BONA VIDA

Jaume Fàbrega

2 de desembre de 2009
0 comentaris

AMÈRICA A TAULA, FINS I TOT PER NADAL

A taula, també per Nadal, sentirem al paladar la petja d’ Amèrica: potser en forma de pinya tropical, en forma de galldindi (indiot, polit, tita carmellosa…) farcit…

CRISTOFOL COLOM VA “DESCOBRIR” LA CUINA MEDITERRàNIA

Una votació popular auspiciada per la Confraria de
la Bona taula, celebrada l’any  1979, va
declarar l’Escudella i carn d’olla com el plat més representatiu de Catalunya. Posteriorment,
una enquesta similar celebrada al Berguedà, va considerar les Patates
emmascarades com a plat més característic de la comarca, seguit de prop pel Blat
de moro escairat.

Nadal americà

Dos
productes de l´escudella de Nadal, un de general i l´altre de muntanya. I
podríem anar seguint: no solament la cuina tradicional de Catalunya, sinó també
de la resta de països europeus -i sobretot mediterranis- és impensable sense
els productes d’Amèrica. I tot i que són d’incorporació relativament recent (de
no més enrere, en general, que el segle XVIII), ens sembla com si fossin
consubstancials de l’alimentació popular. Així, l’Escudella legítima  en algunes comarques té, almenys, dos
importants productes americans, les patates i les mongetes. Què menjàvem abans
del Descobriment d’ Amèrica?.Aquells que diuen que la “dieta
mediterrània” té més de 5000 anys d’història, s’ haurien de documentar.
Sense sortir de l’àmbit nacional, ni la Paella valenciana , amb tres menes de
mongetes, ni el Trempó mallorquí, amb tomàquet i pebrot, ni els plats dits “a la catalana” a França, al.ludint als
de Catalunya Nord que inclouen pebrot i tomàquet, no tindrien raó de ser.

Arreu són americans

I
d’una forma similar passa a la majoria de regions i països mediterranis. No hi
hauria ni Piperrada basca ni Feijôada portuguesa; ni Polenta  veneciana- ni el Minestrone, ni la Pasta e
fagioli- ni, per descomptat la pasta i la pizza de la Itàlia meridional. Ni el Chilindrón
aragonès, el gulyas hongarès o la Fabada asturiana o el Pisto manxego.Ni,
naturalment, hi hauria els diversos, plats, salses o guarnicions que la cuina
d’ autor té incorporats de fa temps.

amb
noms o productes que evoquen l’origen americà: Parmentier (per les patates), xocolata, mongetes, pinya, pebrot,
blat de moro, tomàquet, gall dindi…D’aquesta forma, l’encontre amb els
productes d’Amèrica va produir, en la cuina occidental una profunda revolució
no solament pel que fa  a la varietat de
nous productes , sinó també als canvis fonamentals en la dieta i en la societat-
com Gunther Gräss ha glossat en el
cas d’Alemanya, referint-se a les patates i a l’ ascensió del proletariat. Fins
i tot la sort nacional dels irlandesos va lligada a la patata.

De Mestre Robert a Ferran Adrià

A
Catalunya hi ha una brillant  cuina
medieval fins a Mestre Robert, l’autor del Libre
del coch
, i una cuina moderna -que és la que, bàsicament, coneixem avui-
presidida de forma total pels productes americans que, històricament, canviaren
el nostre gust. Així, tenen productes d’aquella procedència no solament alguns
dels nostres plats més característics (alguns ja esmentats), sinó les mateixes
salses-base (Sofregit, Samfaina, Romesco, Picada amb xocolata etc.). Les bases
més íntimes de la nostra cuina són americanes!.

L’or,
efectivament, va venir d’Amèrica. Però la celebració del  cofoi “Centenari”, “Encuentros” i
altres galindaines per part dels espanyols no ens pot fer oblidar el dol d’uns
pobles sotmesos a un “Descobriment” que, per a ells, va significar
genocidi, espanyolització violenta i colonització. Si volem celebrar l’encontre
d’aquells productes amb la nostra cuina, doncs, potser cal fer-ho a partir
d’aquestes constatacions.

