mite biomèdic”, i el sociòleg de l´alimentació Jean-Pierre Poulain- tota una referència- apunta també cap a aquesta direcció (Sociologie de l’ Alimentation, Vendôme, 2002).
Isabel Gonzaéz Tormo resum molt bé la qüestió: “En cualquier caso, ese modelo de la dieta mediterránea (…) guarda pocas semejanzas aparentes con la alimentación mediterrénea (“Algunas notas para el anàlisis de las cocinas mediterráneas, a Sabores del Mediterraéno, IEMed,3, 2005).
La malaltia dels aliments
Un comunicat d’ aquesta “Asociación para el desarrollo de la Dieta Mediterránea (1996), radicada a Barcelona i integrada, com hem dit, per empreses com són Bimbo, Kellog o Panrico (que elaboren, segons sembla, genuins i sans productes mediterranis, com els cereals maericans o el pa de motllo anglo-americà) ens informa que “La llamada alimentación mediterránea, nuestra típica alimentación española, es una de las antiguas y saludable dietas del mundo”, i a continuació, s’ ens invita a degustar els “deliciosos productos de la dieta mediterránea” que, naturalment, fabriquen les firmes esmentades- que, és clar, són molt espanyoles-.
Dieta saludable, dieta- sana, dieta miraculosa?.Un aliment no és una medicina, sinó una font d’alimentació i plaer, una cultura: el concepte d’ Alimentos sanos y dañinos (títol d’ un llibre d’ èxit de Reader`s Digest,1997) o el subtítol d’ un altre, “creieu que les medicines només es troben a la farmàcia?”, indiquen una medicoamericanització de la cuina que ja va ser denunciada per Alan Watts l’ any 1968 (Does it matter?. Essays on Man`s Relation to Materiality, amb traducció espanyola, El gran mandala): “confonem la dieta amb la medicina i la cuina amb la farmacologia, ja que s’ escau que el dietista i el cuiner són mútuament incompatibles…Algunes etiquetes de productes alimentaris no es diferencien en res de les etiquetes dels específics farmacèutics”.
Caldria ser honestos i manifestar que, al món, hi ha d’altres sistemes alimentaris també remarcables, com l’ oriental o asiàtic, el caribeny, el dels inuit (basat en els greixos), etc. Es a dir, que cada “dieta”, en general,- si fem servir aquest terme- és adequada a les necessitats locals, com una mena de resposta ecològica al medi. Ho podem veure perfectament en l’ alimentació japonesa, segons la FAO, molt saludable, pels paràmetres de la qualitat i perspectives de vida que genera- o en la xinesa, perfectament adaptada a les condicions d’ aquell immens conjunt de països.
Deixem la dieta per als metges i dietistes, i la nutrició als nutricionistes. Les seves investigacions són interessants, però la cuina mediterrània ha existit i pot existir perfectament al marge d’ aquestes consideracions. Agraïm-los, si de cas, els serveis prestats, que ja utilitzarem, si de cas, quan tinguem problemes de salut. Tenim clar, doncs, que aquesta cuina és altament remarcable- i que potser també els dietistes l’han donat a conèixer- això sí, fins i tot més enllà de les seves possibles qualitats dietètiques, de les quals no dubtem. No bevem pas vi per les seves suposades bondats cardiològiques i fins anticancerígenes o antioxidants- de les quals ens n’ alegrem-, sinó perquè forma part d’ uns costums, d’ una cultura gastronòmica, d’ un plaer compartit, fins i tot cantat pels poetes. D’altres, potser, trobaran encara més virtuts medicinals al te verd, i no hem pas de blasmar-los.
Com diria Edgard Morin, “les nostres papil.les són mediterrànies”, i han estat afaiçonades per gust de l’ oli, del pa, del vi. Però també del de l’all, de la ceba, del tomàquet i del pebrot; de les ametlles i els pinyons, les taronges i llimones, les magranes i les figues i molts altres fruits, verdures, cereals , llegums i herbes. Però no pas com a aliments aïllats o agents de salut explícits, sinó formant part d’ una cultura, la cultura gastronòmica de la Mediterrània- de tota, de Lisboa a Istanbul, de Marràqueix a Tolosa del Llenguadoc, de València a Dubrovnik.
La salut que si de cas proporcionen aquests aliments, deriva també del plaer i del gust, així com de la cultura o de la correcta resposta culinària al medi, d’ acord amb l’ abundància o la carestia. Uns valors, certament, tant d’ara com de sempre, i no pas derivats dels més o menys grams de determinada vitamina o mineral presents en un menjar, o de certes preocupacions mèdiques, sovint no prou contrastades, sobre virtuts i defectes dels aliments: que , a més, solen dependre de les contingències de la pressió de les empreses, de la moda o del darrer estudi publicat en qualsevol revista científica. Aquí i a la Xina, menjar de tot, però poc, continua essent el principi més raonable.
