Mentrestant, dins de les aules…

No puc evitar pensar en els meus alumnes després d’un atemptat. Segur que és una sensació compartida per molts profes, perquè veiem en les fotos dels terroristes possibles exalumnes i perquè sabem com de complicat és gestionar amb rigor l’impacte d’un fet així dins de l’aula. Aquesta vegada, a més, amb el colp emocional de la proximitat. És veritat que ara estem al mig de les vacances escolars i probablement quan comencem el curs la força d’aquest impacte psicològic i mediàtic ja s’haurà afeblit, però aquesta no ha estat la primera vegada que açò ens cau a prop (París, Londres, Niza, Ankara o Berlín no estan tan lluny) i, malauradament, no serà l’última.

I això ens hauria d’obligar als docents a arromangar-nos i posar-hi els peus dins del bidó d’aquesta nova realitat, però fer-ho entenent l’absoluta necessitat de posar-nos a treballar en xarxa juntament amb altres actors socials i experts en diferents camps. Tot això sense oblidar que als instituts ens hi dediquem també, sovint com a bons ingenus superherois, a intentar atendre, apaivagar o reconduir molts dels altres mals de la nostra societat, sempre amb uns recursos, recordem, escasos i retallats per arreu. I sentint, per això, impotència massa vegades. Però aquesta sensació de no tindre capacitat real d’influir, no vol dir que no tinguem la responsabilitat d’intentar-ho.

Així doncs, sense voler caure en la simplificació, destacaria tres aspectes a tractar portes endins dels centres educatius amb urgència i, sobretot, amb professionalitat.

En primer lloc, els docents ens trobem davant d’una EMERGÈNCIA PEDAGÒGICA quan entres a una aula després d’uns fets tan terribles com els de l’atemptat de Barcelona i Cambrils. Als profes que no ens cenyim simplement a donar el temari perquè mirem directament els ulls dels alumnes i hi detectem massa interrogants, aquesta situació ens resulta, ja ho he dit, complexa. Els alumnes et demanen explicacions, volen que els ordenes tot el remolí de notícies i necessiten que els confirmes o desmentisques teories de la conspiració i boles que ells, nadius digitals, fa hores, dies i setmanes que estan absorbint a les xarxes.

Als instituts on conviuen alumnes musulmans amb alumnes d’altres religions i cultures, a més, la destresa amb què t’has de moure és encara més exigent. Et trobes amb xavals musulmans els quals inevitablement estan a la defensiva, amb la tensió a flor de pell, davant l’anàlisi made in telemorbo que fan certs companys després, segurament, d’haver escoltat algú del seu entorn dir tot de ximpleries racistes.

I aleshores tu, com a profe, intentes tirar de sensatesa, de bona voluntat i fas el que pots, sabent del cert que tens moltes mancances, que fer-ho amb garanties requeriria un fort coneixement del fenomen des d’una perspectiva històrica, social i geopolítica i que segurament no saps ni tan sols emprar bé un vocabulari que pot ser tendenciós i enverinat. Fas algun debat, alguna tutoria, algun acte de rebuig i solidaritat, alguna lectura, algun vídeo, alguna xarrada… O res. Perquè profes disposats i moments adients n’hi ha molts, però també pot no haver-hi cap. Així doncs, de veritat l’atenció d’aquesta emergència pedagògica la podem deixar en mans de l’atzar, de la simple bona voluntat aleatòria d’alguns professors?

En segon lloc, i partint del fet que els terroristes són gent molt jove, alguns d’ells pràcticament acabats d’eixir del sistema educatiu, cal encarar la rellevància que té la DETECCIÓ A TEMPS DE LA RADICALITZACIÓ d’alguns dels nostres alumnes.

Però, a hores d’ara, realment el professorat sabem què és el que hem de detectar, en què ens hem de fixar? Ja us dic jo que no, o no del tot. I, així i tot, si ho sabérem, ¿ho faríem sense caure en un perillós intervencionisme preventiu, entrant, per exemple, a jutjar la intensitat amb què un alumne viu la seua cultura o religió? Perquè distingir entre conductes purament adolescents i comportaments de risc, en aquest i en molts altres aspectes, ja sabem que és una tasca que requereix precisió i molta intuïció, però aquesta en concret, a més, exigeix diligència i desprendre’s de molts prejudicis. És cert que ja fa temps que es parla que el Dpt. d’Ensenyament treballa conjuntament amb altres departaments en aquest tema, però que jo sàpiga, a peu de pista, encara ara no ens ha arribat ni cap orientació ni cap programa ni cap formació ni cap protocol. Doncs ací estem, amb la trucada en espera.

En tercer lloc, és evident que la principal branca de treball del món educatiu ha de ser la PREVENCIÓ DE CONDUCTES VIOLENTES. Ací caldria aclarir una cosa que a mi em sembla òbvia, però d’acord amb el que he pogut llegir i escoltar els últims dies sembla que no ho és tant. La prevenció ha de ser de qualsevol conducta violenta. Qualsevol. Perquè unes nodreixen les altres, i les altres les de més enllà. Ja m’enteneu.

Els docents potser no necessitaríem cap nou programa estrella que ens diguera que hem de treballar el que, en teoria, ja estem posats a fer, donat que el nostre sistema educatiu està farcit de decrets i normatives que aborden els valors de la convivència, el respecte i etcètera, etcètera. També tenim contemplats molts mecanismes d’orientació acadèmica i inserció laboral que sobre el paper tenen una pinta fantàstica. Falla, però, alguna cosa. És evident. I ací, clar, m’hauria d’entretenir a explicar les condicions i les vergonyoses retallades en educació, així com la necessitat de dissenyar polítiques educatives des de la base de la reflexió i no des de la conveniència partidista, perquè estem parlant d’allò que hauria de ser la punta de llança del que volem ser com a país. Però, bo, no m’hi pararé ara.

Així doncs, que uns joves com els que integraven la cèl·lula que ha atemptat a casa nostra arriben a fer el que han fet és un fracàs col·lectiu. Estem fallant (així, en present continu) en educació, en integració i, no ho oblidem, en contundència a l’hora d’exigir als nostres governants que deixen d’alimentar aquest fenomen amb les seues decisions geoestratègiques; que no es diu prou, però el fet que uns xavals s’hagen fet terroristes no els converteix en botxins, sinó en unes víctimes més del macabre tauler de joc que estats i grans empreses han fet d’aquest món. Per tant, no parlem de religions, no parlem de xocs culturals, sinó de l’aliatge de frustracions, aspiracions perversament induïdes i interessos econòmics. Una complexitat que no podem, no devem, obviar a les aules.

anna pascual (@annapasqual)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *