Per a mí en l’equilibri està la clau. Utilitzar una visió crítica per triar quins són els trens que s’han d’agafar … encara que a saltar del tren… sempre hi som a temps. (Com bé m’has dit algun cop).
Per a Eco, mentre els apocalíptics eren aquelles persones que veien l’avenç tecnològic com a signe de decadència i catàstrofe, els integrats eren els optimistes que aprovaven tot allò que provinguera dels mitjans de comunicació o de les noves tecnologies, qualificant-ho cegament com a bo.
Ara bé, encara que Eco presentara aquesta dicotomia pensant en la televisió, la ràdio i la producció massiva de llibres i revistes, aquesta ens serveix igualment per als mitjans de comunicació més actuals, aquells que se sustenten gràcies a la xarxa més gran creada per l’ésser humà: Internet.
Podem optar per creure que amb la cibercomunicació s’afebleixen les relacions personals, ens aïllem físicament els uns dels altres i tenim menys interacció amb el món real. Podem interpretar que la immensa quantitat d’informació circulant desvirtua els continguts i sobresatura una població que, moltes vegades, no té o temps o capacitat de destriar aquella més fiable. I, a més, podem pensar que s’ha instaurat la dictadura de la immediatesa, on la por a la desconnexió ens ha creat una dependència tecnològica que, de vegades, frega el patetisme, però que sents que et deixa fora del mercat (de molts mercats) si renuncies a ella.
O podem optar per creure que la constant connexió que ens permet la tecnologia potencia les relacions personals posant en contacte gent que no sempre pot compartir el mateix espai/temps però que té interessos comuns, creant xarxes d’inquietuds i sensació de pertinença a grups. Podem entendre que la lliure circulació d’informació ajuda a fer el bot a la censura tradicional i als discursos del poder, diversificant els llocs on documentar-se. Podem interpretar també que aquest teixit en línia és una finestra oberta per on pot aguaitar-se la vessant més creativa i imaginativa de les persones, sense tants intermediaris, i amb un públic segut a la butaca 24 hores. I, a més, podem pensar que, gràcies a la tecnologia, la nostra memòria ha aconseguit estiragassar-se i emmagatzemar digitalment tots aquells moments tan nostres com, a més a més ara, d’aquelles persones amb les qui vulguem compartir-los fent un sol grapat de clics.
Potser no es tracta de definir-se taxativament com apocalíptics o integrats, perquè ja sabem de sobra que trobaríem la idoneïtat en l’equilibri, encara que irremeiablement hem de decidir entre pujar als trens o quedar-nos en l’andana veient-los passar.
Pugem, pugem als trens, però conduïm-los nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!