3 de maig de 2011
6 comentaris

Entrevista amb Ramon Lapiedra

Habita
un despatx, al costat del Cementeri de Burjassot, que deu tindre 3
metres d’ampla per 6 de llarg, uns 18 metres quadrats. Comence amb
números perquè no vull ser menys que Ramón Lapiedra (Almenara, la
Plana Baixa, 1940) que té al davant de la seva taula de treball una
pissarra, que sembla més gran que l’habitació, plena a besar de
fórmules, signes, equacions i no sé quantes coses més que deuen
demostrar que Deu existeix, o una cosa pareguda, o tot el contrari.
Lapiedra, catedràtic de Física Teòrica, en política, aposta per
allò més pràctic i, tal com estan les coses, es limita a dos
aspiracions: fer entendre que el “tots són iguals” és una gran
mentida i que els partits que estan a l’esquerra del PSPV han
d’anar en les mateixes llistes. És el que té la gent de ciències,
capacitat de síntesi, i si fa falta, una fórmula per demostrar-ho:
“mireu la realitat”.

 

“Hi ha una fosca consciència social que diu que el PP pot tornar a l’economia del diner fàcil”


JULIÀ
ÁLVARO
: Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP
al País Valencià es mantinga invariable tot i el temps que fa que
governen i els diferents i abundants problemes que els rodegen?

RAMON
LAPIEDRA
: Segurament si no hi haguera motiu de perplexitat no
t’hagueres fet tu la pregunta i no m’estaries fent ara esta
entrevista. Crec que la cosa és tant cridanera, vull dir l’èxit
electoral del PP, que quan passen estos fenòmens tant extrems, el
primer que se li acudeix a un és que hi ha d’haver un conjunt de
causes convergents i, a més a més, s’ha de produir entre elles
una certa sinèrgia. Si no, no es pot explicar. Començant per les
causes circumstancials destaca el gran control que ha assolit el PP
en els mitjans de comunicació i això ho utilitzen molt bé… molt
bé entre cometes, deixant a banda l’ètica per descomptat. Això
és un exemple de factors que entren en sinèrgia: com més controles
els mitjans més poder aconsegueixes i això et dóna més control
dels mitjans. Sempre aconsegueixen mitjançant tècniques de
màrqueting, i sempre a banda de qualsevol consideració ètica, que
els titulars no siguen els fets originals que els deixen malament
sinó les seves respostes. Això sol no ho explica tot, però
comences a sumar. Hi ha més coses. La barrera del 5%. Això vol dir
que hi ha una certa sensibilitat minoritària en aquest país,
valencianista, nacionalista, dis-li com vulgues, que com a
conseqüència del grau que pot assolir espontàniament de fidelitat
electoral es queda sempre en el límit, per damunt del 4% però que
són vots que es tiren al fem. Això seria superable si la gent
prenguera com a punt de partida per a l’acció política la
realitat… però no, el 5% hauria d’informar del comportament
polític d’aquelles organitzacions que poden tindre un greu
problema per a entrar en les institucions… però no.

JA:
Vols dir que les coalicions són obligades…

RL:
Jo me’n recorde fa uns anys en les municipals, a Castelló, que el
Bloc, que llavors no es deia així, i Esquerra Unida es van quedar
fora per poc, el PP va arribar a la majoria absoluta i allà segueix.
I ara, recentment, s’aconsegueix un acord electoral entre Esquerra
Unida i el Bloc i dura dos mesos, quan havia sigut extraordinàriament
dificultós… Diuen que representen coses ideològicament diferents…
Home, només faltaria que si significàreu el mateix no estiguéreu
en el mateix partit, clar que signifiquen coses diferents, per això
es demana una coalició electoral i no un sol partit. Però és que
no hi ha un altra manera, hi ha alguna cosa sociològica profunda que
fa que si no es té en compte eixe 5% aneu a estavellar-vos una
vegada i un altra… Encara hi ha més coses? Sí, encara hi ha més
coses.

 

“La gent del País Valencià està passant per una onada expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies”


JA:
Quines més?

RL:
Home, certes insuficiències de major o menor abast dels partits
polítics d’esquerres, ja n’he posat alguna damunt la taula, però
els podríem fer extensius a tota l’esquerra o el centre esquerra
si es vol. De tota manera això poden ser elements explicatius que
ajuden a reflexionar sobre el que fa l’esquerra, i són importants,
no dic que no, però les mancances de l’esquerra només poden
explicar el fracàs i l’abast d’aquest fracàs electoral en la
mesura que passen coses com les que acabe d’explicar i, segona, que
en la vida social passen ones d’un tipus o un altre que tenen
arrels sociològiques profundes i que són d’abast temporal llarg.
Crec que la gent del País Valencià està passant per una ona
expansiva conservadora independentment d’altres circumstàncies. És
importants constatar això perquè si no es pot pensar que totes les
dificultats electorals vénen dels errors o malifetes, reals o
imaginàries, dels partits d’esquerres; com que no tens en compte
que hi ha una certa disposició de l’electorat a anar en una certa
direcció, tot es carrega damunt els muscles de l’oposició i això
pot ser positiu en el sentit d’esperonar-los però també pot ser
negatiu per la càrrega de qualificacions internes que no ajuda a
afrontar els problemes com toca.

JA:
Parlem doncs de l’esquerra…

RL:
Perdona però abans m’ha quedat una cosa penjada que no voldria
deixar de dir. Quan reflexionem sobre la recuperació del vot
d’esquerres o sobre el manteniment del vot a al dreta és bàsic
entendre per què esta societat s’ha fet tant conservadora. S’ha
de saber quina realitat estem xafant per a poder dissenyar
l’estratègia adequada en l’àmbit electoral. No podem deixar de
veure la realitat que tenim, la ciutadania que tenim. Haver viscut
tant de temps en una economia especulativa és un dissolvent social
fortíssim. Quan pensem en per què, ni amb la crisi que patim, ni
amb totes les malifetes que se’ls coneix, el PP perd vots no
hauríem de passar per alt que hi ha molts ciutadans que continuen
pensant que es pot reeditar el model econòmic especulatiu dels
últims anys i hi ha una fosca consciència social que diu que el PP,
sense complexos, pot tornar a l’economia del diner fàcil.

 

“Existeix un deler sense trellat per assolir el poder i una certa fascinació per les coses que fa el PP”


JA:
I davant de tot això, quines són les responsabilitats de
l’esquerra? Quins són els aspectes negatius que sí que se’ls ha
d’atribuir als partits d’esquerres? Ja t’has referit al Bloc i
a Esquerra Unida, mirem ara al partit majoritari de l’esquerra, al
PSPV.

RL:
Quan fracasses en una convocatòria electoral, i en un altra, i en
una altra… pots tindre la idea, que pot ser equivocada, que
l’essència del teu discurs està equivocada i pots acabar canviant
de discurs en cada convocatòria electoral, cosa que fa que el teu
electorat es pertorbe i, potser, perdràs una part del teu electorat
fidel sense guanyar nous electors que ja estan en mans del PP. Això
és una cosa. A més, en consonància amb el que acabe de dir, crec
que no es treballa prou a llarg termini. Tu pots treballar amb la
perspectiva, sense dir-ho, que perdràs les pròximes eleccions però
no per això has de deixar de pensar més enllà del dia a dia. Això
que vol dir? Moltes coses, per exemple tindre cura de la militància
i el funcionament intern del partit, obrir-se a la societat, que una
major porositat signifique un augment de la militància, per tant
major presència, més ressonància. Hi ha un deler sense trellat per
assolir el poder i això comporta una certa fascinació per les coses
que fa el PP.

JA:
Un debat sempre obert en el PSPV és si cal buscar o no buscar els
vots que falten per la dreta, amb missatges més pareguts als del PP
que es qui guanya.

RL:
Tu has de tindre les pròpies senyes d’identitat, pots entendre el
que fan altres però no pot parèixer que tu t’apuntes al que
l’altre està proposant perquè ells ja tenen la marca. Pots
guanyar algun vot, potser, però per l’altre costat, en perdràs
més, els de la gent que es queda estamordida de veure els que estàs
fent.

 

“En els últims anys, en els socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia”


JA:
Has parlat de la necessària porositat del PSPV, un partit
d’esquerres es pot permetre el luxe de no ser porós?

RL:
És molt difícil concretar això… A mi m’arriben anècdotes, si
vols, que no vull dir que siguen definitives… Un jove que davant
les victòries de la dreta es decideix a militar en el PSOE, se’n
va a la seu del barri i es troba un desinterès que el sorprèn i ni
li contesten… Això és una falta de to, una falta de tensió
vital, fiar-ho tot al fet que vindran les eleccions i amb quatres
tanques es resol tot. El PP té molts militants que s’ho creuen de
debò, que pensen que amb l’esquerra es partirà Espanya, que
vindrà l’ateisme… i això els mobilitza de forma tant ferotge
que són bons militants. Els socialistes han descuidat la veritable
militància. En eixa perspectiva de guanyar les properes eleccions,
pareix que no pensem mai, ningú, en una perspectiva un poc més
enllà.

JA:
El PSPV aprofita el capital humà que té, o podria tindre, a la seua
disposició?

