BONA VIDA

Jaume Fàbrega

12 de gener de 2012
0 comentaris

cireres a l´hivern, faves a l´estiu…

Menjar local, sostenibilitat, quilòmetre zero, cuina de marcat

CIRERES TOT L’ ANY
Joan Fuster també va escriure sobre el menjar: en forma d’ apunts brillants o d’ articles en què els tracta de forma més monogràfica, sense esmentar les guies- com la del País Valencià- on, per descomptat, hi introdueix aquest tema. A Notes d’ un desficiós (1979) hi escriu l´apunt “El temps i el menjar”. Diu Fuster:  “He pogut comprovar- escriu el mestre-  que la majoria dels restaurants d’ aquest país, i del de forma, solen oferir al client la mateixa carta, hivern i estiu; un repertori pràcticament invariable de plats més o menys dignes. Hi haurà excepcions, sens dubte, però no crec que siguin moltes”. A més, n’ apunta la causa fonamental: “Avui, amb la congelació, els pots, els vivers o les granges, amb els conreus forçats, cada dia és “tot l´any”. Si fa no fa, això també ho deia Josep Pla- que va compartir amb Joan Fuster tants afanys-.
Aquest diagnòstic, per desgràcia, continua essent cert: malgrat que a posteriori d’ aquest article de Joan Fuster va venir el corrent de la “nouvella cuisine”, que reivindicava l´anomenada “cuina de mercat” i els productes de temporada. La realitat, però és que el consumidor o el comprador no solament s’ ha mal acostumat, sinó que, en molts casos- i ho veiem quan anem al mercat-, ni sap la “saó”- en bonica paraula medieval- de les fruites i verdures i, fins i tot, dels peixos o les carns. Volem menjar faves tendres tot l´any, les cireres ens venen de Xile o l´Argentina a l´hivern, si no hi ha bolets autòctons els importem de Turquia, del Marroc o de la Xina, mengem kiwis o  pomes de Nova Zelanda o de la Xina, fruits tropicals d’ Amèrica, d’Àsia o d’ Àfrica, peixos de tot el món, xai de Nova Zelanda o bou de l´Argentina i així amb tot. A part de ser absurd, això, des del punt de vista ètic i, per utilitzar un terme modern, de la “sostenibilitat”, és del tot discutible, per les despeses de transport i altres efectes col.laterals. Aquesta abudor de matèries primeres tot l´any ens converteix en nens consentits, que volem menjar de tot sempre, i ens fa perdre la il.lusió de les faves o els pèsols primaverals, les cireres d’ estiu o les taronges d’ hivern. I el més greu és que, restaurants que diuen que fan “cuina de mercat”, coneguin tan poc el mercat donant-nos faves ofegades quan no toca.
A més, des del punt de vista de la sostenibilitat com apuntàvem,, el preu en combustible, logística, ec. que suposa aquest transport és absurd. De fet el que s’ imposa és tornar als mercats locals, a allò que alguns anomenenen la “sobirania alimentària” i, en termes gastronòmics, “aliments quilòmetre zero2 (de proximitat). Si bé això, certament, també presenta dificultats i contraediccions, de preu, d’ un major empobriments dels productors de països emergents, etc. Això fa arribar a casos extraordinaris.
A l´Empordà, per exemple, es produeixen pomes Pink Lady: però són enviades directament a la Gran Bretanya, amb la qual cosa, si en vols comprar d’ aquesta mena en qualsevol súper, són de França o d’ altres procedències encara més llunyanes!. Al súper, ahir hi vaig comprar un “mix” de prunes  i figues seques: les prunes eren de l´Argentina i les figues de Turquia. I le mateix podem dir de les avellanes, les nous, les panses, fins a arribar a la fruita fresca i les verdures. Les mongetes tendres de Lidl- un excle.lent supermercat, número 10 en l´ús dle català!-, per exemple són del Marroc…De totes ameres, anem a apms: abans eren d’ Andalusia, i per tant, bé a ser el mateix, en el sentit que no solen procedir dels Països Catalans. De fet, a Girona, terra de pomes, n’ hi trobem d’ Espanya, de França, del Tirol del Sud, de l´Argentina, de Xile, de Nova Zelanda, de la Xina i a vegades, fins i tot, de Girona!.
Això, sovint presenta un problema per al consumidor: algunes d’ aquestes pomes- com les d’ Itàlia, i concretament del Tirol italià,- solen ser molt més bones i més barates que les locals…I, amés etiquetades en la llengua pròpia, l´alemany, mentre que les d’ aquí, per “imperativo legal”, ho solen ser en espanyol…Dues llengües estrangeres, però una mostra de respecte o de coratge  i l´altra mostra d’ imposició o de covardia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!