Què mengen els espanyols

“On
sait que les Espagnols  ne vivent que de
chocolat, de garbanços et de lard rance” (sic).Una frase escrita pel gran
literat francès Alexandre Dumas
(1822-1870) al seu Grand Dictionnaire de
cuisine
(1872) (“se sap que els espanyols només viuen de xocolata,
de cigrons i de cansalada rància”). Un judici molt “personal”,
però ja amb l’impacte dels nous productes d’ Amèrica. I amb d’ altres de ben
anteriors- aportació romana-, com els cigrons.

com,
en general, els de la gastrografia francesa parlant d’altres cuines,i entre
elles l’espanyola i, si s’escau, la per a ells inexistent cuina catalana (el Larousse Gastronomique, per exemple,
l’ignora).

La
xocolata un producte vingut d’ Amèrica, va caracteritzar, en efecte, davant
dels europeus, els costums alimentaris dels espanyols, almenys des del segle
XVII. Els francesos no podrien celebrar el Nadal tal com cal!

Però
aquest impacte americà no és segut solament a la xocolata, sinó també a
productes tan fonamentals i habituals com el tomàquet, la patata, el pebrot, el
blat de moro, les mongetes, el moniato, el cacauet i, perquè no, el gall dindi.

Paleta de sabors

Aquest
impacte, en els països del Vell Món, fou simplement dietètic o alimentari o, a
més a més, gastronòmic. El nostre paladar, la nostra paleta de sabors,
esta`afaiçonada per aquests productes.

En
efecte: si em permeteu aquesta subtil distinció, parlaríem d’un impacte
alimentari, que caracteritzaria els països del Nord (incloent França estricta).
En aquests els nous productes, simplement, canviaren la dieta i, fins i tot,
asseguraren gairebé la supervivència d’amplis sectors de la societat. Es el que
s’escau amb les patates, per exemple, a Irlanda, a Alemanya o als Països Baixos
i, fins i tot, als països escandinaus, bàltics i eslaus. L’escriptor alemany Günther Grass- i d’ altres, com hem
dit, ha evocat la importància cabdal que aquest producte va tenir en la
història alemanya, al mateix nivell que els grans fets de la seva història.
Això, però, no deixa de ser un impacte dietètic o alimentari: els nòrdics, en
general, accepten als nous productes, però no els integren en la seva cuina.
Una actitud que, potser, pot tenir paral.lelismes socials i culturals.

De la mediterrània a arreu

La
cuina mediterrània, en canvi, no solament accepta els nous productes, sinó que
els fon íntimament , amb una actitud ja no solament dietètica, sinó
profundament gastronòmica.

És
a dir: no és el mateix una Amanida de patates 
alemanya (Kartoffen salat),simple presentació més o menys abellidora i
purament alternativa d’un producte nou que un Sofregit  català o d’ un sugo italià en el qual el nou producte canvia radicalment les bases
de l’antiga cuina. El sofregit es barreja, intima i s’emulsiona amb els vells
productes; el quetxup (també fet amb tomàquet) només els acompanya, amb una
distància britànica i elegant. Amb els productes americans el Nord només hi
“alterna”, mentre que el Sud “s’hi casa”. Els nòrdics hi
festegen i els utilitzen, però no s’hi fonen. Els llatino-mediterranis (noció
que prefereixo a la de mediterranis, culinàriament) s’hi casen i en fan una
cuina de fusió, de vell-i -nou.

Catalunya,
un dels països gastronòmicament més importants de l’ àrea llatino-mediterrània,
tant per la seva fabulosa expansió medieval en aquest camp (i en algun altre)
com per ser encara avui, en paraules del nord-americà Colman Andrews “el darrer gran secret culinari d’Europa”,
ens servirà, doncs, per iniciar aquestes notes sobre l’impacte americà.

De Salses a Guardamar

Entenent
per Catalunya, per descomptat, tot l’espai nacional d’un país europeu, els
Països Catalans que, gastronòmicament, s’amplien fins a Occitània (Vall d’
Aran, Fenollet, Llenguadoc, Provença, Gascunya, Llemosí, etc.) i part d’ Itàlia
(vall occitanes i l’Alguer). Catalunya, a més, és un país mixt en el sentit
geogràfico-històric, ja que té mar i muntanya (el Pirineu, una de les grans
serralades europees) i s’estén a banda i banda d’aquesta actualment frontera
(artificial) i, sobretot, és alhora una nació ibèrica (amb Portugal, Espanya
estricta, Galícia i Euskadi) i gall.lo-ibèrica (terme que manllevem als
lingüistes), en comprendre també, per afinitats culturals, a part de Catalunya
Nord, els països occitans. A més, històricament i gastronòmicament, ha tingut
sempre una relació directa i profunda amb Itàlia.

Catalunya,
potser, constitueix l’exemple més fefaent de veritable assumpció dels productes
americans, que ha sabut fusionar amb la seva cuina mil.lenària. I això de la
forma més profunda, a través de les mateixes salses-base de la seva cuina i els
ingredients bàsic de la major part dels seus plats.

La cuina catalana comença amb un tomàquet

Així,
si en els temps molt antics les mestresses ensinistraven en la cuina les seves
filles ensenyant, com a primera i fonamental lliçó que “la cuina catalana
sempre comença amb una ceba”, a partir dels cultius americans, va caldre
ampliar la frase. La cuina tradicional catalana, en efecte, “sempre
comença amb una ceba i un tomàquet”: essent-ne el sofregit la seva salsa o
base de cuina més essencial. Però un sofregit no és pas com un
“sofrito” espanyol, que és una simple base de ceba  molt atomatada, sinó gairebé una íntima
emulsió entre la ceba, a punt de caramel.litzar-se, i el tomàquet, reduït a
confitura. Es la base i els secret dels grans plats de la cuina familiar: dels
arrossos, dels fideus a la cassola, de moltíssims guisats de carn, peix o de
mar i muntanya.

La
segona gran base catalana de cuina, la Samfaina, també associa íntimament el
vell i el nou món: d’una part la ceba i l’albergínia; de l’altra el tomàquet i
el pebrot. I d’aquest casament, en neix una autèntica simfonia cromàtica
vegetal, una estupenda salsa cosina-germana de la Ratatouille (ratatolha)
occitana i més o menys parenta del pisto espanyol, de la piperrada basca, el
lecsó hongarès, la pebronata corsa, el menemem turc, la salsa de pebres balear,
la cackchouka del magrib  i de similars
salses italianes, turques, etc.

Fins
i tot les dues restants salses-base de la gran quadralogia salsera catalana, l’allioli
i la picada, es poden enriquir amb productes americans, que s’hi emulsionen i
s’hi piquen íntimament. Això sí que és fusió, i no la dels cuiners d’ ara, que
la solen fer d’ una forma artificial!.

Així,
pel que fa a l’allioli, en alguna comarca, i per algun plat concret, s’hi
afegeix tomàquet, cru o escalivat. També amb tomàquet cru i escalivat,
afegint-hi oli i algun altre ingredient, s’elabora una refrescant salsa per
acompanyar patates o d’altres hortalisses.

La
picada, aquesta meravella de la cuina catalana -que, per desgràcia, cal reivindicar
en el món de la restauració-, adquireix un cognom esplendorós a Tarragona, en
esdevenir romesco. Una de les més importants salses europees, que caldria
difondre, i per a la qual s’evoca, literàriament, un antic llinatge romà  (o mediterrani- presència des fruits secs ,
de l’oli, del vinagre de vi i del pa-) però que, en homenatge americà, inclou,
en fusió íntima, tomàquet i pebrot.

Cacauets valencians

Tornant
a la picada estricta, només en zones meridionals he pogut contrastar l’ús, com
a fruit sec, de  l’americà cacauet (cacau
al País Valencià), per algun plat de peix o anguila. Un fruit (en realitat un
legumsoterrat) que els valencians utilitzen en pastissos i coques. com
utilitzen, significativament, un altre fruit americà, el moniato. Bernat i Baldoví, per cert, fa servir
la paraula cacau en un doble sentit sexual, prou evident. No cal dir que també
en aquest camp la patata, el pebrot, etc. tenen aquest doble significat. El
vitet valencià (xili, bitxo), és també el vit , sexe del bou, aplicable a
l´home.

Un
dels capítols americans importants de la Picada és l’afegit de xocolata
(xocolata de pedra o ala pedra, o en el seu cas , amargant, sense llet). Es una
pràctica habitual en molts plats de peix, marisc, carn o caça de la cuina
tradicional catalana: calamars farcits, llagosta, conill, llebre, que ens
recorda els sumptuosos moles (del nàhuatl mulli,
salsa) mexicans, també enriquits amb l’untuosa i perfumada presència d’aquest
producte dels antics asteques.

Més salses

D’altres
salses catalanes reten homenatge als productes americans, sempre associats amb
els autòctons. Citem per exemple la que jo anomenaria salsa marinera catalana
(ben diferent de la coneguda habitualment, en restauració, com a
“marinera”), i a vegades “all cremat”,aquesta barreja d’all i
tomàquet (i a vegades julivert) que és la base de molts Suquets i guisats de
peix.

Una
altra salsa marinera, la balandra , de les costes sud del Principat, s’honora
també amb aquesta fusió, així com moltes salses del sud dels Països Catalans,
des del Montsià, a base de pebre vermell.

Del
País Valencià cal esmentar la salmorreta per als peixos, que sol contenir
tomàquet o pebre vermell. I també, de la regió de Tortosa a l’Horta de València,
no ens podem oblidar de la salsa Allipebre, amb all i pebre vermell, tan
característica de certs plats de peix i, especialment, de l’anguila tal com es
fa a l’ Albufera de València.

Anem,
en efecte, de Nord a Sud. Recordem l’antiga Sal roja (antiga picada de sal amb
bitxo o pebrina) de Catalunya Nord i la Garrotxa, o l’empordanès Oli de cireret
(oli amb bitxo, vitet, pebrina, pebre coent, pebre de cirereta, coralet, cirereta,
que recorda certs olis italians aromatitzats). Pel que fa a els Illes, els seus
sofregits no tenen res a envejar als del Principat, llevat de què sovint
s’enriqueixen amb sobrassada, un embotit, justament, fet amb un altre producte
de nissaga americana, el pebre vermell o bord, tan perfumat i aromàtic a les
Balears.

A
la fidelíssima ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, en homenatge
italo-català s’hi cuina amb pomates (tomàquets) assecades, que dóna uns
resultats deliciosos. Unes tomaques seques també presents a València i les Balears.
A Eivissa, les Sopes de peix tenen tomata i pebrera, com també en solen tenir-
sobretot el primer ingredient- a Catalunya. O la deliciosa truita a la pagesa,
que a vegades faig per esmorzar, a l´estiu.

Aquí hi ha tomàquet

Més
salses (i conserves) noves i velles: les salses de tomàquet i bitxo (a vegades
enriquides amb pernil) per als cargols ; el tomàquet o pebrot i tomata en
conserva, tradicionalment dins d’ampolles de xampany o cava. O de cervesa, tal
com encara es fa a l´Alguer o a Nàpols. I un concentrat de tomàquet magnífic,
que es feia a els cases de pagès del Pla de l’estany i que era anomenat grum,
una mena de “mató de tomàquet”, ja que era el concentrat obtingut de
la suspensió d’un drap on hi havia suc i salsa de tomàquet. Ara això es ven,
procedent de França o d’Itàlia, amb el nom de “doble concentrat”, i és òptim per
als sofregits.

A
les Illes- terra d’excel.lents salses-, a part de les salses de tomàtiga,
amb alls o ceba, fregides o prèviament escalivades al forn,amb els perfumats
tomàquets de Banyalbufar o els no menys deliciosos, de gust concentrat, de
ramellet (o de penjar) i aromatitzades sovint amb marduix o moraduix, hi ha les
salses verdes o de juevert que, a part del julivert, solen incloure pebre
vermell. El mateix passa amb la valenciana salsa de jolivert.

De
les comarques meridionals cal recordar una salsa per a un ingredient ben
curiós, la tortuga de mar: consumida no solament en aquesta zona sinó també a
les Balears. En el cas del Principat, els pescadors la solien amanir amb una
mena d’ Allipebre amb xocolata, tot un seguit d’aromes.

Una
altra combinació catalano-americana és la salsa 
del Bacallà a la llauna: oli, all, julivert i pebre vermell, amb una
fórmula que recorda l’allada gallega ( similar al condiment basc per als peixos
“a l´esquena”, o “a la espalda”). A vegades aquesta salsa per al bacallà
s’enriqueix amb una mica de tomàquet (amb tomàquet de penjar- en el temps d’
hivern- com es feia al Pla de l’estany, fregint el bacallà, era deliciós).I amb
pebrot, a la regió de Girona, ja per acabar, tenim la gustosa salsa de Pebrot i
tomata, per el conill, el xai o el pollastre.

Amèrica
a taula. Amèrica està servida. Cristòfol Colom- el meu possible parent, ja que
sembla confirmat que era catalanoparlant fos de Catalunya o d’ Eivissa o
Mallorca- va inventar la cuina mediterrània?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!