RL:
Això és allò que en les vendes de cotxes en diuen el paquet, el
paquet, una cosa porta l’altra. L’atonia en la vida interna del
Partit Socialista està molt relacionada amb la falta de porositat
respecte a la gent que et seria pròxima. Hi ha molta faena a fer,
tenen molta faena a fer.

JA:
Com s’explica que durant quasi 20 anys estiga passant això i que
un partit tant potent no siga capaç d’adonar-se del que quasi tot
el món veu i l’elector siga espectador de la repetició de les
escenes, dels errors, dels anuncis de canvis que no es noten…

RL:
No ho sé… Les burocràcies han d’existir, sí. Però les
burocràcies han d’estar limitades per una vida interna de
l’associació que siga, del tipus que siga. Si la vida interna
comença a esmorteir-se arriba un moment que allò és un cos al
límit de la desaparició vital, al límit de la mort… i la
burocràcia ompli parcel·les que no li corresponen. La burocràcia
tendeix a l’endogàmia però un grup sa té altres forces que
compensen això… Em pareix que en els últims anys, en els
socialistes, hi ha hagut un desequilibri a favor de la burocràcia.

JA:
De tota manera, poca força o poca activitat han de tindre els
referents intel·lectuals o socials de l’esquerra valenciana quan
ha passat tant de temps i tan poca influència han tingut en el
partit majoritari de l’esquerra del país?

 

“Jo encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels possibles errors dels partits d’esquerres”


RL:
Quan m’insisties a fer les crítiques, que se n’han de fer, dels
partits d’esquerres, jo em sentia una mica incòmode perquè jo
encara tinc pitjor opinió de molts creadors d’opinió que dels
possibles errors dels partits d’esquerres. No hi ha error d’un
polític d’esquerres que passen per alt i no desqualifiquen i,
després, acaben posant-ho al mateix nivell que no els errors sinó
les malifetes polítiques, la deshonestedat programada de la dreta.
Això és inqualificable. Que això li passe a una persona del
carrer, és mala cosa però toca, però aquells que es creuen i són
la consciència crítica de noves reflexions, que hi haja esta falta
de nervi ètic és molt preocupant…

JA:
Però on estan els intel·lectuals progressistes del país? Són
invisibles?

RL:
Són molt invisibles… En fi, segurament són més invisibles del
que els hi pertoca, segurament. En principi per una raó… perquè
cultura i PP són dos coses que no s’adiuen, per això els
intel·lectuals valencians són invisibles. Després de tants anys de
govern tots aquells membres del món de la cultura que no són
servils no tenen cap rellevància… S’ha d’estar a les bones i a
les males, quan toca fer el discurs deixant clar que no tots són
iguals, molta gent no el feia i ara… mira. Ja sé que alguns
intel·lectuals i creadors d’opinió em diran que ells no han dit
mai que tots són iguals, només faltaria! Ja sé que explícitament
igual no ho han dit però és pitjor perquè el discurs, llegit, de
manera sistemàtica, és la conclusió que se’n trau… Així que
es podien deixar les cosetes més clares, cada dia. Una cosa poden
ser errors, errors greus en el comportament però un altra cosa és
una política sistemàtica d’engany i robatori.

JA:
En tot cas no hi ha intel·lectuals en aquest país capaços de fer
sentir la seua veu d’alarma respecte a les estratègies dels grups
d’esquerra? Capaços d’influir en ells?

RL:
Sí, se’ls troba a faltar…

JA:
És falta de compromís dels intel·lectuals? O és que no estan? O
és que no se’ls deixa intervindre?

RL:
Segurament una de les causes d’això és l’actitud
contemporitzadora que hi ha, molt estesa… Hi ha un pessimisme
profund dels intel·lectuals davant els resultats electorals tan
insistents. Però això el que demanaria als intel·lectuals és no
resignar-se, no retirar-se sinó reflexionar i pronunciar-se,
intentar que la seva veu se senta. Esta actitud és la que jo trobe
molt negativa.

 

“Hi ha un pessimisme profund dels intel·lectuals davant els resultat electorals tan insistents”


JA:
Tornant al que t’has referit al començament, als grups més a
l’esquerra del PSPV, tornant a eixos grups que pareix que es
necessiten mútuament en la mateixa mesura que pareix que siguen
incompatibles, quin protagonisme de futur els albires?

RL:
Dependrà del que facen. El que han de fer està més clar que
l’aigua, no s’han d’equivocar… No tenen més remei que anar
junts, si no convocatòria rere convocatòria tirarem al fem el
quatre per cent dels vots…

JA:
No sembla que les coses ara, ni a mitjà termini, estiguen massa bé
perquè Bloc, Iniciativa i Esquerra Unida tornen a anar junts a unes
eleccions…

RL:
Sí, efectivament, cal buscar el moment. Segur que hi ha moments que
un intel·lectual no pot eixir a l’escena pública demanant això
que demane jo, demanar-los que s’ajunten però si no és ara serà
d’ací a uns mesos, o serà després de les eleccions… però el
missatge és claríssim, no n’hi ha una altra eixida, no hi ha una
altra eixida. Amb el 5% de barrera electoral, no hi ha una altra
eixida… Pot acabar entrant Esquerra Unida a les Corts però el més
fàcil és que la resta no entre. Això pot tindre moltes
conseqüències, totes roïnes, la més senzilla i evident, però, és
que el beneficiat sempre serà el PP.

