A la tremenda

Josep Arranz i Romeu

6 de maig de 2011
Sense categoria
0 comentaris

La inutilitat dels líders (almenys d?alguns?)

Publicat el dissabte, 15/01/2011
Amb el que els costa arribar-hi, pobres!. Mentre van progressant
favorablement pel pas dels anys i de l’exercici de responsabilitats,
tots hi veiem les qualitats innates, la capacitat d’anticipació, la
visió de futur, l’encert dels diagnòstics i la iniciativa amb els
tractaments a fer. Anem coincidint en els seus discursos i treballem per
a la seva consolidació, no sense tenir (alguns) un ull amb voluntat
crítica que permeti anar analitzant els seus moviments.

Fins que aconsegueixen ser “els Líders”, ja amb docta majúscula.
Sobtadament, s’envolten de col·laboradors acrítics i messells que diuen
amén a tot, treuen la destral de tallar caps i comencen a prendre
decisions arbitràries, fins i tot contradictòries.

Però un dia, tardarà més o tardarà menys, arriba l’hora en què “el
Líder” s’equivoca. Molt. Moltíssim. Reiteradament. La solució potser la
té als seus nassos, però no la veu. No l’hi deixen veure. No la vol
veure. Si sempre ha pres decissions que l’han fet guanyar punts,
aglutinar equips i escalar posicions, perquè ara s’hauria d’equivocar?.
Així doncs, a tirar pel dret!… Fins que se la fot.

Però, ai las!, estan fets d’una altra pasta aquests “líders”. Després
de la patacada, un cop perduda la “L” i amb aquella alegria, comencen a
analitzar el perquè del desastre i n’acaben fent culpable a tot i a
tothom, però mai a les seves pròpies decisions i errors. Perden la
vergonya, la diginitat i la compostura i poden acabar fent el ridícul,
que és el pitjor que es pot fer. Passen a ser ninots en mans d’altres
“Líders” d’altres llocs que encara no han perdut la majúscula, o que no
la volen perdre encara. Ni se n’adonen de les seves constants
contradiccions i segueixen erigint-se en oracles, però miren a banda i
banda sense entendre perquè els demés poden estar tan equivocats si
estaba claríssim que ells tenien raó i que tot ho feien bé.

Finalment, tornen a ser persones normals i corrents, això sí, amb
cara de despistats, envoltats d’un grapadet de fidels que anirien amb
ells cegament fins la tomba i amb massa raconets de rancúnia en els seus
plecs vitals. I llavors hom se’ls miren i ja només produeixen una certa
compassió…

A Juanjo Salvador Honrubia, Jordi Cassany Rovira i 11 persones més els agrada.

3 comentaris

  • Sinera

    16/01/2011 12:23

    Dius: “Finalment, tornen a ser
    persones normals i corrents…”. Sí. Però amb amb un sou o pensió per tota
    la vida que els paguem nosaltres. I amb les portes obertes de les
    empreses que més van afavorir… Persones normals… Doncs, serà que no!

  • Josep Arranz

    16/01/2011 16:46

    Tens raó Sinera. Però els casos a què
    fas referència i un cop despullats de càrrec, no deixen de ser persones
    normals, amb un poder que generalment ha caigut en picat. Però el tema
    plantejat per mi no només pot fer referència a càrrecs polítics
    consolidats, que després cauen, sinó també i potser sobretot, a
    lideratges que tot i ser en un moment determinat políticament forts, ni
    tan sols havien arribat a “tocar cuixa” de poder. També resulta
    aplicable als lideratges dins les empreses. En qualsevol dels dos casos
    podem trobar diversos noms que ens vinguin al cap.

  • Alfred Comín

    22/01/2011 1:54

    Rebaixes, rebaixes, salvadors de la patria a 5 euros la paperina!

És la dependència, el problema
06.05.2011 | 11.25
A Sense categoria
Els friquis són els únics que diuen que el rei va nu
12.05.2011 | 1.50
A Sense categoria
La por als ulls
06.05.2011 | 1.52
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.