El túnel valencià

És
un personatge buscant autor, un home que no acaba de trobar una
responsabilitat de la seua talla, un polític que fa la sensació que
les coses li han passat massa ràpid o que no li han passat les que
es mereixia. Joan Ignasi Pla (Atzeneta d’Albaida, Vall d’Albaida,
1959) s’està aprimant i diu que és perquè camina molt. Pla
pareix d’aquella raça de polítics socialistes valencians que
escruten l’horitzó i sempre troben un lloc útil on ubicar-se. El
temps ho dirà. El que ell diu ara, recorda, és que el 2003 li van
faltar ben pocs vots per a guanyar les eleccions. En realitat,
afegeix, a qui li van faltar va ser al Bloc Nacionalista. Llàstima.
De postres, els maldecaps que li dóna el seu València CF. Això sí
que és una llàstima.

“El PSPV no està funcionant bé perquè encara tenim massa elements dels 80 que no hem canviat”

Julià
Álvaro: Sembla com si el PP valencià estiguera lliure de pagar
electoralment per tots els problemes i les irregularitats que el
rodegen, com és això?

Joan
Ignasi Pla: L’explicació cal buscar-la en el canvi sociològic
que s’ha produït en el país en els últims vint anys. Si no
s’analitza el que ha passat en els últims vint anys no es pot
entendre per què la gent no reacciona davant el que fa el PP. Ací
enllace amb el que a mi em pareix fonamental, que la societat
valenciana no té res a veure amb la de fa vint anys, que era quan el
PSPV tenia el suport majoritari de la gent. En este temps, la
societat ha evolucionat, des del punt de vista ideològic, s’ha
‘dretanitzat’. La gent s’ha cregut que això de les ideologies
no va pels camins de principis dels 80 i ací la gent busca
seguretat, confiança, tranquil·litat… pensa que té un nivell de
vida adequat i raonable i les seues posicions respecte al vot s’han
escorat cap a la dreta…

JA:
El procés és irreversible? Electoralment irreversible?

JIP:
Home, hauria de tindre remei. Tot el que està passant, tots els
escàndols i les pèssimes dades econòmiques que envolten el govern
del PP, haurien de fer que la confiança de la gent en la dreta anara
a menys però això depèn de diferents coses. Depèn de la capacitat
que tinga l’esquerra de generar projectes que enganxen els que en
els darreres vint anys s’han desenganxat, perquè no només hi ha
un posicionament més cap a la dreta sinó que també hi ha
desafecció a la classe política i desafecció a la política i
això, fonamentalment, està centrat en aquells que optaren per
l’esquerra. Per tant cal generar una alternativa que siga capaç de
reenganxar esta gent.

“En el PSPV hem de ser capaços de buscar els espais de centralitat que hem perdut i que ha guanyat el PP”

JA:
Com ha de ser aquesta alternativa?

JIP:
Veient com situen les enquestes el posicionament ideològic dels
valencians, en el PSPV hem de ser capaços de buscar els espais de
centralitat que hem perdut i que ha guanyat el PP.

JA:
I per qué no s’ha fet?

JIP:
Jo sóc molt crític amb els posicionaments nostres perquè com que
vaig ser candidat amb un programa molt d’esquerres… i ens van
pegar la pallissa que ens van pegar…

JA:
Les enquestes diuen que la pròxima pot ser encara pitjor…

JIP:
A veure, aquell resultat va ser no esperat, un resultat que no
reflectia el que podria ser un projecte de canvi per al país. Jo
també sóc crític amb alguns analistes o comentaristes d’esta
terra que menysvaloren la posició del PSPV en els últims anys…
Només cal observar la resta d’Espanya… Vull recordar que en les
últimes autonòmiques el PSC va traure el 18 per cent dels vots i va
governar la passada legislatura amb el 23 per cent del vot. El PSPV,
en canvi, tot i el mal resultat del 2007, va traure el 35 per cent…

JA:
A Catalunya hi ha set forces parlamentàries…

JIP:
Sí… Però, per exemple, a Aragó estan governant amb el 38 per
cent aproximadament. Crec que no es poden menysvalorar els resultats
del PSPV. Què és el que no hem fet bé? Nosaltres hem perdut la
posició de centralitat i l’hem perduda per posicions polítiques
que jo crec que, en alguns casos, s’han de revisar. Sense que això
signifique un canvi en el posicionament ideològic del partit, ni en
els valors de la socialdemocràcia, però cal revisar-los. Per
exemple, nosaltres, en el meu programa, en l’última campanya,
continuàvem treballant una cosa que cal revisar que és la gestió
del sector públic i com es presten els serveis als ciutadans.
Nosaltres insistim molt en la defensa de la cosa pública com un
valor d’igualtat i de justícia social que hui dia no té sentit.
S’ha demostrat que no té sentit perquè el PP ha aconseguit que la
gent identifique esta prestació de serveis des de l’àmbit privat.
Podríem parlar també de la gestió en l`àmbit públic dels serveis
socials…Crec que reiteradament estem fent valdre la idea de la cosa
pública i això s’ha de revisar. El valencià. El PP ha assolit la
defensa del valencià i hui dia ningú no diria que es defensa millor
el valencià des dels principis que eren vàlids en la dècada dels
anys 80. L’esquerra, nosaltres també, continuem reclamant el
requisit lingüístic quan en realitat l’administració en el 90
per cent dels casos la gent usa el valencià amb normalitat. Vull dir
que cal fer una revisió en profunditat d’alguns plantejaments des
del punt de vista polític, no es tracta de replantejar-se els valors
sinó la seua plasmació en el dia a dia dels ciutadans, en allò que
els afecta.

“La defensa de la cosa pública com un valor d’igualtat i de justícia social hui dia no té sentit”

JA:
Aquest debat que planteges està obert en l’interior del partit?

JIP:
Ha d’obrir-se, és necessari que es tinga…

JA:
En el PSPV hi ha debat?

JIP:
Sí, clar…

JA:
Debat ideològic, vull dir?

JIP:
Sí…

JA:
Creus que la gent veu que al PSPV hi ha debat?

JIP:
Mira… Com cap a qualsevol partit el ciutadà, en general, té cap
al PSPV una certa desafecció… En els partits de l’esquerra hi ha
desafecció; desafecció quant a integrar-se i militar activament. Al
PP no li passa això. La centralitat del PP ha suposat que
determinada gent no tinga por de militar al PP, o de ser activista
del PP. Són els que tenen més afiliats, tenen més de cinc vegades
més militants que el PSPV, i no crec que el PP siga més democràtic
que el PSPV, ben al contrari, funcionen molt més de dalt cap avall…
I per què tenen més capacitat d’atraure? Doncs perquè han
generat un espai en el qual la gent se sent còmoda des del punt de
vista de les seues idees i també des del punt de vista de la vida
diària. El PSPV no està funcionant bé perquè encara tenim massa
elements dels 80 que no hem canviat. Hi ha determinats tipus de
plantejaments respecte a la democràcia interna que continuen
aplicant determinats militants del PSPV que el que fan és tancar
portes a gent que podria col·laborar en àmbits diferents a la
militància…

JA:
Parles de renovació?

JIP:
No… El PSPV té hui una direcció de gent jove, no?

JA:
Parles d’obrir el partit?

JIP:
Sí… Es tracta de generar espais on la gent se senta còmoda i que
el que pensa, diu o fa siga útil… Més porositat… Que no tot
siga la militància. Jo això ho vaig intentar en la meua època i la
veritat és que el partit va canviar prou. Vam obrir espais molt
interessants, vam crear la Fundació Societat i Progrés, amb gent de
fora, sense militància, que va tindre una certa activitat, que va
ser capaç d’atraure una determinada gent per sumar i aportar. És
veritat que hui dia tampoc no hi ha un excessiu compromís ciutadà
en el que és l’acció política. Això també fa que no tot siga
un problema de les estructures dels partits sinó de la societat
mateixa que cada dia és més individualista… En general, el nivell
de participació de la gent, més enllà dels partits polítics,
també és molt reduït.

“No es tracta de replantejar-se els valors sinó la seua traducció  en el dia a dia dels ciutadans”

JA:
De tota manera, la imatge del PSPV, com un partit que funciona per
famílies i on la promoció interna té poc a veure amb la vàlua de
cadascú no ajuda a acostar-se. Creus que aquesta imatge que descric
és real o no?

JIP:
No, no és real. El partit té una estructura i una cultura. La gent
que no coneix la cultura del partit pot pensar que la imatge és eixa
però no crec que siga real. La gent que està en les
responsabilitats del partit hui és gent valuosa, com ha sigut en el
passat immediat. Les responsabilitats estan en funció de la
capacitat que es tinga de convèncer el conjunt de militants. Pensa
que en els darrers tres congressos, que jo recorde, ha sigut la
mateixa militància qui ha triat el secretari general i això és un
nivell de participació que no hi ha en altres partits. Això de les
famílies… No, no. Tu has de convèncer la gent perquè et done
suport. L’esquerra, a vegades, s’obsessiona amb la puresa de les
formes i no tant en les qüestions de fons. La qüestió és
enllestir un projecte polític que reenganxe la gent i col·loque el
partit en la centralitat de la ciutadania. Este és el repte, més
enllà que el partit funcione millor o pitjor.

JA:
Una cosa afecta l’altra, no?

JIP:
Sí, però el que compta al final és connectar amb la gent, amb
l’electorat que està més enllà de la militància i de les
qüestions internes… D’això s’ha d’ocupar la direcció d’un
partit…

JA:
Però la direcció respon a una tria pensant qui són els millors o
és un repartiment amb què ha de donar satisfacció als suports
rebuts?

JIP:
Això depèn de la capacitat de què disposes per a poder decidir i
del suport que tingues… Jo, després del primer congrés [2000],
que venien d’un enfrontament molt dur i molt llarg en el temps,
vaig haver de fer una determinada direcció que donara satisfacció
al conjunt d’opcions que s’havien presentat en aquell congrés;
però en el següent congrés de Castelló [2004] vaig fer
l’executiva que pensava que havia de fer des del punt de vista de
la vàlua de la gent i vaig incorporar moltíssima gent que no tenia
cap pes orgànic… Aquella vegada la renovació va ser molt gran i
el partit m’ho va permetre…

JA:
En el PSPV sempre es parla de renovació però sempre pareix que
quede pendent.

JIP:
El PSPV sí que ha fet renovació de les persones però el que no
s’ha fet és la renovació del projecte polític. El projecte no
s’ha renovat perquè nosaltres estem, crec jo, molt subjectes a
plantejaments que s’han de revisar… insistisc. Per què el PP ha
sigut capaç de transformar-se en el partit de la centralitat? Perquè
ha estat capaços de fer canvis substancials en el que són
posicionaments clàssics de la dreta. Nosaltres, jo ho recorde, en el
95 parlàvem de la por a la dreta, i parlàvem del caràcter públic
de la Radiotelevisió Valenciana i, al marge de la manipulació, allà
continua; parlàvem de la sanitat i de l’educació i dèiem que
esta gent anava a acabar-ho tot, i no ho han acabat, al contrari…
Ells han fet un esforç per fer veure la gent que ells cobreixen este
espai de forma adequada i han fet un canvi en el tema de la llengua,
han fet un trànsit de normalització. En este sentit, jo crec que, a
la inversa, el PSPV no ho ha fet i mantenim encara posicions que
estan molt bé des de la perspectiva dels anys 80 però que ara tenen
poc a veure amb la societat valenciana.

“Els referents dels PSPV són més orgànics que no  ideològics”

JA:
Parlem del “lermisme”. Què és el “lermisme” i com ha
afectat i afecta al funcionament del partit?

JIP:
El “lermisme”… Jo crec que al voltant de Joan Lerma, que va
governar esta comunitat quasi vint anys, es va criar una generació
de polítics. És una forma d’entendre el partit, una cultura de
partit… I això és manté viu ara? Sí, es manté.

JA.
De quina cultura parles?

JIP.
La que s’ha mantingut sempre. Quant a idea de partit, de partit, hi
ha molta gent que pensa d’una manera similar. Sobre la capacitat de
Lerma de dirigir el partit està fora de tot dubte però hui no és
ni el seu desig ni la seua voluntat… però sí que és un referent
del partit… Com el “ciprianisme”, supose, perquè Ciprià
[Ciscar] encara té gent al seu voltant, aquells amb qui ha tingut
una afinitat personal, política. Crec que l’existència de
referents no és roïna.

JA:
Són referents ideològics o només orgànics?

JIP:
Orgànics, orgànics… Crec que en sentit ideològic no són
referents hui dia, no els veig com a tals. En sentit orgànic sí,
per esta afinitat personal i política amb determinada gent. Els
referents dels PSPV són més orgànics que no ideològics. El que
lidera molt de temps una formació sempre genera grups. Jo també he
tingut gent al meu voltant però mai no he volgut encapçalar un
lideratge orgànic en el temps; jo crec que les etapes s’han de
tancar però altres no pensen així…

JA:
I pretenen traduir el seu lideratge en càrrecs?

JIP:
No, no… Més aviat en capacitat d’influir en la gent que té
responsabilitats.

