la poesia parla del menjar i el beure
POESIA I MENJAR
Des de l’ Edat Mitjana, en la literatura catalana- i en
d’ altres, és clar, però aquí ens centrarem en aquesta- la poesia també s’ ha endinsat en els temes del menjar
i el beure. En general es tracta d’ al.lusions a determinats plats, o metàfores
relacionades amb al vi,o, simplement, amb cites de menjars i begudes. I a
vegades, fins i tot, amb poemes sencers dedicats al menjar, cosa corrent en els
gèneres més populars, del Barroc a la Renaixença.
Jofre de Foixà (1298)-trobador català que fa
servir l’ occità, la llengua de la poesia alt-medieval-, esmenta diversos
plats- de fet tot un menú- d’ un gran èxit en la cuina medieval, com la galina ab luxel (el lluixell era una
mena de salsa blanca), el capó rostit d’
un an– menja recreada també en una poesia trobadoresca anònima trobada al
monestir de Sant Joan de les Abadesses- o la sobrefusa ab cabirol
(sobrefusa dóna nom a una salsa) i formatge
torrador (formatge torrat o fregit i servit amb mel): “E capó rostit d’ un
an/vul que hom me pos denan,/e formatge torrador”.
També fan servir els menjars poetes com Jaume Roig, al Llibre de les dones, on esmenta, per exemple, les salssisses (més
tard salsitxes), que és la primera cita- i a més molt antiga- d’ aquest nom que
es creia d’ origen italià. Fins i tot el gran Ausiàs March fa servir la
metàfora d’ un neguit amorós que bull
com la cassola al forn, indubtable al.lusió a l’ arròs al forn propi de la
cuina valenciana. El poeta al-ludit més amunt farceix L´Espill de cites relacionades amb el menjar: “Senyalat plat/certa
escudella/tenia ella/taça apartada/sal no tocada,/son drap de boca./Tallar sens
broca no consentia, /ni menjaria/carn del mercat/si hom penjat/algú y havia”.
La broca és la forquilla, i en aquest cas els versos es refereixen a una bocafina
considerable.
Durant el Barroc- època
d’ anorèxia literària, que no pas culinària- només trobem el menjar en
la poesia popular- romanços, cançons de bandoler- com l’ Hostal de la Peira-; el també popular Francesc Vicenç Garcia el rector de Vallfogona, si de cas, fa servir termes
hortofrutícoles com a metàfora dels òrgans sexuals o del desfici amorós. Hi ha
magnífics pomes, per exemple, sobre els bolets de Manuel de Sentmenat- per
cert, un botifler-.
L’ exemple més important de la Renaixença és el del valencià
Teodor Llorente, amb la seva popular
poesia dedicada a l’ Arròs amb fesols i naps. Jacint Verdaguer, al seu torn, fa sovint referència a les menges
terrestres. Al Canigó (1886), per
exemple, la goja o dona d’ aigua de Fontargent va a collir gerds i maduixes de
bosc, i, a més és l´autor de la famosa llegenda de la ratafia. Ja en ple
Noucentisme, Josep Carner escriu un
deliciós volum dedicat als Fruits
saborosos, des de les coordenades més típiques del moviment (classicisme,
idealització).A Nabí (1941) ens parla
del “brossat, de les pomes i la mel” (el brossat equival al mató o recuit). En
un altre costat hi trobem el Bestiari
(1937) de Joan Oliver “Pere Quart”,
sarcàstic i antiidealista, on es refereix , per exemple, a la matança del porc.
Durant el Modernisme- i fins més tard- el menjar apareix
generosament ressenyat en autors com Santiago
Rusiñol, Pitarra i ,
especialment, en la poesia satírica publicada a revistes com “L’ Esquella de la Torratxa”, “El Be Negre”,
“La Ignorància”
(Mallorca) i en revistes valencianes similars. Fins i tot Joan Maragall a “tardor” ens evoca “el fum olorós del fruit e l’
hivern torrat” (les castanyes) o la caça a “El mal caçador” (Visions i cants, 1900).
Un altre noucentista, el mallorquí Miquel Costa i Llobera, a les
Horacianes (1906) hi inclou un poema dedicat “Al poeta que em féu present
de fruites saboroses” (escrit abans que el llibre de Josep Carner sobre els
fruits saborosos). Ens hi proposa fer a les Tres Gràcies el delicat obsequi de
les “fruites més sanes i exquisides”; el poeta, pel seu compte, hi aportarà “qualque
bresca de mel, però mel pura/que pren l’ abella als romanins estèrils”. Un
altre mallorquí, Joan Alcover a Cap al nord (1909), evoca amb melangia,
des de Ciutat, un pagesa de la serra de Tramuntana que sap “servir als pobres
fumants escudelles, confitar codonyes” (la codonya és una varietat més grossa i
apreciada de codony).
Joan
Salvat-Papasseit–
em temps d’ inicis de l’ avantguarda- a l’ Irradiador
del port i les gavines (1921) al ja clàssic i punyent “Tot l’enyor de
demà”, hi evoca allò que ell mateix, malalt, enyora des de llit on està
immòbil, amb les dones del barri que van al mercat “amb sengles cistells
grocs,/i retornen que sobreïxen les cols,/i a vegades la carn”, i també flaira
el cafè acabat de torrar per l’adroguer. Igualment, al no menys emotiu poema de
Nadal, ens parla del consuetudinari dinar. La malaltia també plana en la
intensitat d’ “Institució del foc”, de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel (1938) que a “Sóller” (ja cantada anteriorment per un altre
poeta mallorquí) evoca, amb colpidores imatges poètiques- musicalment
interpretades per la Maria
del Mar Bonet- les mandarines, les taronjades, el caramell, les confitures i
els xarops.
Després de la
Guerra dita “Civil”, Salvador
Espriu, fa servir sovint imatges i metàfores relacionades amb el menjar com
a element d’ evocació:”la paella xauxina a foc lent/davant les boques obertes
de la fam dels fills,/l’ escassíssim xanguet que vàrem heure” (La pell de brau, 1960). També evoca el
flairós i únic fricandó amb bolets i altres menges; a Ronda
de mort a Sinera hi verseja diversos aliments com les sardines, el
pollastre, el peixopalo, les ametlles, la cirera d’ arboç, el sucre candi,
mentre “Aman, assegut a taula,/garla, beu, endrapa fort”.
El deliciós Marià
Villangómez i Llobet, des d’ Eivissa, com Espriu, parla de la llengua
preciosa que passa de pares a fills, i es recrea en mots de ressons eterns, ,
útils o de éssers que habiten la terra, l’aire o el mar, com el déntol.
Josep Palau i
Fabre ens
proposa una sorprenent metàfora a
“Imatge de gala” (Poemes de l’ alquimista,
1952) en escriure que “La mort és dolça com el suc de l’ ostra”.El gran tomb
per a la poesia catalana que va significar Gabriel
Ferrater, a Les dones i els dies
(1968) al poema “Paisatge amb figures” compara els dies que vindran als
grillons d’ una taronja. El superb Joan
Vinyoli a Vent d’ Aram (1976) a “El granet morat” ens
proposa, tancats al graner morat de la tristesa, collir nous, ensacar
avellanes, fer un tast de vi i passar d’ un cove a l’ altre castanyes. A l’
impactant Els miralls, de Pere Gimferrer (1970), a “Tròpic de
Capricorn” s’ hi evoca s’ hi evoca tota una època amb un referent hostaler: “i
eren els anys del Glacier i el bar del Colón”. Àdhuc Joan Brossa, incorruptible avantguardista, recorda la fruita-
especialment les pomes- en diversos poemes: “Aura cabalosa”, “Vida meva”, “La
pena tinguda” (Càntir de càntirs,
1972).
Narcís Comadira, tan bon pintor de natures mortes com bon poeta, a l’ Art de la fuga (2002) ens parla dels
mesos i els productes associats a les estacions: “Amagats, entre
bardisses,/creixen espàrrecs turgents” (“Març”).Finalment Valentí Puig titula Blanc de blancs (al.lusió al xampany fet
amb raïm blanc) el poema que inicia el llibre del mateix títol(2000): “Sopes
entre dos tens, beus un “blanc de blancs” i la vida es recompon”.Tot un
programa.
A
part, hauríem de tractar poetes que, de forma molt mes intensa- i fins i tot
monogràfica- han parlat del menjar, com Josep
Sebastià Pons, Vicent Andrés
Estellés (Llibre de meravelles) o Miquel Martí i Pol (Bon
profit!). Mereixen un capítol a part, per a una altra ocasió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!