25 d'abril de 2011
6 comentaris

Entrevista amb Joan Francesc Mira

Parlar
ràpid, molt ràpid i molt concret. No sabria dir si és així perquè
ja ha reflexionat sobre quasi tot i només li queda abocar-ne les
conclusions o perquè el món li passa lent i el veu vindre. Reclama
el que ofereix, intel·ligència al servei del compromís, i no
assimila que moltes insignificances juntes pugan més que una bona
anàlisi. Joan Francesc Mira (València, l’Horta, 1939) està en
política des de sempre, des de la transició en les assemblees del
socialisme nacionalista i últimament en les llistes electorals del
Bloc. No es pot dir que siga profeta en la seva terra i la seva terra
s’ho perd. Mentre parlem, asseguts en la cafeteria del Centre
Octubre, em demana parar uns instants per alçar-se a saludar al
centenari professor Josep Lluís Bausset, que acaba d’entrar i amb
qui, quan jo el deixe en pau, farà tertúlia.


“Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s’han desentès de la política”



Julià
Álvaro
: Com s’explica que el Partit Popular, rodejat de
problemes judicials i amb una gestió més que discutible, no només
no experimente cap desgast electoral després de tants anys de govern
al País Valencià sinó que les enquestes li auguren una millora en
els seus resultats?

Joan
Francesc Mira
: En primer lloc, segurament, la societat valenciana
no era allò que ens havíem imaginat fa 20 o 25 anys… republicana,
lliberal, d’esquerres. Segurament hi havia un component molt més
conservador del que pensàvem. Ací no hem tingut mai una dreta, allò
que diríem, entre cometes, civilitzada, lliberal… Hem tingut una
dreta bastant curta d’idees, pendent de les aparences, les
floritures i l’autoexaltació absurda , amb un model de país
arcaic, amb conceptes molt agraris, com a conceptes, eh? La realitat
ha canviat però la imatge l’han mantinguda. A banda, la dreta en
el govern no han sigut tan burros com podíem imaginar, han sigut més
intel·ligents. S’han dedicat a projectar una imatge de país
basada en aparences externes, en eslògans senzills i en buscar
sempre un enemic de fora, siga el govern de Zapatero o els catalans,
o els dos a l’hora i els ha anat bé. Els enemics estan fora i
nosaltres som magnífics, més els grans esdeveniments… coses que
donen una espècie de satisfacció superficial a un sector de la
població que no s’ha acostumat a reflexionar, o no se’ls ha
donat la possibilitat d’acostumar-se. Hi ha un decalatge entre la
realitat i la percepció de la gent. Tenim indicadors pèssims en
deute, en renda, en sanitat, en educació… però això no arriba a
la gent…

JA.
Alguna responsabilitat deuen tindre els partits d’esquerres en tot
això, no?

JFM.
L’esquerra absolutament majoritària, que és el PSOE, no ha sabut
presentar una alternativa atractiva, una visió de país alternativa
atractiva. Van governar durant molts anys però durant aquell temps
no van fer res per canviar eixes actituds o mentalitats de fons
arcaiques que et comentava. Van deixar el país bastant desarmat. Es
va desmuntar, juntament amb la dreta, primer la UCD i després el PP,
el projecte de país alternatiu al de la dreta de sempre. Era un
model de país amb una imatge més moderna, més dinàmica, més
tolerant, més progressista… i això va desaparéixer com a element
d’aglutinació. Ho van desmuntar.

 

“La dreta te una visió del país superficial i folklòrica però els altres no tenen una visió alternativa”


JA.
I ara en l’oposició?

JFM.
En l’oposició no han actuat. Han dedicat la major part del temps a
les seues picabaralles internes, coses internes… Mira, el que era
President de la Generalitat perd unes eleccions i immediatament se’n
va. No es queda ací representant el seu model alternatiu al de la
dreta, no. Se’n va. Pumba! Se’n va a un ministeri menor. Això és
molt més seriós del que pareix… Els socialistes no tenen un model
de país i la poca gent que la tenia, la que procedia de l’antic
PSPV, està absolutament desactivada, se’n han anat a casa
incapaços de suportar tanta mediocritat… i han passat a primera
línia els pitjors, els que tenen la política com a modus
vivendi
… saben de baralles internes però no són capaços de
presentar davant l’opinió pública un altra visió de país perquè
no la tenen, no la tenen. Prova d’això és ara una cosa tan
absurda com l’AVE a Madrid…

JA.
Per què absurda?

JFM.
Mira, el secretari general dels socialistes, el Sr. Alarte, en unes
declaracions a la premsa, que jo he llegit, deia “el AVE que nos
trae Zapatero y que traigo yo transformará la sociedad
valenciana…” Això és absurd. És a dir, tu vas de pressa a
Madrid i tornes i això transforma la societat valenciana… Això és
la imatge de país que tenen, això és molt revelador, demostra la
carència de model… La dreta té una visió superficial i
folklòrica, basada en la falsedat… però els altres no tenen una
visió alternativa.

 

“Existeixen  moviments socials interessants […] però estan contínuament bloquejats”


JA.
En el país hi ha gent que tinga eixa visió alternativa a la dreta
que reclames?

JFM.
Sí, molta…

JA.
Però no arriben als partits? Ni ells, ni les seus idees?

JFM.
Arriben fins on poden perquè se’ls ha privat de mitjans. No
disposen de una televisió, ni d’una ràdio, no tenen una premsa…
La poca premsa que no és pro-PP no projecta un model alternatiu…
Hi ha coses. Per exemple, Escola Valenciana que mobilitza milers de
persones tots els anys… Vol dir això que la societat no està
morta, que hi ha una minoria molt activa… però els partits que
podrien presentar una alternativa, parle del Bloc, de Compromís…
no tenen com arribar a la gent.

JA.
Dius que la societat no està morta…

JFM.
No, no està morta… On hi ha un gruix ideològic o intel·lectual
que no està controlat pel poder, les coses funcionen. Funcionen les
Universitats, funciona un cert món intel·lectual, funciona la
producció literària… tot això va en una direcció diferent a la
línia de pensament majoritari de la dreta… Existeixen moviments
socials interessants però… Mira, Escola Valenciana, que és el més
extens, és potent però estan contínuament bloquejats… i després
algunes altres iniciatives arranquen però els falta estructura i no
es consoliden.

JA.
I això com se soluciona?

JFM.
És difícil… Jo no tinc una bola màgica. Sé el que faig jo, el
que intente… Jo continue sent un militant actiu d’una manera de
fer política valencianista, nacional i d’esquerres, més o menys
d’esquerres, que és el Bloc. En este país hi ha hagut un bloqueig
continu, des de la dreta a l’esquerra majoritària, a allò que
políticament i ideològicament podria haver representat eixe model
alternatiu de país… i sense un model alternatiu de país no hi ha
res a fer.

JA.
Has parlat de sectors amb pes intel·lectual, de l’existència de
moviments socials valuosos però no sembla que tinguen articulació
per arribar a les institucions polítiques.

JFM.
Per arribar a les institucions polítiques necessites una força
política i quant a forces polítiques n’hi ha una, que és
majoritària, que governa; un altra que ha governat i que va deixar
el territori com el va deixar i ara és incapaç de presentar un
alternativa. Els socialistes només pensen en termes interns, que si
Alarte, que si Pajín… Els socialistes no tenen un model propi i,
per això, van a remolc de la dreta. Ara estan decidint si estan a
favor o no que vinga Ferrari… No pot ser… I les forces
minoritàries no tenen possibilitats perquè se’ls bloqueja, se’ls
castiga… Fins i tot en la premsa suposadament progressista tot són
tocadetes, picadetes…

 

“Els socialistes no tenen un model propi i van a remolc de la dreta”


JA.
La veu dels intel·lectuals tampoc es pot dir que ressone amb
força…

JFM.
Una gran part del sector universitari, cultural intel·lectual.. han
deixat de fer política. Quan arriben les eleccions algun d’ells es
fa la foto amb el PSOE, i ja està. Hi ha una responsabilitat gran
dels intel·lectuals progressistes que s’han desentés de la
política.

JA.
Què haurien de fer?

JFM.
Qué haurien de fer?… Per exemple, participar en l’acció
política i donar suport a forces pròpies del país que sí que
tenen model de país.

JA.
Quantes derrotes es necessiten perquè des d’algun àmbit de
l’esquerra hi haja una reacció diferent a tot el que hem vist fins
ara?

JFM.
Ahhhh, això és una pregunta que no té resposta… De tota manera,
jo no sóc optimista. No veig la manera… Si que veig la manera però
no que hi haja desig en un sector important de la societat d’aplicar
eixa capacitat d’alternativa ja que es tractaria de donar suport a
forces polítiques que realment tenen un altra idea de país.

JA.
On estan els lideratges que puguen facilitar eixe procés?

JFM.
No és només de lideratge. És un qüestió que la molta gent
valuosa que hi ha en el món universitari, cultural, en entitats
cíviques pensen que sense una alternativa política no es pot fer
res, que tot seguirà igual. Això no vindrà dels grans partits:
Uns, els que governen, perquè ja estan bé com estan, i els altres
perquè només estan en la cosa interna… Tot plegat suposa una
sensació d’impotència, una degradació moral en el sentit que
molta gent que hauria d’estar implicada, no ho està. Pense en la
gent de la cultura, els intel·lectuals, que no hem sigut capaços
d’articular cap tipus d’associació que projecte les necessitats
del país…

 

“Patim una espècia de gran resignació implícita”


JA.
Valencians pel Canvi, que tu vas presidir, pretenia ser això.

