Publicat el dissabte, 15/01/2011
Amb el que els costa arribar-hi, pobres!. Mentre van progressant
favorablement pel pas dels anys i de l’exercici de responsabilitats,
tots hi veiem les qualitats innates, la capacitat d’anticipació, la
visió de futur, l’encert dels diagnòstics i la iniciativa amb els
tractaments a fer. Anem coincidint en els seus discursos i treballem per
a la seva consolidació, no sense tenir (alguns) un ull amb voluntat
crítica que permeti anar analitzant els seus moviments.
Fins que aconsegueixen ser “els Líders”, ja amb docta majúscula.
Sobtadament, s’envolten de col·laboradors acrítics i messells que diuen
amén a tot, treuen la destral de tallar caps i comencen a prendre
decisions arbitràries, fins i tot contradictòries.
Però un dia, tardarà més o tardarà menys, arriba l’hora en què “el
Líder” s’equivoca. Molt. Moltíssim. Reiteradament. La solució potser la
té als seus nassos, però no la veu. No l’hi deixen veure. No la vol
veure. Si sempre ha pres decissions que l’han fet guanyar punts,
aglutinar equips i escalar posicions, perquè ara s’hauria d’equivocar?.
Així doncs, a tirar pel dret!… Fins que se la fot.
Però, ai las!, estan fets d’una altra pasta aquests “líders”. Després
de la patacada, un cop perduda la “L” i amb aquella alegria, comencen a
analitzar el perquè del desastre i n’acaben fent culpable a tot i a
tothom, però mai a les seves pròpies decisions i errors. Perden la
vergonya, la diginitat i la compostura i poden acabar fent el ridícul,
que és el pitjor que es pot fer. Passen a ser ninots en mans d’altres
“Líders” d’altres llocs que encara no han perdut la majúscula, o que no
la volen perdre encara. Ni se n’adonen de les seves constants
contradiccions i segueixen erigint-se en oracles, però miren a banda i
banda sense entendre perquè els demés poden estar tan equivocats si
estaba claríssim que ells tenien raó i que tot ho feien bé.
Finalment, tornen a ser persones normals i corrents, això sí, amb
cara de despistats, envoltats d’un grapadet de fidels que anirien amb
ells cegament fins la tomba i amb massa raconets de rancúnia en els seus
plecs vitals. I llavors hom se’ls miren i ja només produeixen una certa
compassió…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sinera
16/01/2011 12:23
Dius: “Finalment, tornen a ser
persones normals i corrents…”. Sí. Però amb amb un sou o pensió per tota
la vida que els paguem nosaltres. I amb les portes obertes de les
empreses que més van afavorir… Persones normals… Doncs, serà que no!
Josep Arranz
16/01/2011 16:46
Tens raó Sinera. Però els casos a què
fas referència i un cop despullats de càrrec, no deixen de ser persones
normals, amb un poder que generalment ha caigut en picat. Però el tema
plantejat per mi no només pot fer referència a càrrecs polítics
consolidats, que després cauen, sinó també i potser sobretot, a
lideratges que tot i ser en un moment determinat políticament forts, ni
tan sols havien arribat a “tocar cuixa” de poder. També resulta
aplicable als lideratges dins les empreses. En qualsevol dels dos casos
podem trobar diversos noms que ens vinguin al cap.
Alfred Comín
22/01/2011 1:54
Rebaixes, rebaixes, salvadors de la patria a 5 euros la paperina!