BONA VIDA

DE COLLONS!. LES MIL I UNA NITS

Als  meu alumnes a l´Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB d’ arreu del món-  de la Xina a l´Equador, de França a la Gran Bretanya, d’ Holanda a Romania- , en parlar-los de la lliçó “Menjar i símbol”, en que desenvolupo el tema  que en realitat meno som el que mengem, sinó que mengem el que som, en parlar del fet que en cada cultura selecciona o tria els seus menjars- i també cada estrat social, cada gènere, cada grup humà, cada religió–, i ne sortir el tema dels menuts o despulles (fetge, ronyons, tripes…) alguns es queden horroritzats i, per descomptat juren que no n’ han menjat mai. Però els que venim d’ un entorn rural i pobre sempre hem menjat sang, fetge, ronyons, tripes, lletades, turmes, crestes, pedrers, potes, i em continuen agradant…

I vosaltres, heu menjat mai testicles?.O sigui, en llenguatge col.loquial, collons- i no pas “de mico”, o “de frare” (nom d’ una mena de prunes), sinó d’ animal

Potser sí, clarament, o potser també, sense saber-ho. De xai o corder, de bou o toro, i fins de gall. Les nostres àvies, per exemple, posaven aquests darrers a l´arròs a la cassola o als “platillos”.I els de xai eren cosa corrent, arrebossats i presentats sota el nom de turmes. Una paraula, misteriosa, per cert, de la qual no se n’ ha trobat un origen plausible. Sense ànim de voler ser lingüista, fonèticament es relaciona amb trufa o tòfona: precisament, en espanyol de les turmes se’ n diuen criadillas, que és un sinònim de testicles o collons, i els valencians n’ han agafat el mot, transformant-lo, per anomenar les trumfes o trufes- o patates (creïlles).  Els gitanos del Sacromonte, amb aquests menuts- incloent les turmes- varen crear la famosa “truita del Sacromonte”, Granada.

Amb tot, el mot era conegut a la València de principis del segle XV : Jaume Roig, prestigiós metge  i autor del misògin i gastronòmic, a L´Espill, potser fent-se ressò del seu origen mataroní, escriu; “Ab amorsà/e berenàs/turmes, rasoles/e leteroles” (les raoles són com els actuals figatells de Gandia, de carn o fetge picats, i les lleteroles o lletades- que jo encara menjo- són una delicioses glàndules del xai). Les que tenen els bous, en la cuina francesa, són els famosos ris, nom que utilitzen els nostre restaurants, potser perquè desconeixen la paraula acatalana- o perquè  troben que és poc fina- o perquè l´eespanyola- “mollejas” és confusionària (ja que es refereix, fonamentalment, el pedrer de l´aviram, en francès gésier). L´amanida amb pedrers d’ànec confitats és una de les delícies més gradables, a parer meu.

Ja que estàvem a l´Edat d’ Or de la nostra cuina, no he dei deixar d’ esmentar el rei Joan II, que ordenava a la seva muller que li preparés “botons de moltó”, ja que aniria  a jaure amb ella i, per tant, en podem albirar l´ús afrodisíac.

El consum d’ aquest adminicle dels mascles, a part de ser universal, a fi de no confessar al cosa, ha generat paraules (eufemismes) d’ allò més variat, especialment en francès, no debades la llengua de la gastronomia: renyonets, al País Valencià, senyals a Mallorca; rognons blancs,animelles, frivolités, suites (de senglar), béatilles (també a la Catalunya Nord), choses a França, choesels (cosetes) a Brussel.les, parti a Itàlia, criadillas a Espanya, roston al Llenguadoc… Els àrabs, que aprecien molt els menuts- que fins i tot són més car que l les costelles-, anomenen, com els catalans, “ous”  els testicles en general i les turmes de xai en particular.  Aquests  baidh  (ous) són una de les menges exquisides que apareixen a  les Mil i Una nits. I molts més, és clar; no entréssim pas en les llengües de la Xina, on tant els collons com els vits(sexe masculí; per exemple de tigre)- són menjats amb delectació. Fins i tot els vaquers del Canadà donen un nom especial als collons de toro (ostres de la praderia) considerats un exquisit mos a Espanya i prohibits a França.