23 d'abril de 2011
2 comentaris

Entrevista amb Vicent Soler

El
seu despatx de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de
València encara està esgitat de fulls de propaganda de la seua
candidatura a rector, candidatura derrotada. Vicent Soler (Rocafort,
l’Horta, 1951) no és partidari de fer sang però acaba banyant-se
quasi sempre. Fins i tot quan parla en general, les seues
generalitats porten noms i cognoms. Tendeix a buscar arrere en el
temps l’explicació de moltes de les coses que li passen a
l’esquerra valenciana i, més concretament, al seu partit, el PSPV.
Com si tot fóra llegir i rellegir els clàssics, com si “la
marmota” fóra l’animal de companyia del progressisme valencià.
Quan acabem l’entrevista, passades ja les deu i mitja del matí,
ens acompanya fins a l’ascensor perquè ell se’n va a fer-se un
tallat, “és el ritual de cada dia”.



“L’autèntica renovació del PSPV passa per projectar-se cap a la societat valenciana amb un discurs propi”

Julià
Álvaro
: Tens una explicació pel fet que el govern autonòmic
del PP, malgrat els diferents problemes i escàndols que el rodegen,
sembla que no pateix el més mínim desgast electoral?

Vicent
Soler
: No tinc una resposta, m’agradaria tindre-la però no la
tinc. És veritat que hi ha una
incapacitat de l’oposició per fer arribar a la gent quin és
l’autèntic govern que té. Crec que en l’ànim dels electors no
molt ideologitzats, no dic ja els que són molt de dretes, hi ha la
sensació que hi ha hagut un bon govern, que tot això de la
corrupció són temes més superficials, i que les coses han anat bé
i que si ara van malament és per la crisi. És evident que esta
imatge no és certa. Com a economista puc certificar que des del 1995
la renda per càpita ha baixat respecte a l’espanyola en 12 punts.
Vol dir que les coses han anat pitjor que en la mitjana espanyola.
Però clar, una cosa és la realitat i una altra el que la gent
percep, i la gent quan va a votar vota segons la percepció que té.

JA:
L’oposició al PP, quina responsabilitat té perquè les coses
siguen com les descrius?

VS:
Molta, molta. Cal un discurs alternatiu al del PP, un relat que no hi
ha. Està molt bé lluitar contra la corrupció però això no pot
significar l’únic eix del treball polític. En una primera fase,
potser els grans líders n’haurien de parlar però després
passar-ho a un expert en temes judicials i que els líders parlaren
d’un relat alternatiu, una política alternativa. Explicar que un
altre país és possible, una altra societat és possible. Una
societat de llibertat, de pluralitat, de tolerància, de bona
governança, d’estratègies de canvi productiu… Això,
treballant, tot i els pocs mitjans de què es disposa, podria anar
calant… però és un treball ciclopi.
S’han de suplir la manca de mitjans, la manca d’una televisió
d’una altra manera, amb imaginació, amb reiteració i
contundència.

 

“Hi ha una incapacitat de l’oposició per fer arribar a la gent quin és l’autèntic govern que té”


JA:
Esta idea d’un altre país és possible, una altra manera de fer
política, el PSPV l’ha portada fins i tot en eslògans impresos.

VS:
Sí, però s’ha de concretar. Concretar en un relat que puga
entendre la gent. No n’hi ha prou amb un eslògan, cal concretar.

JA:
El PSPV, sol, pot fer realitat el canvi?

VS:
Bé, l’aritmètica és l’aritmètica. Mentre la dreta estiga tot
unida en el PP i l’esquerra, no, serà molt difícil. En això la
dreta ho ha fet bé, ho hem vist ara a Catalunya. La dreta unida
demonitza la seua alternativa que sempre ha de ser plural, sempre. I
una segona cosa: tots som iguals, esta és la gran victòria de la
dreta, tots som iguals. Per tant, tant se val que Camps es compre o
no tres vestits o que hi haja milers de milions sense explicar on han
anat a parar. Mentre la dreta siga capaç d’aguantar estos dos
missatges ho té bastant bé.

JA:
Que puga aguantar o no este discurs dependrà també del que tinga
enfront. Què té ara enfront el PP valencià?

VS:
Tres forces polítiques, la més important el Partit Socialista. El
Partit Socialista, tot i les picabaralles internes dels últims anys,
crec que continua sent l’alternativa més capacitada però tornem
al que dèiem al principi: crec que en estos moments al PSPV li falta
un discurs alternatiu, un projecte polític, el relat que es diu ara,
la narració d’una alternativa concreta, didàctica, explicable.
Sobretot, jo crec que ha faltat una cosa molt important: produir el
propi discurs valencianista. No és possible que a estes altures de
la pel·lícula l’únic partit valencianista, el que defensa els
interessos valencians és el PP… Això la realitat ho desmenteix
cada dia. Aspectes tan essencials com les caixes d’estalvi… Veus
com a un tema menor com són huit restaurants de plataj li dediquen
dies i dies i, en canvi, es deixa que les dos principals caixes
valencianes se’n vagen. S’altera absolutament el que és la
substància dels discurs de defensa del valencianisme. I no parlem de
temes culturals i identitaris on és una vergonya el paper del PP,
deixant que el temps vaja esborrant, eliminant la identitat
valenciana… Per tant, l’esquerra en general i el Partit
Socialista en particular, hauria de tindre un discurs paral·lel,
alternatiu, una narració valencianista en clau de progrés.
Demostrar que els interessos valencians estan per davant dels
interessos del partit i jugar a llargues, construint el país de la
tolerància, del progrés socials, vertebrat, orgullós de ser i
multiplicar-se en la lògica de la europeisme i l’Espanya plural.

