11 de juliol de 2012
Sense categoria
2 comentaris

Xarxes, inquietuds i clics. Pugem?

Quan Umberto Eco va escriure, al 1965, el seu conegut llibre Apocalíptics i Integrats segurament no imaginava que paraules com ara Facebook, Twenty, Whatsapp, Blog, Twitter, Dropbox, Instagram o Skype no solament formarien part del nostre vocabulari habitual sinó que ens canviarien la nostra quotidianitat, independentment de si ens posicionem de manera condescendent o no amb l’immens món tecnològic.

Per a Eco, mentre els apocalíptics eren aquelles persones que veien l’avenç tecnològic com a signe de decadència i catàstrofe, els integrats eren els optimistes que aprovaven tot allò que provinguera dels mitjans de comunicació o de les noves tecnologies, qualificant-ho cegament com a bo.

Ara bé, encara que Eco presentara aquesta dicotomia pensant en la televisió, la ràdio i la producció massiva de llibres i revistes, aquesta ens serveix igualment per als mitjans de comunicació més actuals, aquells que se sustenten gràcies a la xarxa més gran creada per l’ésser humà: Internet.

Podem optar per creure que amb la cibercomunicació s’afebleixen les relacions personals, ens aïllem físicament els uns dels altres i tenim menys interacció amb el món real. Podem interpretar que la immensa quantitat d’informació circulant desvirtua els continguts i sobresatura una població que, moltes vegades, no té o temps o capacitat de destriar aquella més fiable. I, a més, podem pensar que s’ha instaurat la dictadura de la immediatesa, on la por a la desconnexió ens ha creat una dependència tecnològica que, de vegades, frega el patetisme, però que sents que et deixa fora del mercat (de molts mercats) si renuncies a ella.

O podem optar per creure que la constant connexió que ens permet la tecnologia potencia les relacions personals posant en contacte gent que no sempre pot compartir el mateix espai/temps però que té interessos comuns, creant xarxes d’inquietuds i sensació de pertinença a grups. Podem entendre que la lliure circulació d’informació ajuda a fer el bot a la censura tradicional i als discursos del poder, diversificant els llocs on documentar-se. Podem interpretar també que aquest teixit en línia és una finestra oberta per on pot aguaitar-se la vessant més creativa i imaginativa de les persones, sense tants intermediaris, i amb un públic segut a la butaca 24 hores. I, a més, podem pensar que, gràcies a la tecnologia, la nostra memòria ha aconseguit estiragassar-se i emmagatzemar digitalment tots aquells moments tan nostres com, a més a més ara, d’aquelles persones amb les qui vulguem compartir-los fent un sol grapat de clics.

Potser no es tracta de definir-se taxativament com apocalíptics o integrats, perquè ja sabem de sobra que trobaríem la idoneïtat en l’equilibri, encara que irremeiablement hem de decidir entre pujar als trens o quedar-nos en l’andana veient-los passar.

Pugem, pugem als trens, però conduïm-los nosaltres.  

  1. Per a mí en l’equilibri està la clau. Utilitzar una visió crítica per triar quins són els trens que s’han d’agafar … encara que a saltar del tren… sempre hi som a temps. (Com bé m’has dit algun cop).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!