La fam i la fartura
Els nutricionistes nordamericans i altres que repeteixen les seves propostes ha establert una “piràmide” de la dieta mediterrània. Un símbol una mica sagrat, o esotèric, segons com es miri. Aquesta piràmide comporta una base d’ aliments molt consumits i d’altres menys consumits, fins al vèrtex- pa, patates, arròs, cereals, llegums, pasta…-, un segon nivell, decreixent, de verdures i fruites, un tercer nivell amb productes lactis, carn, ous, fruita seca i un quart nivell amb greixos, sucres i vi. Sempre , com a fetitxe, l’ oli d’ oliva (se solen oblidar dels altres, com el llard de la Mediterrània occidental o la mantega del Magrib o Turquia). I no hauríem de parlar del peix?. Com hem dit, Llorenç Torrado, al llibre La dieta mediterránea -signat per ell, si més no- se’ n descuida. “Vejats miracle”, que diria el clàssic, que, també ho reblaria amb la dita reportada per Josep Guia, “fa crespells i n’ ixen resoles”. El mateix “expert”, en un vídeo sobre el tema, afirmava que “els cereals, junt amb l’ oli i el vi, són els tres pilars del menjar mediterrani”. Els pobres islàmics de la nostra riba- malgrat allò que s’ entesta a demostrar la geografia i la demografia- és clar, no ho deuen ser.
La gent d’ aquesta conca el que ha fet durant segles és, precisament, administrar aquesta pobresa i carestia d’aliments: és a dir, introduir imaginació i fins creativitat en l’ alimentació diària, sovint frugal i monòtona. No hi ha res de més fals que una suposada abundància del rebost mediterrani- comparat, si més no, amb el nòrdic-: en tot cas, no hem de confondre varietat amb abundància.
D’ entrada, en la cuina tradicional, cal distingir clarament entre l’alimentació de diari- la norma- i els plats de festa- la transgressió-. Durant tota la història d’ Europa i de la Mediterrània es pot afirmar que el “els pagesos i els pobres…no podien permetre’s una alimentació abundant”, tal com ha escrit- i hem repetit- Massimo Montanari (El hambre y la abundancia, 1993).
Des de la nostra visió urbana, i des de la mistificació- i de la mitificació, ai las!- de tants receptaris de “cuina mediterrània”, o, perquè no, des de la ignorància, sovint confonem els termes. Molts plats de la cuina tradicional, considerats rics o pesants, en realitat eren els plats de festa, pràcticament rituals. Ara els cuiners creadors diuen que els volen alleugerir…quan en realitat el que haurien de fer és tornar als orígens. De fet, la transmissió del receptari ha estat, en bona part, una obra mistificadora d’ urbanícoles, gurmets i cuiners. A vegades alguns productes o plats només es consumien una vegada l’ any, sovint associats a les festes del calendari religiós. De fet, encara avui, tant en el món musulmà com en el jueu- i menys en el cristià, sobretot l’ occidental -, això és prou present.
Cristòfol Colom va inventar la dieta mediterrània?
La cuina apareix quan les primeres matèries reben la transformació de l’ art. I en això sí que la cuina de la Mediterrània ens demostra la seva història il.lustre, relacionada amb una cultura, i, al mateix temps, la seva creativitat. D’ antuvi – repetim-ho- si bé no caldria parlar d’una cuina mediterrània geogràficament en abstracte, tampoc ho no ho hauríem de fer sense tenir en compte la seva evolució històrica. I és aquí on cal ser molt curosos: sovint, es diuen coses en el sentit que la “dieta mediterrània” , per exemple és vella de 5.000 anys, com fa algun dels autors ja esmentats. Però la història dels milers d’ anys només és certa en part: cal tenir en compte que aquesta zona, d’ esdeveniments tan somoguts i d’ un clima tan ingrat i inconstant, s’ ha anat enriquint- des de la Prehistòria- amb productes procedents d’ altres àmbits. ¿Quants productes “típicament mediterranis” no vénen de les antigues Pèrsia o de la Xina (el préssec, per exemple, i el nom ho indica) o Mesopotàmia, d’ Àsia, d’ ‘Africa, d’ Europa del Nord, d’ Amèrica?. Ingredients ara també tan consubstancialment “mediterranis” com l’ albergínia (portada pels àrabs) el pebrot o el tomàquet- base de la samfaina catalana i d’ altres guarnicions similars de tota la conca -,però també la taronja o altres fruites, tenen una incorporació cronològica ben concreta. Fins i tot la vinya, el blat i l’olivera, pilars sagrats d’ aquesta “dieta”, vénen de l’est! Com és prou sabut, els pebrots i els tomàquets, varen venir de l’ oest, d’ Amèrica i , a més, es varen incorporar relativament tard- com s’ escau també amb les patates o les mongetes- a la cuina tradicional. Si de cas, l’ “inventor” de la dieta mediterrània fóra Cristòfol Colom, no debades el tomàquet és el producte que de forma més radical va transformar aquesta cuina i el que li ha donat gust ,color, i identitat. Sense tomàquet no tindríem sofregit, ni els italians la base de la pasta, ni els turcs o els magrebins o grecs el color de la seva cuina. També les espècies, el sucre i molts d’ altres productes tenen orígens diversos. La beguda típica dels nostres avantpassats ibèrics era la cervesa, no el vi!.Invasions, colonitzacions i intercanvis han fet la resta.
mai no ha estat tancada a noves ofertes.