JA:
La teua eixida de la secretaria general del PSPV en el 2008, després
de l’embolic d’aquelles obres en ta casa, va estar envoltada
d’interrogants sobre l’origen de les filtracions que et van
portar a la dimissió. En el seu dia, tu vas parlar de traïcions i
de campanya en contra teua i vas apuntar la possibilitat que se’t
haguera desplaçat des de l’interior del mateix partit…

JIP:
No, no… Vull diferenciar dos coses. Nosaltres veníem de dos
derrotes electorals i hi havia una certa ansietat per un canvi en
l’àmbit orgànic. Una ansietat que no venia solament d’ací,
també venia de Madrid… Recorde que Jordi Sevilla es volia
presentar, encara que al final no ho va fer. Això és un tema i jo
crec que va contribuir, es va sumar, al desencadenant definitiu que
va ser que jo me’n vaig anar per la pressió intolerable de un grup
de comunicació, el grup Prisa. Crec que el grup Prisa, per uns
interessos particulars seus, va veure en mi una peça adequada per
exercir una pressió a Madrid i ho va utilitzar. I jo me’n vaig
anar perquè havia cobert una etapa però no tenia perquè haver-me’n
anat. Ho va dir Ximo Puig fa un temps, jo no tenia perquè haver-me’n
anat. Jo podia haver comès moltes errades però des del punt de
vista polític no tenia cap tipus de responsabilitat. Una altra cosa
és que la reflexió que jo vaig fer és que, després de huit anys,
el més convenient per obrir una nova etapa era que jo me n’anara.

“Passat el temps pense que la meua marxa va ser un error”

JA:
Has parlat d’ansietat abans de la teua dimissió però més enllà
del teu cas concret, el PSPV ha viscut, o viu encara, instal·lat en
una certa ansietat, en un curt termini permanent?

JIP:
Sí… Hi ha viscut i hi continua vivint. Encadenar derrotes fa que
la gent que ve de una posició de control polític de molt de temps
es faça nerviosa i es pense que tot és reversible de la nit al matí
i que són només els nostres errors els que ens fan perdre les
eleccions, i això no és de veres. Nosaltres podem cometre errades
però els altres també fan coses bé…I per un altra banda, esta
ansietat vinculada a la pèrdua de poder fa que no es consoliden
projectes. No es va deixar a Joan Romero que continuara, no? Després
Toni [Asunción] va tirar la tovallola i en el meu cas, jo pensava
que tres mandats en la secretaria general era complicat però per a
estabilitzar i donar sentit al projecte, ara, mirat amb perspectiva,
veus que tenia sentit. Si Artur Mas se’n haguera anat, no haguera
guanyat la Generalitat catalana a la tercera. Ell va consolidar una
imatge i una posició i, al final, ha arribat a President…

JA:
Et penedeixes ara d’haver dimitit?

JIP:
Sí, perquè crec que ara nosaltres tindríem més opcions. Crec que
el projecte que nosaltres representàvem era un projecte reconegut
socialment i amb una certa solvència des del punt de vista del que
és el contacte social. No teníem una majoria social al darrere però
pense que hi havia este 35 per cent de vot ja molt consolidat i pense
que en estos quatre anys haguérem tingut opció de produir un major
desgast al PP. Major desgast no només pel que ha passat sinó perquè
ja tens una certa trajectòria, la gent et reconeix i perquè coses
que nosaltres proposàvem o denunciàvem el 2004 o 2005 ara s’ha
vist que efectivament teníem raó i propostes alternatives…
Construir un projecte de nou com està passant ara és molt
complicat: primera, et falta visibilitat; segona, et manca arrelament
i penetració social, tercera, no tens la credibilitat que et
donarien els dos elements anteriors… Passat el temps pense que la
meua marxa va ser un error.

JA:
No posar Jorge Alarte en les llistes de les autonòmiques del 2007,
també va ser un error?

JIP:
No, no… La veritat és que no. És un debat fals. Jo havia de
pensar fonamentalment en guanyar les eleccions, no podia donar cap
missatge que anàvem a perdre, no? Sí, clar, podia haver-lo posat a
ell i a dos més, no? Crec que és un debat absurd… A més, encara
que haguera estat en les Corts tampoc haguera guanyat massa quant a
projecció social… Ja sabem com funcionen les Corts Valencianes i
com funcionen els mitjans al voltant de les Corts Valencianes…

JA:
Acabem. Més enllà del PSPV, més a l’esquerra, vull dir, què hi
ha?

JIP:
Poc, sincerament, molt poc. Hi ha molt poc per diferents raons. Hi ha
una esquerra molt antiga, amb plantejaments molt antics. Esquerra
Unida, vull dir. Estem parlant d’una societat que ha d’afrontar
una situació que és dramàtica, una situació que reflecteix fins a
quin punt la globalització ha disminuït la capacitat dels governs i
de la política per conduir la vida dels ciutadans… I clar, en esta
societat tan complicada, els posicionaments d’Esquerra Unida queden
antics. Si jo deia que el PSPV ha de renovar el seu discurs i
adaptar-se als nous temps… imagina Esquerra Unida. Sobre el Bloc…
és complicat. Crec que ha fet diferents viratges i no acaba
d’identificar-se com un projecte seriós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!