A la tremenda

El món veïnal és per tant ampli i divers. Molt més ampli i divers que altres àrees d’activisme social. Això la fa més fidel a la composició real de la societat i acostuma a aplegar una part important de la ciutadania activa de cada territori, però també la fa més complexa de representar com un tot.
 

En aquests darrers temps sembla que alguna cosa s’hi estigui removent en aquest món, potser després d’una època en què s’ha vist com les reivindicacions socials i polítiques en molts casos han fet una mena de bypass a les entitats clàssiques de representació veïnal. Les diferents plataformes contra les retallades, de denúncia dels excessos bancaris, dels intents de privatitzacions encobertes de serveis bàsics o d’ocupacions privatives d’espais públics, entre molts altres, en serien alguns exemples.

Una d’aquestes reivindicacions, avui dia central, és la reclamació per a Catalunya d’un estat propi i el dret de la ciutadania a ser consultada sobre el seu futur. Aquesta reivindicació també sembla que ha pres cos de manera majoritària en el moviment veïnal i ha ajudat a prendre posicionaments clars en les entitats més representatives.

Fa unes setmanes vèiem com la CONFAVC (Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya) signava el Pacte Nacional pel Dret a Decidir al Parlament de Catalunya o com aquesta mateixa entitat conjuntament amb la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona) establien convenis de col·laboració amb l’ANC (Assemblea Nacional Catalana).

Aconseguir que les entitats veïnals participin d’una agenda i uns formats de mobilització que permetin aconseguir aquests objectius davant dels desafiaments que sens dubte es plantejaran en els propers mesos és molt important.

De manera majoritària, veiem que aquelles sensibilitats provinents d’una tradició federalista ha entès que federar-se és cosa de dos i que per fer-ho amb garanties primer cal esdevenir un estat en igualtat de condicions. Qualsevol ambició de transformació social també passa per esdevenir un estat independent. És la única oportunitat viable que tenim en el nostre futur immediat, seguir com fins ara és vist com una consolidació del fracàs d’un sistema insolvent.
 

Catalunya mai ha estat en una millor situació per poder decidir el seu futur i els barris són nuclis de convivència ciutadana, de teixit associatiu i acollidors de serveis. El treball que han fet i que segueixen fent les entitats veïnals és cabdal per a assegurar un futur digne i sobirà.

Els barris són un nucli bàsic, el primer esglaó de l’esforç col·lectiu per esdevenir un país lliure. Poden ser també punta de la llança d’un moviment general que ja no té aturador i que aconseguirà que la implicació i la coordinació que es faci des de cada casa, cada carrer, cada barri i cada ciutat assoleixi un nivell de complicitats que a l’hora de la veritat esdevingui essencial pel futur de Catalunya.

S’ha de posar fí a un espoli que no ha fet mai excepcions. Les xifres actuals parlen per elles mateixes. Catalunya pateix un dèficit fiscal d’un 10,2 % del seu PIB, això el fa ser el país més espoliat del món en aquests moments. Per citar tan sols quatre exemples, els dèficits fiscals màxims existents a Alemanya (4%), Estats Units (2,5 %), Canadà (2%) o Austràlia (2%) queden a anys llum del cas català. En concret, a l’estat lliure de Baviera, a la República Federal Alemanya, amb 12 milions i mig d’habitants, el dèficit és de 4.000 milions d’euros. Un bavarès “dóna” 320 € l’any i un català 2.700 €.

S’ha denunciat reiteradament l’escandalosa malversació feta arreu de l’estat espanyol, amb aeroports sense avions, trens AVE sense passatgers, autovies que no porten enlloc, ministeris sense contingut, mentre nosaltres hem hagut de retallar en els serveis bàsics (sanitat, educació, dependència, cultura…), però també cal exigir a les nostres institucions el màxim d’eficàcia, eficiència, rigor i transparència en la seva gestió i eliminar aquells tics que s’han produït sovint per la còpia mimètica d’una administració espanyola desorbitada i caduca.

Esdevenir un estat independent no és la solució a tots els problemes, però sense un estat sobirà no podrem implantar els canvis i les solucions necessàries. Sense un estat propi no és possible tenir uns barris on s’hi pugui viure amb dignitat.

En el procés de creació de l’Estat català les entitats veïnals han de tenir un paper important, han de recuperar el protagonisme que van exercir des del seu naixement fins a l’establiment de la democràcia. Són agents de cohesió social que treballen pel benestar dels veïns; des de la seva diversitat i pluralitat en el territori. Una força determinant en la construcció de l’Estat propi al servei de tots els catalans que es basi en els principis de la democràcia avançada: una república catalana, lliure, democràtica, laica i social.