la carn i el vi

CONFLICTES AMB LA CARN I EL VI

CARN FA CARN I VI FA SANG

La carn, en la cultura occidental, sempre ha estat sinònim de l´alimentació dels rics, la que aquests més desitjaven. Com a venjança, fins a arribar els temps moderns, molts d’ ells es morien de gota: com diria la meva avia, “la cabreta, pels seus pecats, du els genolls pelats”.

Com fa la dita, “carn fa carn i vi fa sang” (en castellà n’ hi ha de similars). Aquests aliments- el vi tradicionalment, era un aliment, no només una beguda- també s’ associen fortament a la religió, a les pautes socials, a la classe, al desig d’ allò més alimentós i que proporciona més plaer.

En la tradició jueva els dos aliments, carn i vi, van junts: durant  el sàbat el Yom Tov es diu un fragment del Talmud que diu: “no hi ha ocasió alegre sense vi i no hi ha ocasió alegre sense carn” (Aim simcha eloh b’yayin; aim simcha eloh b’bassar). En efecte: les tres religions monoteistes mediterrànies, presents a la Península Ibèrica, mantenen opcions diferenciades sobre aquests dos aliments, base d’ una impossible reconciliació, ja que les normes i els tabús sobre els aliments en formen part del disc dur. Constituïen un element dogmàtic, identitari i irrenunciable, font de conflictivitat o, si més, no, de confrontació- com torna a passar ara en al nostra societat, entre la diferència de principis dietètics entre cristians i musulmans -.

Per a la comunitat islàmica, fins i tot, és més important disposar de carn halal i d’ una carnisseria que vengui carn no haram (prohibida) que no pas d’ un oratori o mesquita. Els jueus, igualment, basen bona part de la seva identitat religiosa i cultural en els principis alimentaris kasher.Els cristians, al seu torn, ha tingut una relació conflictiva amb la carn. Com diu  Magelonne Toussaint-Samat, “Amb la Contra-Reforma, la bestiesa religiosa va arribar a uns extrems tals que l´església va haver de frenar els excessos dels seus millors servidors en el seu odi cap a la carn” (Histoire de la nourriture, 1997): la bestiesa religiosa, segons ella, s’ expressa en l’ odi a la carn. Què diria aquesta autora, una mica extrema, de les religions vegetarianes (hinduisme, budisme,jainistes, sikhs…) o de les modernes “religions” dietètiques, tant de moda, que propugnen, en nom d’ una suposada cuina “sana” i “natural”, una cuina  també vegetariana, amb totes les seves gradacions (vegetalisme, veganisme, crudivorisme,orientalisme,etc.) i una ideologia benintencionada en els seus orígens, que el franquisme va combatre: així entre els papers particulars confiscats a l’ Arxiu de Salamanca n’ hi havia del Dr. Capó, famós en el temps de la República per la seva fe vegetariana i progressista.

Amb tot, ara, cal dir-ho, la moda de les dietes “sanes”, “naturals” i de la salut també cauen en la bestiesa “religiosa”, ja que són difícilment credibles o, si més no, relativament  científiques. Com totes les religions, sovint prometen miracles difícils o impossibles de complir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *