11 de juliol de 2012
Sense categoria
2 comentaris

Xarxes, inquietuds i clics. Pugem?

Quan Umberto Eco va escriure, al 1965, el seu conegut llibre Apocalíptics i Integrats segurament no imaginava que paraules com ara Facebook, Twenty, Whatsapp, Blog, Twitter, Dropbox, Instagram o Skype no solament formarien part del nostre vocabulari habitual sinó que ens canviarien la nostra quotidianitat, independentment de si ens posicionem de manera condescendent o no amb l’immens món tecnològic.

Per a Eco, mentre els apocalíptics eren aquelles persones que veien l’avenç tecnològic com a signe de decadència i catàstrofe, els integrats eren els optimistes que aprovaven tot allò que provinguera dels mitjans de comunicació o de les noves tecnologies, qualificant-ho cegament com a bo.

Ara bé, encara que Eco presentara aquesta dicotomia pensant en la televisió, la ràdio i la producció massiva de llibres i revistes, aquesta ens serveix igualment per als mitjans de comunicació més actuals, aquells que se sustenten gràcies a la xarxa més gran creada per l’ésser humà: Internet.

Podem optar per creure que amb la cibercomunicació s’afebleixen les relacions personals, ens aïllem físicament els uns dels altres i tenim menys interacció amb el món real. Podem interpretar que la immensa quantitat d’informació circulant desvirtua els continguts i sobresatura una població que, moltes vegades, no té o temps o capacitat de destriar aquella més fiable. I, a més, podem pensar que s’ha instaurat la dictadura de la immediatesa, on la por a la desconnexió ens ha creat una dependència tecnològica que, de vegades, frega el patetisme, però que sents que et deixa fora del mercat (de molts mercats) si renuncies a ella.

O podem optar per creure que la constant connexió que ens permet la tecnologia potencia les relacions personals posant en contacte gent que no sempre pot compartir el mateix espai/temps però que té interessos comuns, creant xarxes d’inquietuds i sensació de pertinença a grups. Podem entendre que la lliure circulació d’informació ajuda a fer el bot a la censura tradicional i als discursos del poder, diversificant els llocs on documentar-se. Podem interpretar també que aquest teixit en línia és una finestra oberta per on pot aguaitar-se la vessant més creativa i imaginativa de les persones, sense tants intermediaris, i amb un públic segut a la butaca 24 hores. I, a més, podem pensar que, gràcies a la tecnologia, la nostra memòria ha aconseguit estiragassar-se i emmagatzemar digitalment tots aquells moments tan nostres com, a més a més ara, d’aquelles persones amb les qui vulguem compartir-los fent un sol grapat de clics.

Potser no es tracta de definir-se taxativament com apocalíptics o integrats, perquè ja sabem de sobra que trobaríem la idoneïtat en l’equilibri, encara que irremeiablement hem de decidir entre pujar als trens o quedar-nos en l’andana veient-los passar.

Pugem, pugem als trens, però conduïm-los nosaltres.  

  1. Per a mí en l’equilibri està la clau. Utilitzar una visió crítica per triar quins són els trens que s’han d’agafar … encara que a saltar del tren… sempre hi som a temps. (Com bé m’has dit algun cop).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!