Publicat el dimarts , 4/01/2011
Portem uns dies, que déu n’hi do!. A la notícia del nomenament com a Consellera de Justícia
d’una persona contrària a fer consultes a la ciutadania (això sol ja
l’hauria de deslegitimar per poguer exercir el càrrec) hi hem d’afegir
aquest crit d’impotència del nou Conseller d’Economia,
segons el qual tots els nostres mals de caixa provenen de l’excés de
serveis sanitaris. Vés per on, la culpa sempre acaba sent del sofert
ciutadà. Tenim el mal costum de posar-nos malalts, de volguer operar-nos
o de fer consultes preventives, fins i tot de crèixer en població!, i
és clar, això és insostenible, intolerable i s’ha de retallar.
És còmic, si no fos tràgic, aquest entossudiment dels gestors de la
raquítica autonomia en no voler assenyalar d’on venen realment els
problemes. A veure, si no recordo malament l’espoli (també en diuen
dèficit fiscal) arriba, milió amunt, milió avall, a la xifra d’uns
20.000 milions d’euros… anuals!. No serà que és aquest el problema?.
Enlloc d’advertir-nos del “problema seriós” que tenim si no reduim els
costos sanitaris, preferiria que el meu Conseller d’Economia m’advertís
del “problema seriós” que suposa no reclamar l’aturada en sec de
l’espoli fiscal que patim i ens presentés un pla creïble per portar-ho a
terme.
Ens van advertint que la pobresa a Catalunya ja supera el 20%… i
pujant, i que no hi ha recursos. Que s’ha d’invertir en ajudar a les
empreses a la seva internacionalització i a ser més competitives, però
que no hi ha recursos. Que s’han de fer més inversions en educació, però
que no hi ha recursos. Que ens hem d’”ajustar” al que hi ha.
Sisplau, voldrien fer el fotut favor, si no els és molèstia, de
deixar de fer la feina bruta de qui ens fot la cartera?. De recursos en
generem, però se’ls queden uns altres. És evident que la crisi també ens
afecta. Però també ho és que si deixessim de consentir aquest robatori
constant i mantingut en els anys i en les dècades, alguns d’aquests
problemes serien molt i molt menors.
Senyors del govern, deixin de ser els lacais de Madrid i
atreveixint-se a mirar els problemes a la cara. No a la cara del malalt,
del pobre, de l’estudiant o de l’aturat, sinó a la cara [dura] de qui
decideix com malbaratar els nostres recursos, 650 km enllà. Amb aquestes
manifestacions i ajustos només fan que acceptar la situació com a
inevitable i impedeixen poguer encetar un pla de recuperació. I si el
problema és que els fa por Madrid o els poders fàctics d’aquí i d’allà
que viuen del nostre espoli, llavors deixin pas a gent més valenta i amb
més imaginació per trobar les veritables solucions i deixin de marejar
la perdiu i d’enganyar al personal.
Acaba de traspassar l’apreciat Josep Català,
divulgador científic i apassionat de… apassionat en general. El vaig
conèixer en l’època, ja fa molts anys, en què jo era el director de la
revista Quaderns Tècnics i ell formava part del Consell Assessor de la
publicació. A la teva salut Josep, ara deus estar discutint amb Sant
Pere l’absurd de la santíssima trinitat o de la transsubstanciació. Estira una mica més i segur que el convenceràs. Segur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gelet
05/01/2011 9:55
Te tota la raó del món,però en aquest
país sembla que la gent te poca memòria.Tan de bo en el parlament algú
aixequi la veu per recordar-ho.
potser prou
05/01/2011 12:30
Demanar prèstecs per pagar altres
prèstecs, això fan bancs, caixes, la Generalitat i l’Estat, arruïnant al
pobre ciutadà, al que després se li exigeix que pagui els excessos,
fins que a hom se li inflin els nassos, i faci fora a tots aquests que
no tenen ni l’ètica de dissimular els seus sous multimilionaris.
baetulo
05/01/2011 18:12
Completament d’acord, el primer que
ha de fer aquest govern, es acabar amb aquest deficit fiscal de 22.000
milions de euros cada any. mentres duri aquest deficit, els catalans
cada vegada tindrem mès problemes de tot tipus.
Josep Bosch i Dellares
05/01/2011 18:40
Ja m’agrada que es bagin comentan veritats sobre l’aconomia catalana i no merejem la perdio que ja som grandets
F.Xavie Gómez
05/01/2011 21:17
Completament d´acord amb l´exposició del problema, pero ¿ y la solució? només i a una, l´independencia
RamonB
06/01/2011 9:46
Molt interessant la reflexió que ens
fa Josep Arranz, ja ni ha prou d’acusar als ciutadans de la crisis que
estem vivint i patint , que el Govern vegi, d’una vegada on rau el
problema i tingui el que ha de tenir per fer les reclamacions que toquin
Alfred Comín
06/01/2011 11:12
Gràcies per la notícia d’en Català.
No ho sabia i ho lamento profundament. Encara el veig, prenent notes a
les rodes de premsa, amb aquella imponent pluma d’or! Ara no prenem
notes. Ens les regalen, amb instruccions sobre qué em d’escriure. I ni
així. Descansa en pau, company Català.
Santi Solé
06/01/2011 16:16
No em crec les xifres del dèficit fiscal que dóna el CCN …
estan manipulades … com fan tots.
