fills de diverses aportacions

el vi ve d’ orient,  els cigrosn d’ Àfrica, el tomàquet d’ Amèrica…i encara ets racista?

SOM UNA OLLA BARREJADA

La major part de cuines tradicionals- i particularment la catalana- són el resultat d’ una llarga sèrie d’  incorporacions.

A l’ Antigüitat, fenicis i grecs ens varen portar la cultura de l’ oli i del vi: els nostres avantpassats neolítics bevien cervesa, com s’ ha comprovat a Gavà. Abans, fins i tot, el blat, l`olivera i la vinya  havien vingut de fora.

Més tard, els àrabs i els berbers ens aportaren les albergínies, les carxofes, el sucre, l’ arròs- segurament- els destil.lats i l’ alcohol i, fins i tot, noms de tècniques com l’ escabetx i l’ escalivat (noms s’origen àrab).

Com fa la cançó, que l´explica l´origen de moltes coses que utilitzem, el racisme és l´estupidesa més gran: si acollim les cuines que fan les persones i col.lectius, també ho hem de considerar amb equitat totes le persones, sigui quin sigui el seu origen.

I més cap aquí, procedeixen d’ Amèrica primeres matèries tan incorporades a la nostra cuina com són els tomàquets, els pebrots, el blat de moro o les mongetes. Sense oblidar el gall dindi, l’ ànec mut  i la insubstituïble xocolata, és clar.

És a dir, que podríem dir que al nostra cuina és, per definició intercultural. Ha estat formada, històricament, per aportacions semítiques, occitanes, franceses, italianes, espanyoles, americanes i, per tant, continua essent oberta a noves aportacions, sovint procedents de cultures culinàries- com les del Magrib, o les orientals- d’ un grau de refinament que, sovint, supera allò que coneixem.

És bo, doncs, posseir una cuina amb arrels- i la cuina catalana té una profunda tradició històrica-, però també és bo obrir-se a noves aportacions, a altres colors i perfums.

Ara bé; el mestissatge pel mestissatge- un mot-fetitxe que s’ ha de sotmetre a sospita- pot ser tan absurd com certes defenses d’ una tradició concebuda com a quelcom inamobible, ja que sempre ha estat canviant. També la moda actual de la cuina de “fusió” no té en compte que això la cuina sempre ho ha fet, però d’ una forma pausada, i no forçant les coses d’ una manera artificial.

És curiós  veure  com aquesta actitud dels catalans respecte de la cuina i les aportacions de fora, és, certament, un reflex de la manera de ser del país, històricament obert a totes les aportacions i acollidor. Altres cuines tenen una actitud similar, com la portuguesa que ha acollit plats i productes d’ arreu del món; d’ altres són més tancades en ella mateixa, com la cuina basca i, sobretot, l´espanyola. El brillant periodista gastronòmic Xavier Domingo- que va morir en olor de santedat espanyolista- va escriure que la cuina castellano-espanyola és totalment tancada, de caire antropològic, ja que sorprèn extremament  que havent tingut l´imperi més extens, no hagi trobat bo cap plat del món. La cuina, doncs, reflecteix les maneres de ser d’ un poble.

 

 

Per saber-ne més: Jaume Fàbrega. La cuina mediterrània,

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *