Habita
un despatx xicotet, amb radiador elèctric inclòs, i ple de papers
en la seu que CCOO té al costat mateix de la Diputació de València,
institució de la qual és treballador en excedència. Joan Sifre
(Alzira, Ribera Alta, 1949) és actualment responsable de la FEIS, la
Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals de CCOO del País
Valencià, una cosa pareguda a l’arxiu històric de sindicat.
Aquest home alt, prim i extremadament educat que ens rep és un
llicenciat en Filosofia i Lletres que va treballar molt de temps en
el sector de la construcció i va acabar de líder sindical, de
secretari general del CCOO-PV. Realment Sifre té més aspecte de
filòsof que de sindicalista. El seu to de veu, baix; el seu parlar,
tranquil; el seu parar, seriós i la seva actitud de perpètua
reflexió topen amb els discursos megàfon en mà i, no diguem ja,
amb les càrregues policials. És més fàcil imaginar Joan Sifre
beneint un escamot de la policia que enfrontant-se a ells. De tota
manera, és qüestió de deixar-lo parlar per adonar-se que gasta
puny de ferro amb guant de seda. Així que si fóra fidel al seu
aspecte de capellà progressista igual estaríem davant d’un
“capellà trabucaire”.
“S’hauria de donar un moviment ciutadà que exigira alternatives als representants polítics”
JULIÀ
ÁLVARO. Com es pot explicar que l’hegemonia electoral del PP
al País Valencià es mantinga inalterable, i les enquestes apunten
que així seguirà, tot i els múltiples problemes que l’envolten?
JOAN
SIFRE. Jo crec que la gent davant la política, sobretot davant
de la política institucional, té uns plantejaments de mínims.
Entenc que molta gent pensa que la política té una dimensió prou
circumstancial en la seva vida, que les coses passen obeint a altres
dinàmiques… I espera de la política uns mínims: que les coses
estiguen estables, esdeveniment que puguen aportar-los novetats i
satisfaccions… Però crec que la gent pensa que cadascú ha de
resoldre’s els problemes principals de la seva vida, no veuen les
coses importants lligades a la política institucional. Això fa que
l’esperit crític siga baix. No hi ha opinió pública consolidada,
el “demos”… Pot més la novetat, els escàndols, el que aporten
els tertulians de torn que opinen de tot, que saben de tot… És una
deformació d’esta societat postmoderna, en què els nivells
d’ètica estan sota mínims. Tot plegat ha configurat una societat molt de masses, molt anònima, molt
urbana…
JA.
Una societat més conservadora?
JS.
Més conservadora, més individualista, més cínica… Molt
allunyada de consideracions col·lectives, no?
“Si l’esquerra considera que el País Valencià és naturalment d’esquerres està condemnada a no representar mai res”
JA.
Així les coses, no pareix que l’esquerra n’isca massa
beneficiada.
JS.
Jo entenc que si l’esquerra considera, com tantes vegades s’ha
dit, que el País Valencià és naturalment d’esquerres està
condemnada a no representar mai res. Ningú naturalment és
d’esquerres, ni ningú naturalment lluita per la democràcia o per
la igualtat… Això vol dir que cal una voluntat en el millor dels
sentits. Una voluntat que costa de trobar en la nostra societat, no?
Ni per una opinió pública consolidada, ni per uns valors que estan
molt reconeguts… Tot això no existeix, així que la política
queda reduïda a la participació electoral i poc més…
JA.
Per tant…
JS.
… o a la crítica de cafè que incideix poc en la realitat.
JA.
Per tant, si no és una qüestió de majoria natural, com s’hauria
d’articular l’esquerra per a ser alternativa electoral en algun
moment.
JS.
En primer lloc l’esquerra ha de recuperar els seus valors. No parle
de valors platònics sinó d’allò que parlava Gonzalo Anaya, allò
que deia que els valors no són el que importa, que el que importa
són les virtuts cíviques que fan reals els valors. Per tant,
l’esquerra ha de recuperar els valors entesos com virtuts cíviques,
ha d’estar present en els moviments socials, fer més densa la
xàrcia d’estructures de solidaritat, de reivindicació. Així és
pot consolidar una determinada opinió que arrele, que es
generalitze… Però això significa treball; no significa fer un
eslògan bonic, ni estar obsessionat per si els tribunals ens donaran
la raó o no. Estar parat a veure què diuen els tribunals quan els
tribunals fan doctrina i cada vegada la doctrina està més
contaminada dels valors ambient, doncs,
és una mala espera.
