BONA VIDA

Jaume Fàbrega

7 de maig de 2018
0 comentaris

DELS PAÏSOS CATALNA SAL “LLEVANT”.CUINA DE LA REPÚBLICA

Sant Esteve de les Roures

A VOLTES AMB ELS PAÏSOS CATALANS

Els espanyols -i els gastrònoms catalans de clau espanyola, dels quals n’ hi ha força- practiquen una “nacionalisme banal”, que no solament els fa negar la base nacional de la cuina catalana, sinó l´existència- coma a mínim cultural i lingüística dels Països Catalans: de la qual , ni Joan Fuster, ni Josep Pla no en dubtaven. A Fuster se li suposa, però també s’ ha amagat l´aposta molt ferma de Josep Pla vers aquest concepte. Aquí, fins i i tot des de medis institucionals o parainstitucionals,  parlen de “la resta d’ Espanya, “Llevant”, tradueixen patrons espanyols, etc. És coneguda, altrament, al debilitat dels periodistes de les emissores institucionals a parlar del “president” referint-se al d’Espanya, i a “país” al.ludint al país veí.

En un noticiari de TV3, per exemple, anuncien  un “Hamlet ” de Lluís Homar, que es farà en català a Catalunya “i en castellà a la resta d’ Espanya”. Ai aquests periodistes, tan poc formats!. A Desgrat que l’índex de catalanoparlants més alt, segons dades contrastades, és Menorca on, a més, hi ha un antic i magnífic teatre.

Tot això ho trobem en les seccions gastronòmiques de mitjans, cal suposar, tan catalanistes com un diari que no és mai d’ahir, on en els articles en català s’ h’ esmunyien tota mena d’espanyolades pròpies dels qui atorguen un paper subsidiari a la llengua catalana, però també d’ un coneixement ponderat dels seus productes i cuina dins un marc de Països catalans: “manetes de porc”, “cardamomo”, “blat triturat” (per blat picat) o, parlant del suquet: “els plats de peix amb suc (suquets)  són presents a tota la costa catalana del cap de Creus a Sant Carles de la Ràpita”. Els pescadors valencians, doncs, en queden fora, amb els seus sucs i suquets de peix, tan bons i tan legítims com els catalans (1991). Això a cura d’ un col.laborador que també treballava en un programa de cuines de TV3, i que a les seves memòries, d’ un títol fenomenal- “Confieso que he comido” escriu que lamentava que el programa no es fes en la “llengua común” (un concepte totalitari i supremacista).

Gairebé tots practiquen el joc del nacionalisme espanyol camuflat amb un regionalisme ranci, exclusivament catalunyer (o valencianer, tant se val; aquí el búnker-paella és  del més “cutre”, fatxa i analfabet que podem trobar l´estat). D’ entrada, neguen la identitat de Catalunya i la seva cuina, situant-la dins l’ etiqueta de “cuina espanyola”. I si això ja no té sentit ara, molt menys que es fa  retroprojecció històrica, quan es parla de l’ Espanya romana o medieval (com si ja fos, des de l’ origen del temps, castellana): d’ questa forma, ens espanyolitzen o “aragonitzen” (que és el mateix) Mestre Robert sota “Ruperto de Nola” passa de ser català a ser aragonès.

Ho podem veure, reiteradament, en alguna revista gastronòmica barcelonina de gran difusió en la restauració, on s’ afirmen intoxicacions d’ aquest calibre i, si es parla de Josep Pla, es diu, consemblantment que és un “escritor español”.

Llorenç Torrado creia honestament que la forma més adequada per referir-se al País Valencià és anomenant-lo “Llevant” (àdhuc per escrit)  i, naturalment, no tenia en consideració, ni per error, tot el mapa nacional. I no es devia haver pres la molèstia de consultar un mapa!. El suposat “Llevant” ho és de Madrid, si de cas.

En el programa gastronòmic dels dissabtes de Catalunya Ràdio, conduit per un successor de l´esmentat comunicador-que, malgrat aquestes relliscades va fer una gran aportació a la gastronomia catalana- et pots trobar que hi truqui una oient de Perpinyà explicant com a la Catalunya Nord es fan les bunyetes, dolç casolà de Pasqua (i també dels pastissers) equivalent als bunyols de l’ Empordà, si bé tenen forma de crespell. Un dels pastissers barcelonins assistents al programa, amb la impàvida aquiescència del famós i simpàtic comentarista gastronòmic , sosté, amb aire de suficiència, que ja sap que a Perpinyà-” és a  dir, a França”-, fan beignets (que són bunyols en francès). No crec que a la bona senyora li quedessin més ganes de trucar a CR.  Exemples com aquest omplirien, amb bunyolades diverses, tota una banasta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!