Ja hem dit que malgrat que les cuines de la Mediterrània tinguin diversos elements comuns, podem parlar, igualment, d’ espais culturals propis. Uns espais que no necessàriament han de coincidir amb exactitud els dels estats actuals com França o Espanya- tal com hem vist en els autors citats més amunt- ja que solen correspondre a construccions artificials, i sí amb espais més amplis- Mediterrània occidental, per exemple- o bé en “regions nacionals” o nacions sense estat, com pot ser l’ arc mediterrani o Occitània.
La dieta idiota
Actualment, malgrat la moda de la “dieta mediterrània”- que, fins i tot, pot ser adoptada, més o menys conseqüentment, per californians o escandinaus -, assistim, paradoxalment , a una “nordització i a una “mundialització”- sovint eixorca i empobridora- de la nostres cuines. Menjar més iogurt (ni que sigui falsament grec), a fi d’ aconseguir un “cos Danone”, no val pas dir pas que mengen d’ una forma més mediterrània, sinó al contrari (almenys en el nostre context).Un altra cosa és que a les multinacionals de l’ alimentació (que ja tenen més poder que els governs autònoms i molts estats) estiguin interessats en què consumim els productes que fabriquen.
Tot això comporta la irrupció d’aliments preparats, lactis, congelats, envasats que, si de cas, només caricariturescament solen ser “mediterranis”, així com la difusió de models d’ alimentació basats en la cuina ràpida o en una falsa “fusió”. Les pizzes més esteses, curiosament, ens vénen d’ Amèrica, no pas d’ Itàlia.
Servar l’especificitat de cada regió o nació, pot ser un nou repte, tant d’ ordre culinari com cultural; és quan cobra més sentit el doble concepte d’ etno i ecocuina que adés i ara utilitzem, i que s’ empremta amb el moviment Slow Food de retorn als productes i mercats locals i a la cuina tradicional, que són alhora, una penyora de respecte cultural i biodiversitat.
Però, a part de l’art de la cuina, la gran aportació mediterrània, dins el que anomenem la comensalitat, és la virtut de la convivialitat , que porta aparellada la de l’ hospitalitat i els seus ritus. Menjar no solament és una necessitat; és també un ritu sagrat, que exigeix el seu temps, els seus codis , i, si ens lleu, la seva sobretaula, naturalment, els dies de festa.
Potser cap comunitat humana, arreu del món, no destina tant de temps tant a la preparació dels aliments – la cuina- com a la seva fruició – la taula i la sobretaula – un mot difícil de traduir, per exemple, a l’ alemany-. Joan Fuster parla del goig de la conversa, que fa superar l’estadi zoològic del menjar, mentre que Josep Pla ho concreta amb la forma emblemàtica del “cafè, copa i puro”.
L’àpat fonamental, -a desgrat de la cultura de les tapes- ha estat tradicionalment el dinar, mentre que el sopar ha tendit, sobretot al camp, a ser força frugal. Per descompta, els nous horaris de treball incideixen negativament en aquest camp.
Aquests àpats són presidits per una sèrie de ritus referents a horaris, jerarquia, normes religioses o de comportament , etc., variables, però, segons cada cultura. Per això, més que de dieta, cal parlar de cuina; i més que de cuina, d’ estil de vida. Convidar i ser convidat és, igualment, una mostra d’ hospitalitat o d’ amistat encara característica d’ aquest espai. El te en terres àrabs, o el porró o el cafè en terres catalanes i en altres contrades en són l’expressió elemental, però plaent. El clàssic Francesc Eiximenis, autor del primer manual europeu de comportament a taula, (Com usar bé de beure e menjar ,s. XIV) ja deia que “nota ací que convidar o ser convidat és senyal de gran amistat”.
Alguns dels més grans cuiners europeus actuals- d’ Alain Ducasse a Santi Santamaria, passant per Ferran Adrià i els xefs italians- afirmen que fan cuina mediterrània (o bé catalana, italiana, etc.). Heus aquí, doncs, una bona notícia: la cultura gastronòmica d’ aquest espai, més enllà de l’ aportació professional francesa, ha estat reconeguda, finalment, com una de les cuines més atractives del món, juntament amb la xinesa i agraint els favors prestats per la cuina professional francesa. La cuina tradicional dels països mediterranis, doncs, pot ser motiu d’ inspiració dels més saborosos plats dels cuiners creatius i, com sempre, la base de la cuina de cada dia. Parlem de cuina, és clar,- de plaer, també-, i no pas de dieta o de règim.
El fet que la Generalitat faci publicitat de la Dieta Mediterrània com a Patrimoni de Immaterial de la Humanitat- i no de la cuina catalana, que és el que hauria de fer-, és una autèntica “collonada”, com dirà Josep Pla. Més tenint en compte que la declaració , a Espanya- que inclou Catalunya- es va fer a Sòria!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!