Dante situa els catalans al Purgatori per la seva “avara povertà”: més que pobresa, però, és deixadesa, avarícia en les formes condretes, en l´agençament, en la polidesa formal: aquest és un país de gent deixada, poc curosa de les formes, poc endreçada: un país de “menargues”.
SABEU QUE`ÉS UN MENARGUES?
Quan era petit, i si deixava alguna cosa dsesarregalda em deien “ets un menargues”. Igualment es deia d’ algú que havia deixat les eines del camp en qualsevol lloc, o s’ havia deixat una feina a mig fer, o una obra desendraçada…
Una paraula molt útil: però en aquest país que és l´únic lloc del món on la major part dels seus periodistes no saben bé la llengua pròpia, malgrat que cobrin per parlar-la-, no l´he vista utilitzar mai- i en canvi, si els seus equivalents en espanyol-.Per a mi és una paraula viva, que he après oralment, per via materna, a la comarca del Pla de l´Estany. L´immens Diccionari Català Valencià Balear ho defineix com a “deixadot, mancat de polidesa en el vestir”, i ens diu que és un terme en ús a Bonansa, Ribes i Olot. A la meva comarca, però, més aviat té el senti de deixat en les coses, més que no pas en l´agençament personal. Ser menargues, doncs, és un dels defectes nacionals de Catalunya. Il Dante, com és prou sap ut, col.loca els catalans al Purgatori per la seva “avara povertà”, ja en ple segle XIV. Una avara probresa- sobreetot d’ esperit- que els feia i fa ser descuidats en les formes, l´ordre o l´agençament de les coses. El país, doncs, també ho és, en motes coses: tenim campanars inacabats, urbanitzacions sense clavagueram o enllumenat, descampats periurbans descuidats, solars urbans buits, rètols obsolets no retirats, camins plens d’ herba i brosses, boscos bruts a punt de cremar, cases semienderrocades, horts amb tanques a l´estil de Calcuta i un llarg etcètera. Sembla que aquesta “menargueria” és pròpia de tots els sectors socials. Ho són els pagesos, i ho demostren a bastament, a l´Empordà, embastardit amb masos amb afegitons impossibles, obres de toles i ex-uralites i altres galindaines sense un pensament racional o estètic adequat. Aquest és el país de les cases- fins i tot novíssimes i cares- sense ni una mà de pintura. Deixades amb l´arrebossat d’estètica sinistra.Però ho són també les noves classes urbanes que viuen en torres o cases aïllades, que des de que els propietaris hi viuen semblen instal.lats en una permanent sensació de provisionalitat. Al porxo- o a dins- hi destaquen les bombetes penjades d’ un fil (si han tingut pressupost per comprar una casa, no en tenen per un llum industrial?), els estenedors improvisats als llocs més visibles, les tanques de jardí o el jardí fet una ruïna o un abocador d’ estris impossibles, i, a dins, la cosa s’ amplia: banyeres o dutxes sense cortines ni mampares, dutxes sense el penjador, inodors esquerdats, armaris o cambres amb les portes que no ajusten, o sense maneta, instal.lacions precàries…No és pas pobresa, sinó deixadesa. És la cultura o l´estètica del menarguisme. Lletjor, deixadesa, brutícia, desordre: res de la Catalunya noucentista o, fins i tot, de certa cultura arquitectònica tradicional. Els detalls els deixem pels diorames de pessebres.
A l´oposat, hi ha l’ estètic,a sovint propera al kitsch, de les postals de xalets suïssos o tirolesos, l´arranjament desl pobles francesos, els jardins alemanys, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!