 

“Crec que en estos moments al PSPV li falta un projecte polític”


JA:
Com és que al cap de tants anys este discurs no apareix? No deu ser
per falta de temps. El PSPV fa quasi 20 anys que encadena derrotes
electorals.

VS:
És complicat. Les interioritats orgàniques són complexes. El
Partit Socialista representa bé la societat valenciana. La societat
valenciana té una història caracteritzada per la manca d’autoestima
com a poble i això també està en el Partit Socialista on conviuen
dos ànimes: una ànima valencianista i un ànima espanyolista. En
este sentit, és possible que hi haja més valencianisme dins del
Partit Socialista que dins de la societat valenciana… El cas és
que hi ha estes dues ànimes, una més jacobina i una altra mes
girondina, i les dos han conviscut i al llarg de tota la transició
democràtica hi ha hagut moviments cap un cantó i cap l’altre, no?
Però no s’ha aconseguit uns mínims de consens nacional sobre la
política del partit i, a més, hi ha una gran tradició política de
sucursalisme mental i això també s’ha notat.

JA:
Els lideratges que ha tingut el PSPV, el que té ara, fan possible un
discurs alternatiu, un relat potent i propi?

VS:
És complicat parlar d’això, la majoria de líders que coneixem
s’han fet després d’arribar al govern… per tant se’m fa
difícil jutjar els lideratges del PSPV.

JA:
Parlem de la renovació en el PSPV. Des de la pèrdua del poder en
1995, si no abans, es parla de renovació en el partit però hi ha
noms que es mantenen inalterables i sempre que arriba un nou líder
s’esmenta la renovació com si aquesta sempre estiguera pendent.

VS:
Sí, òbviament, la paraula renovació és adient per aquells que
volen canviar coses però en cada moment històric es vesteix d’una
categoria política determinada. Crec que, com a mínim des del
Congrés de Benicàssim de 1982, hi ha hagut en el partit una lluita
ideològica legitima i molt interessant… És possible que
últimament dins el PSPV haja perdut força el debat ideològic,
també la societat ha canviat… De tota manera, l’autèntica
renovació del Partit Socialista passa per projectar-se cap a la
societat valenciana amb un discurs propi, clarament socialdemòcrata,
clarament europeista i clarament valencianista.

 

“El lermisme és un lideratge orgànic més que ideològic”


JA:
I un altra paraula clau sempre present quan es parla del PSPV, el
lermisme. Tu podries explicar que és el lermisme?

VS:
Bé, jo mai no he sigut qualificat de lermista i li tinc un gran
afecte personal a Joan Lerma. Jo crec que Lerma va fer un paper
importantíssim en la dècada dels 80 i primers dels 90 perquè va
tindre un projecte de modernització del país, des del meu punt de
vista amb menys atenció de la necessària. Per tant, Lerma és
l’únic referent de govern dins el PSPV. Això va crear al seu
voltant un grup de gent que es va identificar amb el projecte, molta
gent. Ell, quan va deixar el govern, no va renunciar a liderar
orgànicament el partit, cosa legítima ja que era molt jove. Dins el
lermisme hi ha una certa diversitat ideològica perquè el lermisme
és un lideratge orgànic més que no ideològic… I és el màxim
que puc dir. En el Congrés de Benicàssim de 1982, que va guanyar
Lerma i nosaltres vam perdre, ja vaig defendre que s’estava
cultivant una cultura del traïdor, de les famílies… més enllà
dels matisos ideològics i això ha passat bastant…

JA:
Tant que es podria dir que ha continuat passant fins ara mateix, no?

VS:
Una miqueta sí, i això és una cosa que a mi no m’agrada.

JA:
Aquesta manera de fer les coses, ha facilitat l’elecció dels
millors al capdavant del partit?

VS:
Jo diria que els governs de Lerma eren bons, que eren bons equips…

JA:
Jo no et preguntava això, em referia a les direccions orgàniques ,
al partit, no als governs.

VS:
Crec que hi ha hagut, i pot ser un dels errors de Joan Lerma, la cosa
d’haver posat tota l’energia en el govern, tota l’energia
humana en el govern i va afeblir el partit. I clar, quan vam
abandonar el govern, el partit no es podia fer càrrec de la
immensitat de la tasca que hi havia per davant.

JA:
Però, després, més de 15 anys no han servit per a compensar eixa
debilitat.

VS:
Bé… Hi ha hagut èpoques, jo no veig d’una manera uniforme els
anys transcorreguts. Crec que hi ha hagut moments amb voluntat de
muscular el partit…

JA:
El moment del relleu de Joan Lerma al capdavant del partit,
l’arribada de Joan Romero a la secretaria General, aquells dos anys
de 1997 a 1999, són importants per entendre el que ha passat
després?

VS:
Sí, és un moment molt important. Jo, el Comitè Nacional on va
dimitir, a les portes de les eleccions, el vaig viure en primera
persona i encara el tinc gravat. Allà no es va deixar una
laternativa que tenia dret a tirar avant el seu projecte, no el van
deixar, va ser impossible.. La cosa orgànica va poder més que la
cosa ideològica. Ací, com passa en la societat moltes vegades, hi
ha massa impaciències. Quan tu discrepes del que governa no vols ni
esperar a les pròximes eleccions, vols que passe alguna cosa abans i
això no està bé… El que passa és que crec que hi ha gent que no
sap perdre. Jo acabe de perdre unes eleccions a rector ací en la
Universitat i no passa res, he tornat al meu despatx i ja està.

 

“Lerma va posar tota l’energia en el govern i va afeblir el partit”


JA:
Clar, el que passa és que hi ha qui no té un despatx a on tornar i
per tant perdre un congrés o una elecció no només representa una
derrota política sinó també la pèrdua del seu únic lloc de
treball.

VS:
Sí, de tota manera això és una qüestió a resoldre. És molt
injust que per alguns posar-se en política siga un risc tan gran. No
pot ser que només es puguen dedicar a la política els funcionaris o
els rics. Jo, que sóc funcionari, sóc un privilegiat però he vist
gent que als 50 anys s’han quedat en el carrer, sense ofici ni
benefici, i haver de portar una família endavant, això és molt
bèstia.

JA:
Per contra, en el camp de l’esquerra, la defensa de posicions
orgàniques com a simple garantia de mantindre un lloc de treball
comporta un empobriment que dificulta, i molt, la victòria electoral
i, per tant, la possibilitat de transformació social que pretén una
formació progressista.

VS:
Sí, sí , hi estic d’acord… És nefast i ha bloquejat moltes
situacions de canvi perquè la gent tenia necessitat de lluitar com
fóra per a mantindre un càrrec. De fet, a vegades sembla com si hi
haguera gent que no té ganes de guanyar les eleccions perquè ja
està bé on està…

JA:
Parles en general o parles del PSPV?

VS:
Parle en general… Ja està bé com està… menys complicacions,
està en l’oposició… Té el sou assegurat i el que ha
d’aconseguir és majories orgàniques en el partit per a mantindre
el seu lloc i això és una pena per a la vida democràtica.

JA:El
PSPV té la suficient conexió amb els moviments socials que li
suposa a un partit d’esquerres

VS:
No, en absolut. A mi em pareix que per a un partit d’esquerres això
és fonamental. Treballar, sense supèrbia, amb els moviments socials
i fer d’això la quotidianitat de la política. La política no és
només fer campanya electoral cada quatre anys, és estar inserit en
la societat. Jo he fet política municipal, quan era regidor, i anar
a una associació de veïns i trobar-me que no s’havia anat mai a
eixe barri. En este sentit, em pareix que la feina de Carmen Alborch
és més que positiva, com s’ha estat als barris, amb els grups de
ciutadans… El cas del Cabanyal ha sigut el moment en el qual el
partit ha conformat un relat alternatiu i, a més, en positiu. No és
el no, sinó el sí, l’oposició acompanyada d’alternatives
visibles, clares. Treballant amb les associacions de base no hi ha
possibilitat d’error; no només és que hi hauria un millor futur
electoral sinó que és la pròpia naturalesa de la nostra tasca.

 

“Hi ha d’haver un tercer espai plural i progressista però que siga electoralment útil”


JA:
Més a l’esquerra del PSPV, què trobes? Com ho trobes? fan millor
la feina que els correspon que el Partit Socialista?

VS:
Més a l’esquerra, hi ha dos grups: Esquerra Unida i Compromís. Jo
no sé si això és així per conflictes personal o per què però em
pareix que l’espectre no dóna per a tant, hi ha lloc per a una
tercera opció però no per a més. L’esquerra és plural, i ja
està bé, però ha de ser alguna cosa intel·ligent, el que no pot
ser és plural i regalar a la dreta les eleccions. Per tant crec que
hi ha d’haver un tercer espai plural, progressista però que siga
útil electoralment, operatiu.

 

  1. La corrupció ha estat instaurada des de la transció a la política valenciana i avalada per l’Estat espanyol.

    La prova és que si un sol alumne no vòl rebre una classe en valencià o no té la possibilitat de tindre una classe en castellà té tot el soport jurídic, adaministratiu i executiu d’inmediat de l’aparell de l’Estat i els defesors del ‘pueblo’.

    En canvi si milers de pares i alumnes volen rebre les classes en valencià, només tenen dret a patalejar sense cap efecte jurídic ni administratiu i són deixats a banda.

    I en això el PP i el PSOE com a partits més representatius a l’Estat espanyol són els màxims responsables, després es parla de la corrupció d’uns tratjes o …

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!