La primera vegada que vaig escoltar cantar Pau Alabajos va ser al Palau de la Música de València, el març del 2005. Però fou al vestíbul, no a cap dels seus escenaris. I és que, uns minuts abans, Ràdio Klara havia convocat furtivament l’ocupació d’aquest espai com a protesta pel menyspreu als valencianocantants per part de les institucions valencianes i dels mitjans de comunicació.
Tret d’excepcions massa contades (Raimon el 1988, Manel el 2010), algú ha decidit que els artistes que empren el valencià per cantar-nos les seues inquietuds no hi caben en aquest espai públic. I per eixa simple (o complexa) raó, el Palau de la Música de València (per palau no tant, però per “Música” i per “València”) és un d’eixos llocs que esdevenen imprescindibles.
Set anys i mig després, Pau canta de nou al Palau, però, ara sí, damunt de l’escenari. I, amb més que prudència, ens hem de sentir una mica guanyadors, tots, músics i públic, d’una minúscula parcel·la d’una de les nostres lluites diàries.
Perquè els utòpics, idealistes i ingenus no podem evitar somiar. Perquè la nostra quotidianitat és envoltar, okupar, prendre, recuperar. Sense descans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!