“Més roín que una tenca” i el peix jueu

LA CARPA

Al País Valencià hi ha la dita, per dir que alguna cosa és molt dolenta, que fa  “és més roín que una tenca”. En aquesta cas, per una curiosa transposició de nom, la tenca es refereix a la carpa (a València , en aquest ordre de coses anomenen besuguet la tonyina i abadejo- que són altres peixo- el bacallà…). Un servidor és de Banyoles, on com tothom sap hi ha un llac- nosaltres sempre n´hem dit, modestament, estany-, que és un dels llocs més abundants en carpes. De fet hi va ser una espècie introduïda a principis de segle, a través de l´anomenada “Festa del peix”, en uns moments ben intencionats i potser ingenus no es va pensar en les conseqüències ecològiques  d’ aquesta d’ aquesta introducció.  La carpa és originària dels grans rius i llacs de l´est d’ Europa, i també es troba a Orient, particularment a la Xina, on al restaurants es mantenen vives i les fan fregides, al vapor o amb salsa.Val a dir que a Banyoles no hem menjat mai carpa, ja que com passa arreu dels Països Catalans preferim el peix de mar. No obstant això, servia per fer concursos de pesca o com a atractiu turístic, ja que en una “pesquera” de l´estany hi havia la famosa carpa “Ramona”, que es deia que tenia més de 60 anys, s’ hi celebra una fira artesana anomenada “La Ramona” i arran d’ estany al restaurant “La Carpa” s’ hi menja molt bé. Però les abundants carpes van atraure un dels personatges més singulars que han passat- i hi han viscut- a Banyoles. Es tracta de Rudi Revil , que després d’ haver recorregut tot el món, dels Estats Units al Vietnam, i després de múltiples aventures, va recalar a Banyoles. Era un ciutadà alsaciano-alemany-francès-belga. Als primers temps, vestit amb una granota, se’l via pescant per l’ estany i vivia en una casa mòbil. Més endavant s’ hi va comprar un pis que va enllaçar amb un altre, ja que els veïns es queixaven de que vivia amb animals- simis, serps, rèptils- cosa que era certa i havia tirat totes les parets a terra substituïnt-les per “coves” i compartiments fets de pedra volcànica. Rudi Revil havia est dels pocs supervivents (18) del vol d’ inauguració de la companyia Sabena de Brussel.les a Nova York. Va ser un famós compositor, i també va tenir una casa de discos d’èxit. Va ser més que amic d’ Edith Piaff, de la canant Dalida- que compartia amb François Mitterrand- de la Sra. Roosvelt i d’ altres famoses. De fet es vantava de més de 5.000 claus, que tenia tots apuntats  en unes llibretes que em volia donar, ja que ens vàrem fer amics. Va ser el descobridor de Jacques Brel: un currículum impressionant. Amb ell vaig conèixer les famoses patates fregides a la manera belga, que em portava a menjar en un veïnat prop de Banyoles que es diu Melianta. Aquell restaurant més endavant va tancar i es va convertir en la casa de barrets més famosa de la comarca, que s’ anomenava “El Edén”. Era com una universitat, ja que hi professaven unes senyores russes- i rosses- espectaculars, moltes de les quals tenien estudis superiors i una llicenciatura.  Anaven a menjar a un restaurant situat davant- cap a Ponent- del seu lloc de treball les les veia endreçades i educades. És clar, des de llavors aquell restaurant porta el sobrenom de “Al este del Edén”…Per cert, s’ hi menja molt bé, menjar de fonda.

Però tornen a la carpa. La primera vegada que en vaig menjar va ser a casa d’ en Rudi Revil- que s’ havia canviat el cognom autèntic, Weil ja que el seu pare va ser perseguit pels nazis-. Potser per això era un ferm pacifista…

Tal volta  per no espantar-me va cuinar- era molt bon cuiner- una carpa farcida, un clàssic de la cuina jueva de l´Europa Central (askenazites o jueus  del centre i est d’ Europa que parlaven yiddish; en aquesta llengua, Gefilte fisch, vol dir “peix farcit”, que és bàsicament la carpa, el peix per antonomàsia). Això sí, precedida de carpa fumada, ja que a la cuina hi havia instal.lat un impressionant fumador de peix.

L´original és un peix farcit- en aquest cas una carpa, amb algunes verdures i fet al forn…acompanyat amb una salsa de rave picant o rusticà, kheyin.  Els polonesos la solen acompanyar amb nata agra o smetana.Malgrat la meva aprensió envers la carpa, va resultar un plat exquisit- dels més bons que he menjat mai-…però em va confessar que el farcit era de lluç. És curiós com el peix al forn – farcit amb espinacs, panses, pinyons, peix, etc.- és una especialitat mallorquina; de fet he escrit que aquesta cuina és molt jueva, com a reacció, per això tot ho cuinen amb saïm (llard, greix, sagí, sèu..). Naturalment és un plat de shabat i de festes importants, com la Pasqua. Aquest plat ha estat adoptat pels catòlics polonesos, que el solen menjar per Nadal.

De fet, la carpa- peix jueu per antonomàsia, ja que presenta unes grans escates que acompleixen els requeriments de les lleis de la kasruth, que en fan un menjar kosher (apte) per als practicants és un dels peixos més consumits a tota l´Europa central: Alemanya, Polònia, Hongria, República txeca, Eslovàquia…En aquests països es ven correntment a les peixateries i es troba fins i tot d’ aquïcultura, ja que es cultiva d’ una forma que no té el gust llotós que a vegades té la carpa d’ aquí. En efecte, n’ hi ha varietats no llotosos i llotoses, a part de les orientals. A la Xina , Taiwan, etc. la seva aqüicultura té una gran importància.

Rudi Revil és un personatge importantíssim que sobta que la seva biografia no s’ hagi portat al cinema. Resumeix les glòries i desastres d’ Europa: alemany d’ Alsàcia, francès per força, esdevingut voluntàriament belga i nord-americà. La seva aportació a la música és de primera magnitud: va ser pianista i cantant, va tenir una casa d´edició de discos que va introduir la música llatinoamericana i la samba a França. Va descobrir cantants-entre ells Jacques Brel- i va ser un fèrtil compositor d’ èxit mundial. Per cert, el seu fons de discos el va cedir a l´escultor Xicu Cabanyes, de Porqueres. Van cantar temes seus o va editar-ne discos Les compagnons de la chanson, Maurice Chevalier, Ray Charles, Dalida, Rata Pavone- l´artista italiana que va cantar en català-, Sylvie Vartan, Johnny Haliday- va introduir el twist, als anys 60-, i molts d’ altres. Igualment va ser compositor d’ obres de Broadway. Persona  molt culta i cosmopolita, va ser amic de grans artistes plàstics com Max Ernst, Magritte i  Salvador Dalí. Quan vivia a Banyoles també es va relacionar amb algun artista, amb els quals, junts, compartíem alguna aventura arriscada- com haver-me de tirar d’ un cotxe en marxa, ja que bevien ampolles de vi, tot conduit, trencant el coll amb el metall de la finestra-. Era també un aventurer que va viure al límit, amb sorprenents aventures eròtiques al Vietnam, amb animals etc.

Per acabar amb aquest gran personatge al final de la seva vida es va comprar un cotxe esportiu d’ alta gamma i anant cap a París va tenir un accident quasi mortal. Em va demanar a mi i al dr. Verdaguer de Mieres- el metge de Josep Pla-, que l anéssim a veure, cosa què vàrem fet tot seguit. Un cop mort va deixar dit que tiréssim les seves cendres al seu estimat estany de Banyoles, però diverses qüestions burocràtiques ens ho varen impedir.

La segona o tercera vegada que vaig menjar carpa va ser a Budapest, la nit de Nadal, convidat per un amic jueu, en Laszlo, que havia conegut en un bany tradicional. En aquest cas eren filets de carpa empanada i fregits amb la corresponent salsa. Com diu Cervantes al Quixot, el millor amic d’ un bon menjar és “la salsa del hambre”…però en aquest cas tot va resultar rodó més aviat per la “salsa de l´amistat”, això sí, acompanyat per un bon i llaminer Tokaj (un deliciós vi hongarès, dels més cars del món, que després del mític champagne és el que té més històries de reis, magnats i reines- és anomenat “el vi dels reis i el rei dels vins”). Per fer caure les llàgrimes i pregar, per cert aquell Tokay , era del celler Oremus… Sobretot a l´hora d’ acompanyar les postres, els Beigel- també d’ origen jueu-, uns deliciosos bracets farcits amb nous, llavors de cascall o rosella, confitura d’ albercoc…Aquests beigels no obstant no tenen res a veure amb el bèigels o bagels jueus que es fan a Nova York o Miami, que són més aviat uns panets en forma de rosquilla.

Més endavant he menjat carpa en algun altre país de centre- est d’ Europa, Istanbul i, és clar a Israel. Els jueus sefardites o “ladinos” de Tessalònica- que abans de la xoà tenia una majoria de població jueva- Dubrovnik, Istanbul, etc. cuinen la carpa i la serveixen amb “agristada”, una salsa d’ ou i llimona, molt característica de la cuina turca i grega.

Un amic búlgar, l’ Atanas, em va fer tastar una altra deliciosa carpa farcida, la  Nikuldensky sharan, que vol dir carpa del dia de Sant Nicolau, que és una festivitat assenyalada de la religió ortodoxa i que a més en diversos paios eslaus, és el patró dels pescadors. Era farcida amb un ingredient inesperat, nous, que feien una bona combinació amb el peix. Una recepta molt similar es fa a Croàcia i a Sèrbia. que, com en tots aquests països balcànics la carpa és molt apreciada, i la fan de diverses maneres. Dels plats més curiosos és una mena de Suquet de carpa, amb patates.  Un amic iraquià de Kerbala , en Bassam, em diu que un plat típic del seu país és el Masgouf, una carpa feta a la graella amb una salsa.

Naturalment, la carpa és gairebé el “peix nacional” d’ Israel. Se sol fer a l´estil askenazita, sovint amb una versió del Gefilte fisch que ja no és el peix farcit sencer, sinó en forma de mandonguilles de peix…Millor un restaurant àrab, on podem menjar molt millor!.

Precisament, l´altra millor recepta de carpa és àrab. És el Masgouf, que alguns consideren el plat nacional iraquià. A l’ època de Sadan Hussein s’ oferia als visitants il.lustres, com Jacques Chirac. Segons el meu amic Bassam, de Kerbala, és un plat molt apreciat per la població, i la seva confecció és una autèntica festa, tant entre amics com en restaurants especialitzats, que els iraquians exiliats han portat a Damasc. Tant a Síria com a Turquia, a les zones frontereres amb Iraq, també es fa aquest plat.  Cal recordar que Iraq-l’ antiga Mesopotàmia- va ser criminalment  destruït pels nordamericans i el “trio d les Açores- és el bressol de la nostra civilització, i ens ha donat les receptes més antigues de la Humanitat, escrites en escriptura cuneiforme en tauletes d’ argila  que es troben al British Museum. S’ elabora amb grans carpes vives- els restaurants solen tenir vivers- pescades al Tigris o a l’ Èufrates. La carpa s’ obre i s’ aplana, s’ amaneix amb oli d’ oliva, sal, pasta de tamarind, cúrcuma, i es fa a la brasa.  La  barbacoa té forma rodona, i s’ hi posa la carpa en vertical aguantada amb uns punxons de ferro, uns brocs vegetals frescos o bé amb unes graelles especials, i fins i tot directament sobre el caliu. Se serveix amb un llit verd- sobretot per decorar, ja que els àrabs són molt esteticistes-, trossos de ceba, de llimona, una salsa de verdures picants, o agre-dolces, tomàquet, etc. Es treuen les espines i se serveix en porcions individuals. Els que l´han tastat- no he tingut l´ocasió de fer-ho- diuen que és molt bona. Naturalment es menja amb els dits, a l´estil àrab. Espero tenir ocasió de tastar-la, perquè les espècies no solament li donen un color molt bonic sinó que també, suposo, un gust deliciós.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *