BONA VIDA

ELS HISTORIADORS ESPANYOLS SÓN UNS IGNORANTS

Juan Eslava Galán, professor universitari, afirma que l´ús del tovalló i de la forquilla o forqueta (broca) no  entra a “Eapanya” fins el segle XVIII;  enim docuemtnat que els catalans l´utilitzen almenys des del s. XIII, M. Emilia González Sevilla, ja citada abans, ( A la mesa con los reyes de España) afirma com l’ anterior, categòricament, que Durante la Edad Media no se utilizaban manteles, servilletas ni tenedores. No es queda enrere César Aguilera, professor de la Universitat Complutense, autor de la Historia de la alimentación mediterránea,  diu coses igualment curioses i sense fonament, a causa dels desconeixement de fonts no castellanes, general en els historiadors i estudiosos espanyols, Ho podem fer extensiu a Manuel M. Martínez Llopis– un prestigiós historiador madrileny d’ origen valencià- a la Historia de la Gastronomia española. Si el català-valencià ja és difícil, compteu amb el llatí!. Aquest il.lustre autor confon el terme Galli del Platina (que es refereix a un amic seu amb el qual van a degustar els fan Roma els famosos plats catalans, Gallo) per “francesos”. O bé afirma una cosa com que “a todas las obras citadas (Libre de Sent Soví i altres manuals catalans) las supera en interès la escrita por don Enrique de Aragón, o de Villena” (cosa absurda, en comparar un receptari amb un llibre de tall; per postres, aquest autors era de cultura catalana!). A aquest mateix autor li hagués convingut no oblidar la llengua familiar que, sens dubte, li hagués estat d’ utilitat. Així, per exemple, no sap desxifrar el significats de noms de peixos- escrits, segons sembla, en una llengua críptica- de la traducció  castellana del llibre de Mestre Robert (“saitón”- seitó-, etc.) i fins al manual d’ Enric d’ Aragó.

Al seu torn, César Aguilera  no es queda enrere, i a l’ obra ja citada, escriu una cosa tan pintoresca com la següent: “En Cataluña obtuvieron calidades y cantidades muy altas del guisante mollar, el tirabeque, del antiguo” tirabec, fruit del “perfeccionamiento de cultivos” (una informació, altrament, que ignoro d’ on ha tret, si no és que els catalans siguin- cosa que no em consta- uns consumidors compulsius de tirabecs o pèsols de tavella, i atès que el mot tirabec o estirabec siguin ben viu, l´il.lustre autor cregui que està parlant d’ una llengua morta). Tanta acumulació de matèria grisa en tan doctes professors fa que aquest César Aguilera, “rei dels tirabecs”, (que segons el seu currículum és professor de la Universidad Complutense i “posee varias carreras universitarias” faci un descobriment filològic sensacional, en afirmar (Historia de la alimentación mediterránea) que el mot “paella” (en castellà sartén) passa directament del llatí al castellà. Què diran els amics paellers, ja farts de “paelleres”, és a dir, calders, i no de dones que fan paelles?. De fet, el seu text- com passa en altres casos-, tot i el rigor acadèmic que se li suposa, inaugura un nou gènere, el de l’humor filològic-gastronòmic-surrealista, com quan afirma que els pastissets valencians o cocots- que ell anomena “la cocot” (sic), és una empanadilla en que el pescado va con piñones y pimientos (l´única cosa vagament correcta), se prepara en cazuelas de barro o porcelana llamadas cocotte.” Cosa totalment absurda ja que els cocots o pastissets (o els panadons de Lleida, cocarrois balears, etc.) es fan al forn o , en molt darrera instància, es fregeixen. Cocot ve de cóc o coca, un mot  procedent del fràncic (la llengua que parlava Carlemany, que també ens va llegar flaó, ast, sopa, etc.). El flaó és un famós pastisset o cocot medieval, passat a “flaoncillo” en els textos castellans, “fruta de sartén” al Quixot (avui seria una empanadilla dolça) i avui glòria de la confiteria de Morella. La cocotte és una mena de cassola de ferro fos…o una “dona de costums lleugers”, segons del el diccionari Robert. Ja es veu que Aguilera que és un expert coneixedor del que diu “cuina llevantina”, en parlar-nos, convençut, d’ aliments típicament valencians com la rampaina (?), el botifarro (sic) i la botifarra de cena (sic; suposo que de ceba).

El Dr.Juan Cruz Cruz, professor de la Universitat de Navarra,  a La cocina mediterránea en el inicio del Renacimiento és també doctoralment perspicaç en analitzar el llibre de Mestre Robert i afirmar que la “tallina” (tellina o tellerina, un  de les més petites de les petxines comestibles) és la petxina de Sant Jaume o vieira (cosa falsa del tot) o que els “saitón” (seitó, anxova) és “un tipo de pez”- ben conegut, certament,  i ben exquisit, fregit o marinat (boquerón). També ha dedicat un llibre a “Arnaldo de Villanova”, amb asseveracions igualment poc encertades -siguem benèvols- i que deixem per no avorrir el lector.