“L’esquerra ha de recuperar les virtuts cíviques i estar present en els moviments socials”
JA.
Quan parles de l’esquerra, parles del partit majoritari, del PSPV…
JS.
Jo parle de l’esquerra com a moviment, no tant com a partits, ni
com a institucions, ni com a representants electes… A més, un
altra cosa que hauria d’existir en l’esquerra són els partits en
tant que elements de dinamització política i social. Tinc la
sensació que només existeixen els representants electes i ací es
queda tot. Els representants electes han d’existir però servint
com a catalitzadors dels valors que els grans grups han de fer seus
a través de la participació. Parle de l’esquerra perquè pareix
que en la dreta sí que moviment i partit van junts, defensant la
família tradicional, el “dulce encanto de la burguesía”…
JA.
Posem-li nom. El PSPV, en la condició de representant de més del 80
per cent de la força electoral de l’esquerra valenciana, alguna
responsabilitat concreta ha de tindre en relació a la descripció
que estàs fent.
JS.
Sí, clar. La impressió que a mi em fa, tot i que no ho conec com
per a jutjar, és que els socialistes, com a partit, com a
organització que aglutina persones treballant per un projecte està
sota mínims, sota mínims. El que predomina són els aparells…
Aparells que no mouen res. Em fa la impressió que hi ha molta gent
desencantada d’haver militat en determinades organitzacions
polítiques en les quals no han trobat el caliu que necessita la
intempèrie d’esta societat que és tan individualista i tan
terrible per a qui vulga defensar projectes, idees, valors, no?
JA.
Hi ha una opinió prou generalitzada sobre la llunyania del PSPV
respecte dels moviments socials, altres forces de l’esquerra, però,
Compromís o Esquerra Unida, si que són més pròximes i més
visibles.
JS.
Probablement el diagnòstic hauria de ser diferent. Esquerra Unida
està en molts moviments, dona suport a moltes accions que fins i tot
no han promogut ells com a força política… Possiblement el seu
defecte siga que s’apunta a massa coses i això desvirtua la
possibilitat de mobilitzar la seva gent, no diguem al seu electorat,
perquè les convocatòries s’acumulen. Crec que el diagnòstic
respecte del Partit Socialista és una altra cosa, em pareix a mi…
El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i,
pense, pel distanciament de les bases. Podríem dir que Esquerra
Unida peca de “movimentisme”, donar la sensació que es fan
coses, i el Partit Socialista, una absència total en les grans
qüestions.
“Estar parat a veure què diuen els tribunals és una mala espera”
JA.
La possibilitat d’un tomb electoral al País Valencià, creus que
pot ser protagonitzat en solitari pel PSPV o passa per un moviment
unitari de majors dimensions?
JS.
…És que jo, als aspectes de política institucional li tinc menys
confiança perquè, al final, els partits són tots interclassistes.
Particularment, és clar, el PSPV que es dirigeix a un electorat
divers, ampli… Aleshores té més possibilitats electoral per a
realitzar el canvi però, per a mi, representa menys els valors que
jo entenc de l’esquerra i, per tant, representaria menys eixe tomb
de què em preguntaves… I altres alternatives, francament no hi
veig. S’hauria de donar, probablement, un moviment ciutadà, del
“demos”, que exigira alternatives als representants polítics,
que obligaren a la negociació, a presentar programes…
JA.
I per quins camins? Com naix d’una societat com la valenciana un
moviment així?
JS.
Com ix?
JA.
Sí, a partir de què?
JS.A
partir de persones sensibles que puguen moure un estat d’opinió
que puga anar creixent a través de la seva presència en els
moviments socials, generant opinió, a través d’un treball lent
que recupere la pèrdua de teixit social de l’esquerra, de densitat
de l’esquerra. Ara hi ha molts moviments molt parcel·lats, amb
molt poca força que s’hauria d’aconseguir que assoliren un major
protagonisme ciutadà. Tots els “Salvem”, “Escola Valenciana”…
són realitats vives, hi ha coses, no? El problema és aglutinar-ho
tot i donar-li un sentit… Moltes vegades certa esquerra dificulta
que tot això és puga concretar…
JA.
Et refereixes a…
JS.
Sobretot el Partit Socialista que està lluny dels moviments…
“El Partit Socialista es caracteritza pel predomini de l’aparell i el distanciament de les bases”
JA.
Creus que en els mateixos moviments socials valencians hi ha
consciència del protagonisme que poden tindre en un canvi polític
al País Valencià?
JS.
Tenen moltes visions parcials, jo no sé si la consciència d’un
possible protagonisme va més enllà. De tota manera, quan hi ha
tanta reivindicació, des de tants fronts diferents, tant de malestar
improductiu que no acaba de canalitzar-se és evident que convé
trobar la forma d’organitzar això.
JA.
Hi ha molts malestars però desunits.
JS.
Sí, molts malestars desunits i de difícil vertebració,
probablement perquè això necessita una certa massa crítica per a
donar-li solidesa.
JA.
En aquest sentit, parlant de col·lectius, de grups organitzats més
enllà dels partits, els més potents són els sindicats. Tu has
estat un dirigent sindical del màxim nivell, et sembla que els
sindicats podrien jugar un paper fonamental?
JS.
Protagonisme sí, però no en el sentit de capitalitzar
hegemònicament… Els sindicats, el que jo conec, Comissions
Obreres, estaria disposada a aglutinar, a ajudar… Segur. Primer
perquè per tradició Comissions té una dimensió sociopolítica;
Comissions vol ser sindicat en les empreses però també en la
societat i, per tant, sempre ha sigut sensible a plataformes i
iniciatives d’aquest tipus. Vull dir, que en Comissions sí que
veig una tradició d’implicar-se… Els sindicats podrien fer de
llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents.
És més, podrien fer-ho i haurien de fer-ho. Crec que en UGT també
hi ha molta capacitat per a poder assumir eixe paper. De tota manera,
dit tot això, el protagonisme del moviment ciutadà no correspon als
sindicats. Els sindicats són unes organitzacions de classe i la seva
feina és dedicar-se a les relacions laborals al màxim… I això no
està lluny de la situació general de l’esquerra. Hi ha
sindicalistes, jo pense que ingenus, que diuen: “els resultats
electorals no són cosa nostra”. Com que no? Si no hi ha
determinats valors consolidats, amb expressió institucional, es
perden, eixos valors es perden. Tot el que no es consolida es perd.
Nosaltres hem de ser els primers preocupats per determinats valors
perquè la gent treballadora, la gent precària,
els immigrants, són les primeres víctimes de la pèrdua de valor de
la societat.
“Els sindicats podrien fer de llevat de mobilització dels diferents moviments socials existents”
JA.
Què ha de passar perquè un moviment ciutadà com el que dibuixes es
pose en marxa?
JS.
Uf, això és complicat…
JA.
Un nou retrocés de l’esquerra en les pròximes autonòmiques o,
fins i tot, un bipartidisme en les Corts amb amplia majoria del PP
podria precipitar novetats, podria provocar una reacció social
diferent al que hem viscut fins ara?
JS.
No ho sé, que les coses empitjoren no vol dir que la societat siga
capaç de buscar nous camins. Allò de “cuanto peor mejor” a mi
mai no m’ha semblat oportú, ni garantia de res. Aristòtil deia
que on hi ha una cosa bona hi pot haver una cosa millor però,
igualment, les coses roïnes també poden empitjorar… En tot cas, a
mi sí que em pareix que alguna cosa nova s’hauria d’intentar,
seria desitjable…
JA.
Més enllà de que siga desitjable, creus que és possible?
JS.
Home, jo crec que sí, que cal anar treballant en valors convergents…
Això no vol dir que estiga a punt per a les properes eleccions però
sí que s’hauria d’anar avançant… Plantejar-se que si volem
eixir d’ací s’haurà de fer alguna cosa. Plantejar-ho així,
fins i tot en el límit: no som res, estem sota zero, és possible
construir alguna cosa? Doncs jo crec que sí. Si alguna cosa ha de
ser l’esquerra ha de ser voluntat de canvi, per anar a una societat
millor… Una altra cosa és qui pren la iniciativa, en nom de què…
JA.
I un altra cosa és on queden els partits.
JS.
Jo parle d’una reacció d’aquells que no volen les coses tal com
estan, que s’organitzaria primàriament com a moviment social, amb
una pluralitat de protagonismes al marge dels partits però no lluny
dels partits, ni contra ells, sinó amb ànim de donar suport, de
sumar treballs però d’un altra manera.
Respon a ernest zx. Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sabem que és cosa que cau a prop dels valencians això de la moral de l’Alcoià…. però aquell país o vanvia el pas o no farà mai res.
Buscar els punts d’acrod, la cohesió d’una oposició més enllà dels partit i a la marxa….
Interesants les entrevistes. Una visió que crec que pot estar bé del PV.