Està bé que la sardana sigui la dnasa nacional de Catalunya: però la jota pot ser condiserada dansa nacional dels Països Catalans
LA JOTA, DANSA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS
Fa anys, el meu amic de la Ribera Baixa, Bernat Genoll (malauradament traspassa) em va ensenyar l´”u i dos”, i per tant, em vaig intoruir en l´emotiu món de les jotes dels Països Catalans. Més tard, n’ he vist ballades esplèndides, sigui a Mallorca, a la regió de l´Ebre i fins per part d’ un grup de la Catalunya Nord, que en feien una versió impactaantt, amb música de cobla. I cada, any, és emocionant veure com hi ha joves que s’ animen a ballar-la a la plaça de la vila de Prada, en ocasió de la Universitat Catalana d’ Estiu. Jo que sóc de la ferrenya Catalunya Vella, entre l´Empordà i la Garrotxa, i que de petit la meva mare em va ensenyar a ballar sardanes, em vagi enamorar també de la jota: no bolidem que les saradanes antigues, abans de la seva regularització, es ballaven a bots.
La paraula del ball anomenat jota, sigui o no presa de l´espanyol, de l’ àrab ibèric, i fins i tot d´una antiga dansa de Borgonya, la danse haute, ens indica que l´unic que sabem és que no sabem res de fiable sobre el seu origen i que malgrat la fama de la jota aragonesa (que inclou l´Aragó de parla catalana), es troba a tota la península ibèrica, de nord a sud,i fins a Portugal (si més no en l´ús de les castanyoles), incloent les illes Canàries i les Balears i territoris bascos.
La segona dada és que és l´única dansa estesa a tots els Països Catalans: de les comarques de la Franja a les de Ponent, a les terres de l Ebre (on encara és viva) i arreu del País Valencià i a Menorca i Mallorca. Per tant, la podem considerar dansa nacional dels Països Catalans, amb variants (com el preciós i “u i dos” de la Ribera valenciana, o la “dansà” o “dansada”, que retrobem a la Ribera d’ Ebre i la Terra Alta, l´ exultant jota mallorquina i menorquina i “ball de bot”, la preciosa jota de la Terra Alta, l´animada jota tortosina, etc.), algunes d’ elles ben vives i que encara es ballen a plaça per la Festa Major o en ocasió d’ altres festes o romeries.
Per tant, quan sentim a parlar de jota, hem de pensar en una dansa, sigui quin sigui el seu origen, ara profundament catalana: els seus airosos bots, els giravolts elegants dels dansaires, les seves lletres amoroses , enjogassades o picants, la seva alegria encomanadissa, en fan un festiu i socialitzant ball de plaça.
Us recomano un bloc de la Terra Alta anomenat “Alego”, que tracta de les jotes d’ aquesta comarca.
En algunes d’ aquestes jotes i dansades- com la de Gandesa o la de Prat de Comte- hi és present la gastronomia, en forma, per exemple, de coques i barretes de massapà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I què m’en dius del Fandango?
Molt extès al País Valencià i a les Illes, (tot i que molt residual al principat… però això no vol dir que no n’hi hagi i encara menys que n’hi hagi hagut)
N’hi ha alguns de recollits al pirineu Lleidetà i d’altres amagats sota de tonades no harmonitzades, que avui no es ballen però l’estructura és clarament afandangada.
L’estandart de la nostra cultura és la riquesa. De sardana a fandango, de jotes a balls plans, de corrandes a balls de bastons, boleros, rigodons, l’espectacular i ancestral ball pagès de les Pitiüses i d’allí també el cant redoblat i a l’hora els coplets urbans de principis del XX… i tantes, i tantes coses que em deixo.
El fet d’erigir la sardana com a dansa nacional, f’ha popularitzat molt, però a l’hora l’ha enquistat, estigmatitzat, encorsetat… és el doble tall del ganivet.
Bones,
ens vas prometre parlar del bou i arròs, que ens ho faràs abans de Sant Pere?
Merci
Va de jota! Aquesta és l’expressió que usen a Mallorca els músics quan comencen a sonar-la.
Sempre he pensat que la jota és un ball molt més vistós que la sardana, i també és menys arriscat posar-se a ballar perquè si hom té tendència a equivocar-se no es nota tant.
Pel que fa a l’origen de la paraula, una pista: me’n record que la gent gran de Mallorca ho pronunciava amb “K” , senyal inequívol que reproduïen un mot amb el so “kh” que l’arab i el castellà tenen. Així, a part de ballar “cotes” i havia algun senyor que es deia “Alecandro” i es va posar de moda comprat “camon”, quan sempre havien comprat cuixot…
La jota, el fandango, i els diferents cants d’arreu de les terres de parla catalana, són dignes de tenir en compte i d’escoltar-los. Una recomanació: escolteu Al Tall, la Maria del Mar Bonet, Pep Gimeno “el botifarra” i Carles Dènia, per exemple. Aquests grups i cantants dignifiquen tots aquests cants i músiques, és tot un gust escoltar-los.