JA:
Com esperes que evolucione la política valenciana en els pròxims
mesos? Més enllà de les eleccions de maig.

RL:
Jo llig els diaris, veig les enquestes… Home les coses poden
variar, però no molt. Atenent a les dades, que no dels desigs, que
no s’ha de confondre una cosa i l’altra, que de vegades passa,
atenent a les dades, dic, els resultats de l’esquerra seran, com a
molt, mediocres, mediocres…

JA:
I després, què?

RL:
Home després… Jo insistesc molt en el problema d’Esquerra Unida
i la resta de l’esquerra, més que en el PSOE perquè la recepta en
l’esquerra és més fàcil. La recepta és: no em vingueu amb
històries dient-me que representeu opcions ideològiques diferents,
alguna cosa teniu en comú, no? Doncs eixa cosa que teniu en comú
convertiu-la en coalició electoral i feu-la bé, i feu-la des del
començament, i de manera generosa, i eviteu personalismes… perquè
us va la vida, a vosaltres la vida com a organització i al ciutadà
ens va la nostra vida en llibertat i en una democràcia de qualitat.

JA:
Veus factible que això que demanes siga realitat?

RL:
Home, de vegades la gent quan va en una mala direcció i li peguen
una garrotada comprèn certes coses. Malament està haver d’aprendre
a garrotades però… Tu fixa’t, pel que dic de la generositat, i
parlant del conflicte entre Esquerra Unida i el Bloc. Tu parles amb
els uns i amb els altres i cadascú et diu que els altres van fer
coses inacceptables… això, allò… Molt bé. Estic disposat a
acceptar que alguna part, la que siga, ha fet coses molt difícils
d’empassar. D’acord, però tu quan et planteges que no vas a
passar, et planteges l’alternativa? L’alternativa, quina és?
Que ara anem separats? Això no pot ser, aquesta alternativa no val.
Tu gestiona les coses d’una altra manera però no trenques la
coalició. En el cas del Bloc, denuncien actituds autoritàries
d’Esquerra Unida, doncs gestiona-les d’una altra manera però no
trenques la coalició. perquè això no pot ser. S’ha d’apostar a
llarg termini, a llarg termini… perquè el dia que eixa coalició
siga capaç de traure per damunt de deu diputats, i ja no et dic si
en trau per dalt de quinze, pots ser la clau per al govern. I si eres
la clau per governar, et faran molt de cas, eh? Molt. Ara es queixen
que el PSOE els arracona però la millor manera d’evitar-ho és
tindre quinze diputats en les Corts. Si tu tens quinze diputats i
dius que vols canviar la llei electoral pel que fa al 5%, veuràs si
et fa cas o no …

JA:
Un govern en solitari del PSPV, no et sembla possible?

RL:
Ara a curt termini, ni pensar-ho… i més avant… Difícil,
difícil.

  1. L’anàlisi del professor Lapiedra és molt contemporitzador. Estic d’acord en pràcticament tot el que diu però es queda a les portes del que toca. El problema, segons jo el veig, és que els errors detectats tornaran a repetir-se, una vegada, dos, tres… La solució, més enllà de la unitat de l’esquerra, passa perquè l’esquerra siga esquerra i els seus dirigents, dirigents. Aquesta sèrie que esteu publicant fa evident que el PP no només guanya per ell sinó perquè ningú ofereix ers diferent. Una societat desmobilitzada mai canvia el seu govern… Això ho sap fins i tot el meu gat.

  2. Per l’amor de Déu, què vol dir això de PLENA A BESAR?!!!! Xé, coses així et lleven les ganes de seguir llegint. Ho deixe per a més tard, espere que ho corregiu… salut

  3. Voldria felicitar-vos per la gran feina que suposen estes entrevistes. Crec que és una interessant aportació a la societat valenciana. Ara el que potser tocaria és fer una ronda per a demanar propostes i estratègies concretes. Ara que ja tenim l’anàlisi i algunes reflexions de per on caldria anar, ara el que cal són solucions i estratègies concretes.

    També comentar-vos que el bloc de Més Vilaweb resulta més útil que l’altre de Blogspot perquè dona l’opció d’imprimir les entrevistes en format pdf.

    Salut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!