BONA VIDA

Jaume Fàbrega

27 de desembre de 2008
0 comentaris

HEU TASTAT EL SALMÓ AMB AGRELLA?

Encara hi ha enzes- o malèvols- que anomenen “Llevant” el País Valencià, que d’ aquesta forma esdevé un típic territori espanyo subsidiari de Múrcia.

VALÈNCIA LA GENTIL O EL DESTÍ DE L´AGRELLA

Una pedra de tocs per saber el grau de cultura democràtica d’ algú és la utilització del terme “Llevant”: no és pas un concepte neutre, sinó una forma de separar cultura i una mateixa llengua, tot situant el País Valencià en l’ àmbit de Múrcia. Fins i tot grans gurmets, com Néstor Lujan i  Llorenç Torrado varen caure en aquest doble parany: doble perquè si mirem el mapa, ens adonem que el “llevant” (de Madrid, és clar) en realitat, és el sud i, de l´altra, aquest terme és un dels senyals d’ identitat del nacionalisme espanyol (el que practiquen les emissores públiques de televisió, per exemple). Antigament, però, la gent era més assenyada – o culta, tant se val. Així ho podem veure en un deliciós llibre de poesia culinària editat l´any 1820 a Valéncia- on suposem que hi devia ser destinat-  Don José de Urcullu, “capitán graduado, teniente del regimiento de infantería de León”, com ell mateix signa  La gastronomía ó los placeres de la mesa, adaptació lliure d’ un llar poema escrit en francès per J. Berchoux. Aquest escriptor aficionat, de forma normal, no situa pas València al costat de Múrcia, sinó de Barcelona (o viceversa): “Valencia la gentil ó Barcelona/Os darán fácilmente sitio ameno, /Asilo de la paz, que hermosos cubren/Con su sombra, do quier, los limoneros/Cerca de la morada simple y bella/crecer vereis en el forndoso huerto, /Con la lechuga, verde la acedera/Entre el tomillo y oloroso espliego”. A més ens evoca la idíl.lica presència de la parra, la figuera, la morera…és interessant que es parla de l´agrella o vinagrella, una planta d’ hort (i silvestre) ara no utilitzada, però que ho devia ser en aquella època. Apareix, per exemple, a La cuynera catalan – aparegut uns deu anys després, i inici del concepte de cuina nacional catalana, a la Renaixença- i en diversos receptaris mallorquins més o menys contemporanis. Apareix acompanyant un fricandó de vedella, per exemple. És la famosa oseille de al cuina francesa o el sorrel de la britànica. A Alemanya, on també es fan servir, se’ n diu Wiesen.-Sauerrampfer.

Amb l´agrella – de fulles verdes que recorden l´espinac, de gust es fan sopes (soupe à l´oseille), amanides, uns cèlebre ous estrellats (d’ on vénen els ous amb espinacs) i, sobretot, un saumon à l’ oseille, salmó amb agrella.

Al meu jardí ticn un ufanós exmeplar d’ aquesta planta- encara ara de fulles verdes, un cop ja florida i espigada-, que algunes vegades utilitzo en algun plat. Només cal vigilar el suc- que té àcid oxàlic- com els seus parents espinacs-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!