29 de setembre de 2012
0 comentaris

#PaualPalau

En totes les conteses, al llarg de la història, sempre ha estat clau mantenir o recuperar aquells llocs que, per la seua simbologia, esdevenen imprescindibles per sentir-se guanyadors. I encara que, massa sovint, es queden en romàntiques anècdotes, el pas del temps, de vegades, els hi acaba atorgant el necessari paper de gra de sorra o punt d’inflexió d’alguna cosa, d’algun procés, d’algun somni.

La primera vegada que vaig escoltar cantar Pau Alabajos va ser al Palau de la Música de València, el març del 2005. Però fou al vestíbul, no a cap dels seus escenaris. I és que, uns minuts abans, Ràdio Klara havia convocat furtivament l’ocupació d’aquest espai com a protesta pel menyspreu als valencianocantants per part de les institucions valencianes i dels mitjans de comunicació.

Tret d’excepcions massa contades (Raimon el 1988, Manel el 2010), algú ha decidit que els artistes que empren el valencià per cantar-nos les seues inquietuds no hi caben en aquest espai públic. I per eixa simple (o complexa) raó, el Palau de la Música de València (per palau no tant, però per “Música” i per “València”) és un d’eixos llocs que esdevenen imprescindibles.

Set anys i mig després, Pau canta de nou al Palau, però, ara sí, damunt de l’escenari. I, amb més que prudència, ens hem de sentir una mica guanyadors, tots, músics i públic, d’una minúscula parcel·la d’una de les nostres lluites diàries.

Perquè els utòpics, idealistes i ingenus no podem evitar somiar. Perquè la nostra quotidianitat és envoltar, okupar, prendre, recuperar. Sense descans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!