EL VI PROHIBIT

EL VI I L´ISLAM

A diferència de la religió jueva i la cristiana- i de la major part de religions del món-, el vi és considerat un bé de deu i dels homes.

Excepte en l´Islam, que presenta una terrible fractura en aquest sentit. En alguns paios islàmics, no solament el vi i la resta d’ alcohols estan rigorosament prohibits, sinó que el seu consum en públic pot ser castigat amb la pena de mort, ja que es considera una blasfèmia. I això també es pot aplicar als “infidels”,

Si bé l’ Alcorà diu  (Q. IV 12): “Oh creients! certament el vi i els jocs d’ atzar són abominació i obra de Satanàs, eviteu-los si voleu mantenir-vos en la fe!, la poesia i altres documents testimonien que era consumit a les illes, com a la resta de Països Catalans, enquadrats parcialment en l’ Al-Andalus. A més , tradicionalment, també s’ ha consumit begudes alcohòliques, com el raki, a Turquia i, no cal dir-ho entre la comunitat aleví, que constitueix l´únic islam democràtic.

Idris ibn-al-Yamna, un poeta eivissenc del s. XI escriu: “eren pesats els vasos quan a nosaltres arribàrem/malgrat tot al quedar plens de vi pur/s’ alleugeriren i  a punt de volar, amb el seu contingut, quedaren d’ igual manera que els cossos s’ alleugereixen amb els esperits”.Un segle després, Ibn al-Labbana, de Dénia, descriu Mallorca així:”És un país en el qual la coloma deixà son collar irisat/i l’ ocell la revestí amb la seva túnica de plomes- /es diria que els rius són de vi i les clastres de les cases són les copes.” Trobo que aquesta metàfora – els patis són com copes- és meravellosa, i d’ una rara modernitat.

Un versicle del Corà diu: “en cada raïm hi habita el dimoni”. La relació de l’ Islam amb el vi, com hem vist, és contradictòria, i tot depèn, com en totes les religions del llibre, de la interpretació que se’n faci o del passatge que es pugui escollir, que pot ser rigorista o tolerant. Ara, el que és evident, que Mahoma devia tenir algun problema personal amb l’ alcohol- com el va tenir amb els gossos, que va declarar impurs i, per tant, no es poden tenir a casa, ni fer servir en ajudes humanitàries, recerca de soterrats en un terratrèmol, etc-. De fet hi ha poquíssimes religions que el prohibeixin- la fe Baha’i i el budisme el desaconsellen-, i no n hi ha cap que arribi a l´extrem de decretar la presó (i fins i tot la pena de mort) en casos de consum públic. Perquè, de consum privat, és evident que n’ hi ha (alguns dels millors whiskys i maltes s’ exporten a l’ Aràbia Saudita, a Dubai, als Emirats Àrabs, etc.). Com a mínim, els islàmics turcs, com hem dit, i, tradicionalment, no han tingut cap inconvenient a agafar una turca, sigui amb vi o sigui amb raki (aiguardent). A Tunísia, per exemple, s´elaboren excel.lents aiguardents de figa, dàtil, etc., però els  meus amics em van assegurar que el fabricaven els infidels jueus.

La paradoxa és que algun dels millors ceps de la història- és el cas del syrah- procedeixen de Shyraz, l´actual Iran, un país totalitari on beure una simple cervesa és castigat severament. I l´altra contradicció és que la millor poesia bàquica de tots els temps ha estat escrita per poetes de cultura  islàmica, fossin de València o, sobretot, de Pèrsia (Iran). Segurament el millor poeta del vi i de la  vida plaent de tots els temps és Abu Nuwas, un poeta  de mare àrab  que va viure a Bagdad  durant el segle VIII, i que va escriure coses tan potents com la següent: “Les paraules de Mahoma prohibeixen beure el vi/i aquesta prohibició han arribat fins a nosaltres/ja que ho ha prohibit ploro pel vi/i després el bec ben pur/Sé que per haver-lo begut/seré castigat a vuitanta assots a l´esquena”. Naturalment, aquest poeta està rigorosament prohibit a l´Iran, en la seva doble condició de defensor de la bona vida i de l’homosexualitat- doble crim, per tant-, i és ben segur que les 80 fuetades es convertirien en presó i, quasi segur, en pena de mort. En els textos fundacionals d’ aquesta república Islàmica , escrits pel propi Khomeiny, es considera que beure vi  és un dels pitjors crims.

Els musulmans que varen envair la Península Ibèrica varen prohibir el cultiu de la vinya. L´elaboració del vi es va salvar gràcies als monjos, que l’ utilitzaven- com els jueus- amb fins litúrgics.

 

 

 

CUIXES DE GALL AL VI

Una recepta de cuina moderna, molt fàcil de fer i amb uns excel.lents resultats. Cal fer servir, naturalment, l’ excel.lent gall del Penedès. Pel que fa al vi, és immillorable un vi del Penedès varietat Merlot “Las Torres” o un Pinot Noir i Ull de llebre “Viña Magdala”. Els podeu substituir per vins similars per exemple de la Do Empordà.

Naturalment, com és preceptiu, servireu el mateix vi amb el plat.

Ingredients

4 cuixes de gall

1 ampolla de vi negre

2  grans d’ all

julivert

oli o llard

sal

Elaboració

Desosseu les cuixes amb cura de no desfer-les, utilitzant un ganivet ben esmolat. Feu macerar les cuixes, en un lloc fresc, amb el vi, suficient per tal que les cobreixi, almenys durant una hora.

Rostiu les cuixes al forn moderat durant una mitja hora, aproximadament, procurant posar la pell cap amunt a fi que quedi ben daurada i cruixent, aspecte aquest important en l’acabat del plat. A continuació hi afegiu una picada d’ all i julivert, el vi de la maceració i ho acabeu de deixar coure,regant la carn de tant en tant.

Notes

Aquesta recepta està inspirada en un clàssic de la cuina francesa, el Cocq au vi o gall al vi.

En comptes de fer el plat al forn el podeu fer a la cassola.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *