BONA VIDA

Jaume Fàbrega

14 d'abril de 2017
0 comentaris

un cafè amb anís, que ara guillo…teoria del cigaló

CIGALÓ O CARAJILLO

Aquesta popularíssima beguda- sobretot als bars-, coneguda més comunament sota el nom de “Carajillo” (nom d’ origen espanyol amb una al.lusió a l’ òrgan sexual masculí, segons uns, o originat de l’ expressió “corajillo”, segon altres) sembla que  té un origen català, potser barceloní i relacionat amb els treballadors del moll, alguns d’ ells d’origen espanyol. No tots ho eren, però, com ens ho mostra la poesia de Salvat Papasseit. Altres noms relacionats són cremat, cremadeta, rebentat, cassoleta, calmant, cafè licor, cigaló…

Una altra teoria sosté que es relacionaria amb el cremat- tenim, de nou, la connexió catalana-, que quan es beu dóna “corajillo” (coratge), que hauria passat a “carajillo”, diminutiu de l´òrgan sexual masculí. Una falsa etimologia, crec que deguda a Josep M. Espinàs, és que vindria de l´expressió “una copa i un cafè, que ara guillo” (no sabem si improbable, o probable, és clar).Una expressió que utilitzarien els obrers de les obres de l´exposició internacional del 1929, segons m´han dit alguns testimonis, tal com explico al meu llibre LA CUINA MODERNISTA.

La relació amb el cremat dels pescadors catalans de la Costa Brava  em sembla força plausible. El meu avi, pagès, es preparava –sempre després de menjar, els dies de festa- una típica copa de vidre gruixut amb rom calent, al qual hi afegia el cafè. El rom, per cert, era de la marca “Negrita”- que encara existeix,- i és fabricat per Bardinet, una casa occitana de Bordeus-.

Tot i que el més normal és prendre-la després d’ un àpat, hi ha gent que la beu a mig matí, sobretot a l’ hivern. O com a primera col.lació, i sigui, desdejuni o “matar el cuc”. També s’ en diu cigaló, paraula, viva però que, originàriament, es referia a “una copeta o gotet de licor”(DCVB), i està documentada  almenys des del 1906, ja que en parla Emili Vilanova. Cal dir que la combinació de cafè amb algun licor no és pas exclusiva dels Països Catalans: ho trobem a Itàlia (corretto, amb grapa, amb sambuca…), a França (amb algun tipus de brandi o conyac) i a Irlanda (amb whisky). És interessant saber que, com a Catalunya, a Itàlia també es relaciona aquesta beguda amb els mariners. Originàriament el cafè corretto el bevien

els mariners i pescadors del port de Fano. Es feia, com a Catalunya, amb  el brandi, anís o ponx de rom en una tassa amb sucre, es posa al vapor per escalfar-ho i fer dissoldre el sucre i calenta amb el vapor fins que el sucre es dissolgui completament i s’ hi afegeix el cafè. Se sol decorar amb una pela de llimona.

A Catalunya, els licors o aiguardents  més habituals segueixen la moda: primer es feien amb rom, o be amb anís, més tard amb whisky; n’ he vista amb cream de whiskey (Bayleys i similars), amb licor de crema catalana, amb menta i fins i tot amb ratafia…

Al País Valencià es fabrica, des dels anys 20, un “Licor Carajillo” embotellat (destil.leries Juan Segarra, Xert); té cafè, rom i sucre, amb 30º.S’ explica que els avis del fabricant, la Vicenta Ortí Ferreres i  Julián Segarra ferreres, eren aficionats al cafè i al licor, respectivament, i d’ aquí va néixer la unió. Es beu fred, amb glaçons, o calent. A la zona se’ n diu també “calentet”, “calmant”, “llevapenes” i, per donar glòria i honor a Espanya (característica d’ alguns ciutadans), “cafè español”. El propietari ens suggereix fer un flam d’ aquest licor, substituint un got de llet per  un got del mateix.

És, de fet, om un “cremat” embotellat, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava (si bé originàriament, el cremat català els mariners el feien amb aiguardent de canya). A les Balears, un licor similar s’ anomena, justament, “Calent”. De fet, el cremat dels pescadors  balears, catalans i valencians, és paral.lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear) tradicionals de tipus industrial, a part de l’ esmenta “Carajillo”, com són el “Calmant” “Crema de cafè” o el “Licor de café” o “Café licor”, tan típic de els festes de Moros i Cristians.

La gent d’ abans sempre en bevia de rom, però molta gent ja s’ havia passat a l´anís i, cada cop més, al brandi o “conyac”. Sovint,   també, es cremava  o flamejava el rom a la mateixa copa. Aquells cafès i roms se solien servir en una característica copa de vidre molt gruixut, com ja he comentat. De fet, a Galícia i en altres llocs, pe`ro també a Mallroca i al País Valencià encara se sol cremar el licor. Els noms corrents són carajillo, rebentat, tocat, tocaet, batejat- segons la comarca-, ponxet (Mallorca).

Alguns bars “elegants” es neguen a servir  el “carajilo”. Semblantment, els “elegants” (més aviat puritans) britànics sembla que no poden acceptar el significat del nom (petita cigala, piu, vit, membre viril…), ja en un llibre de cuina redactat per mi i publicat en anglès originàriament (Traditional Catalan Cooking) el traductor va deixar així la definició de la recepta (que ja explicava tal com he dit més amunt):”The traditional Catalan name cigaló is rapidly being displaced by the Spanish term carajillo (fins aquí la correcta traducció del meu text): “the attentive reader will, by now,not be all surprised to learn, that both terms refer to what little boys have and little girls haven`t”…. Això darrer, és clar, és la collita del traductor, altrament excel.lent.

Amb el carajillo (pronunciat originàriament, en correcte català, “caraquillo”) s’ elaboren altres preparacions, com un excel.lent gelat, i com hem dit- si més no amb el licor-, un flam.

El cafè, antigament,, es feia amb un ansat i utilitzant una “barretina”, és a dir, que era un cafè suau, d’  infusió. Val a dir que la primera matèria no era d’ una excessiva qualitat: no eren bons els cafès (solien ser torrefactes), i, a més, s’ hi barrejava xicòria. Ara, és clar, el carajillo o cigaló es fa amb un cafè expresso. Seria impensable d’ una altra forma.

Segons les comarques, hi ha diverses expressions per indicar carajillos o graus d’ alcohol: “gotes” (“cafè amb gotes, terme emprat en els fulletons que anuncien excursions per a jubilats)  i altres girs.

Pel que fa al cremat, originàriament és una beguda típica dels pescadors de la Costa Brava, creada a partir de l’ emigració a Cuba, esdevinguda molt popular en tota mena de festes, presentacions i cantades d’ havaneres, a vegades amb el nom de “rom cremat”. Els mariners balears i valencians també feien cremats o cremades de rom o brandi.

El “carajillo”, per la seva naturalesa, no apareix en cap receptari. De fet, que sàpiga, el signant va  ser el primer autor a incloure la fórmula en un llibre de cuina (al vol.VI de La cuina catalana,1996).

A Espanya i a Galícia es fan carajillos d’ una forma diferent. En algun cas (com a Lleó) s’ hi posa més cafè, o bé s’ hi afegeixen els ingredients del cremat- pela de llimona, canyella de canó, grans de cafè-. En algun bar de Madrid se’ n fa algun de famós, si bé a l´estil gallec. Al País Valencià, on s’ anomena “rebentat” en algunes comarques del nord, se sol fer igual que a Catalunya,  com hem dit, cremant el licor i afegint-hi grans de cafè. Això a Catalunya i a Mallorca seria un ponx.

Finalment, sobre el “carajillo de vi” de l´Alta Ribagorça, i del qual algú m’ ha parlat, no en tinc prou notícies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!