Es cert que hi ha un defcit … però se suposa que el nou sistema de
finançament autonòmic hauria de reduir-lo a un nivell assumible pròxim
al 5% pib.
Parlem del dèficit comercial exterior de Catalunya, que es compensa amb el comerç amb Espanya …
No fem demagògia si us plau!
Josep Arranz
06/01/2011 21:08
A veure. No acabo d’entendre perquè
he de considerar les anàlisis fetes per economistes i empresaris de
prestigi i que es guanyen les garrofes jugant-se els seus calers i no de
la bicoca del diner públic com a demagògia. Explica-m’ho. Especialment
quan ningú les ha desementides. Es podrà discutir si el muntant són
22.000 o 19.500. Però és que això, malauradament, tant és. Fins i tot
les balances fiscals publicades pel propi govern espanyol no deixen lloc
al dubte. Per tant, te les pots creure o no, això és un acte de fe,
però per considerar-les “manipulades” i “demagògia”, doncs crec que
s’haurien de contraposar amb d’altres xifres i després considerar la
confiança que mereix cadascú.
En qualsevol cas i sigui quina sigui la quantitat, el que és clar és que
és la més alta suportada per cap regió ni per cap estat de la Unió
Europea i una de la més altes del món. I mentre discutim si es tracta
d’un 10% o d’un 8,5%, no es posa la contundència damunt la taula per dir
prou.
Toni Toluges
07/01/2011 23:58
Sr. Arranz, permetim algunes
observacions: a) El quadre del Cercle Catala de Negocis que il.lustra la
seva exposicio cita com a font dos documents del Grup de treball per
l’actualitzacio de la balança fiscal de Catalunya. Em sembla que es
veritat en part, donat que el grup de treball nomes ha definit el
deficit fiscal fins l’any 2005. El deficit del 2006 al 2008 (que es quan
es dispara) deu ser una extrapolacio del CCN, pero no son dades del
grup de treball.
b) L’extrapolacio es dubtosa donat que el grup de treball ja
adverteix que “hi ha un increment important del deficit fiscal l’any
2005″ (“explicat pel comportament dels ingressos que van creixer un 12% i
que no va anar acompanyat d’un creixement equivalent de les despeses”),
pero no sabem si es reprodueix tambe als anys següents (encara no hi ha
dades).
c) Amb caracter general, les dades de la grafica del CCN no es
corresponen amb les dels documents del grup de treball (estan al web de
la Generalitat i es facil de comprovar) i, en qualsevol cas, s’hauria de
parlar de percentatges i no d’euros absoluts donat que els suposats
22.000M podrien correspondre a un 1% de deficit i aleshores no serien
discutibles.
Em sembla que a aquestes alçades ningu discuteix l’elevat deficit
fiscal, pero tambe es cert que massa gent s’empassa informacio
simplement perque es enlluernadora, sense comprovar-ne la veracitat. Per
cert, existeix encara el CCN? El web, no.
Josep Arranz
08/01/2011 0:38
Sr. Toluges, s’agraeix molt
l’aportació, però malauradament hi ha tantes xifres i metodologies sobre
el dèficit fiscal com economistes que ho han tractat. En el que cap en
dubte és en que les seves dimensions són exagerades i impedeixen un
retorn raonable a la societat que genera els recursos i que són una
crossa de nivells difícilment suportables si es vol seguir construint un
país competitiu.
Avui una ex-Consellera de Justícia deixava anar una frase referent al
cas Millet i al canvi de jutge que deia “Mentre els bons es discuteixen
per qüestions processals, els dolents es freguen les mans”. No crec que
en aquests moments el tema més important sigui discutir procediments,
xifres i percentatges, amunt o avall, sinó en buscar solucions.
El plantejament del meu maldestre comentari, que espero que s’hagi
entés, era i és posar de manifest que no es pot carregar els neulers a
la societat d’un dèficit que no ha provocat, i que en gran part, bé
donat per l’espoli fiscal sistemàtic. Probablement no és lloc ni calgui
tornar a comparar l’estat de les finances d’un país com Euskadi o
Navarra, amb Concert Econòmic del de debó i el nostre.
Efectivament, ningú discuteix l’elevat dèficit fiscal, però el que sí es
discuteix, i molt, és en dir prou i en com fer-ho. Suposo que uns
aposten per “adaptar-se” al pressupost que ens marquen des de Madrid,
assumir la pèrdua anual i traslladar-la als ciutadans i al país i
d’altres deuen optar per assolir un estat propi que impedeixi de totes
totes aquesta mena de robatori sistemàtic.
I sí, l’Hotel Carter de Nova York va ser una tria lamentable…
mercev
08/01/2011 11:40
L’espoli fiscal és el que es menja
els nostres recursos. D’acord. Espero que l’independentisme que hem
votat al Parlament ho denunciï. Sé que ho faran els de Si i ho celebro,
perquè ja hem perdut tots la innocència i els que anomenen -govern de
catalunya- el govern de l’autonomia estan pervertin la veritat: només
administra el que li deixen i amb els recursos que li donen.
GJI
10/01/2011 13:17
Estic totalment d’acord amb la seva
exposició, la qüestió no és un milió d’euros amunt o a vall, la qüestió
és que hem de prendre una solució.
Malgrat tot, el Carter va ser l’única tria lamentable…..