A la tremenda

Josep Arranz i Romeu

30 de maig de 2011
Sense categoria
4 comentaris

Cada cop més spanish i menys revolution?

Escric això apressadament. De moment mantinc una
opinió dual sobre l’#acampada, a l’espera del famós manifest final,
però cada dia pinta la cosa una mica pitjor. Una cosa és l’èxit
d’oportunitat i d’organització i com s’ha entomat la qüestió
d’aquest cap de setmana i una altra de molt diferent la qüestió
dels continguts i com costa que segons quines qüestions siguin
preses en consideració.

De moment la “comissió
de continguts” ha decidit que ahir tampoc es podia votar el dret a
l’autodeterminació a l’assemblea general. Ara s’està intentant que
es pugui entrar en algun moment però encara no diuen si entrarà a
l’assemblea general o cal discutir-ho de nou en alguna subcomissió.
Ja fa 2 dies que estan marejant la perdiu. Per ser que “ningú decideix”,
sembla que alguns “no decideixen” més que altres. Total per reconèixer
un
dret que ja està reconegut per tothom, a nivell internacional i a
nivell nacional. Es un dret que s’està votant amb tota naturalitat a
Granada i aquí precisament algú se l’agafa amb paper de fumar?.

Com és que entre les
obvietats de la situació econòmica no hi ha manera de que consti
l’espoli econòmic?.

Evidentment, hi ha
problemes i solucions comuns amb molts llocs del món, però també
és obvi que l’espoli fiscal i la dependència política (problemes
econòmics gravíssims) no els tenen, posem per cas, a la Puerta del
Sol. A tot això, només cal afegir el 30″ d’ahir a TV3 on la
plaça Catalunya i els “analistes” entrevistats semblaven
més que parlessin d’una acampada en una plaça d’un barri madrileny
que de Barcelona i els seus problemes. La #spanishrevolution, cada cop
és més spanish i si segueix així pot acabar sent una
no-revolution.

Personalment, de moment
segueixo mostrant el meu suport, esperant que el moviment sigui
coherent amb la realitat del país, de les manifestacions
multitudinàries recents, dels centenars de milers de persones que
han votat a les Consultes amb una aposta clara davant dels problemes
polítics i econòmics que té aquest país, etc, etc. Si es preten
fer un moviment d’esquena a tot això, enlloc d’ajudar, podria acabar
sent un tap més per la solució real dels problemes i una distracció i el suport
popular aconseguit de bona fe se n’aniria apartant.

Seguirem esperant com
evoluciona tot plegat i si es genera realment una resposta popular i
transversal amb voluntat de generar propostes coherents amb el país,
o si acaba sent només un divertimento de l’extrema esquerra spanish,
deixem passar uns quants dies més…, però se’m comença a acabar
la paciència veient segons què i escoltant segons què…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Tens tota la raó, comparteixo el teu punt de vista, veig el que veus quan miro a plaça Catalunya….ara bé. La gent que hi es, es la que vol ser-hi, vull dir que a ningú l’obligan a anar-hi, ni a ningú li ho impideixen.
    Que fa doncs que entre els protagonistes de l’acambada i les assemblees no hi hagi una majoria de gent que creu que Catalunya és un país explotat econòmicament, ocupat militarment, oprimit en les seves llibertats i reprimit en les seves expresions culturals? Com es que la majoria dels que belluguen  tendals i paradetes s’expresen en espanyol (de paraula oral o escrita) i espanyol és el seu univers mental ? La resposta només pot ser una, perquè son i se senten espanyols. I ja som al cap de carrer.
    Els indignats de la spanish-revolution (es pot escriure més gran, però no és pot dir més clar) son uns espanyols que critiquen l’estructura del seu país, aduc la consideran inapropiada i corrupta per culpa dels liders que’ls comanden, però no reneguen de l’ànima del país al que se senten lligats d’una o altra manera per factors ètnics, culturals i històrics.
    Enfront d’això el sentit general dels catalans, guiats per l’instint de l’especimen perseguit i minoritzat al llarg de segles, guarda una prudent distància, sabem el perjudici que ens causen els dirigents de l’actual règim, però no saben el que ens espera dels opositors. Així que  discretament ens en-retirem a veure-les venir.
    …I goitem amb desconfiança els mascles Alfa barrallar-se , en sentim la fressa i ensumem l’olor de les seves intencions, perque sabem que guanyi qui guanyi al final, qui sigui el guanyador vindra a fotre’ns sense demanar consentiment.
    Ens queda una alternativa, proposarli’s que canviïn de pais,que demanin la independència de Catalunya, que un altre país es posible. Que vindria a ser com demanar-li a un del Madrid que es faci del Barça.
  2. Doncs tens tota la raó Santi.
    Potser ens volem negar a veure l’obvietat o ens volem auto-enganyar una mica.
    Potser des d’un principi els atorguem molta més representatitivitat de la que tenen, se’ls fa un seguidisme acrític, posem els mitjans de comunicació en gran part al seu servei mediàtic i els justifiquem arguments i plantejaments que difícilment tolerariem a d’altres.
    No deixa de ser curiós que s’aprovin algunes barbaritats i mentides flagrants sense que hi volguem fer llenya i després costi parlar de segons quins temes amb arguments tronats i que són els mateixos que feien servir els neo-espanyols fa uns anys.
    Potser hi ha hagut (hi ha encara) una voluntat de sumar-los al comú dels problemes de la resta de la societat catalana i això potser és impossible. Potser alguns conciutadans fins i tot tenen el desig de poguer-se sentir representats per aquest aparent cop d’aire fresc, i potser tot plegat només és un miratge, esperem que no acabin sent un problema, seria una llàstima, però si és, només ens restarà augmentar el distanciament i continuar la nostra feina en bon veinatge.

  3. Davant el triomf republicà del poble català de caire independentista a través de l’ERC de Macià i Companys a Catalunya i per escomençar a fer front a aquest ‘perill’ independentista del govern de Catalunya i per tant perdre els ingresos que puguera generar la prosperitat d’un territori com el català.

    Sembla que els espanyols doncs es van inventar i potenciar els sindicats anarquistes -els antisistema del passat- a través de la ‘clase trabajadora’ espanyola a l’Estat espanyol com els de la Confederación Nacional del Trabajo entre altres per desestabilitzar sobre tot les institucions democràtiques i repúblicanes catalanes principalment elegides democraticament i facilitar la una posible victòria nacional espanyola, com així va acabar passant.

    Ara sembla que s’han inventat un’movimiento’com el del 15-M, que ningú sap qui ha organitzat aprofitant l’actual situació provocada per la crisi, amb los ‘indignados’, els antisistema actuals per intentar substitui, taparr i deixar en segon terme el run run independentista a Catalunya. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.