JFM.
Jo vaig impulsar això però la major part de la gent també
participa d’esta espècie de passivitat… Patim una espècie de
gran resignació implícita. Una resignació que afecta a l’esquerra
en general i també a la que té un model alternatiu de país.

JA.
Hi pot haver alternativa política sense el PSPV?

JFM.
No, en absolut. Els que van intentar fer un altre tipus de Partit
Socialista van ser anul·lats, o els han domesticat, o estan
marginats.. Però així està el partit. Ells mateixos haurien de
pensar que així no van enlloc, estan condemnats a estar sempre
igual. Veient com estan els últims anys el PSOE, perquè a mi parlar
del PSPV em sona a broma, veient el PSOE no imagine com poden
canviar, perquè crec que no volen, no volen. El PSOE no canvia
perquè no vol canviar. Hi ha una cosa molt important que són les
idees, i d’això no en tenen. Ells estan en posa’m en la llista,
posa a este, posa a aquell… però a les idees han renunciat. Tots
això dels vestits… està bé, cal denunciar, però això no els
donarà la victòria electoral. La gent espera una alternativa i ells
no la donen perquè no la tenen.

JA.
L’existència de tants focus de malestar com estan apareixent en la
societat valenciana durant els últims anys creus que pot acabar
concretant-se en alguna cosa?

JFM.
El malestar queda com a malestar, no provoca l’actitud positiva de
dir anem a organitzar alguna cosa, o anem a adherir-nos a alguna cosa
de les que hi ha…

 

“El PSOE encara no s’ha assabentat de que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa”


JA.
I més a l’esquerra del PSPV, donats tots els dèficit que tu
esmentes sobre el seu funcionament, per què no és consolida res
potent? El Bloc, per exemple, en l’àmbit autonòmic no passa de
tindre un paper testimonial.

JFM.
Val el que t’he comentat abans, el Bloc, valga la irònica
redundància, està bloquejat: no li dona suport ningú des de fora.
Hi ha tot un grapat de col·lectius, entitats cíviques, del món
universitari que no volen sumar-se a això… Preferixen estar
esperant què passa amb el PSPV… No volen perquè això requereix
compromís, participació, dedicar temps, esforços… Està
bloquejat, com pots arribar a la gent si no ixes en els mitjans, en
la premsa, en la televisió… Arriben on poden arribar… Per això
on tenen contacte directe amb la gent, en els municipis, allà
arriben però en els àmbits que necessites mitjans més generals,
com que no es tenen… A més, el PSOE encara no s’ha adonat que el
Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria
alternativa. El veuen com un competidor positiu i tracten de
minimitzar-lo, posar-li bastons a les rodes. En lloc de pensar que si
estos creixen a nosaltres ens interessa. No s’adonen que el PSOE
sol no governarà mai, mai, en la vida… Com que són curts de
mires, no veuen més enllà…

JA.
No observes ni un fil de llum?

JFM.
Sí, home… Ací hi ha una capacitat de resistència, minoritària,
però resistència, molt gran… Hi ha un sector minoritari però
significatiu de la societat que està ahí, resistint.

JA.
I com pot anar més enllà de la resistència?

JFM.
No ho sé. Torne a dir que jo estic molt decebut de tot eixe molt
intel·lectual, acadèmic, que està passiu. L’única manera que
passe alguna cosa és que esta gent done suport a unes determinades
forces polítiques i fer-les créixer. No ho volen veure. Passen anys
i anys i tot segueix igual. Sí, es queixen, protesten, fan
tertúlies, fins i tot escriuen algun article però ahí estan,
passius, com si res tinguera solució.

  1. La idea de les entrevistes és bona. Fins ara, però, els resultats pel que fa a la interpretació de la hegemonia estrctural de la dreta espanyola al País Valencià són ben magres, malauradament.

    Com en el fenomen del berlusconisme a Itàlia, potser caldria aprofundir més, tant en la història del segle XX com en el model socio-econòmic encara vigent, una veritable “Falla de la Insostenibilitat” que la població valenciana plebiscista majoritàriament un colp sí i l’altre també, malgrat els trets aberrants que el conformen.

  2. perdoneu, sóc valencià del nord (comarques de Girona)
    voldria aportar una idea, potser una mica essotèrica o així, però vist el panorama… potser encara servirà
    si mirem enrere, mooolt enrere, ens trobarem que existia una corona d’Aragó de bellíssima factura, el que ara en diríem països catalans
    Aquesta confederació no es va esdevenir per generació espontània, ans per una expansió dels comtats catalans en temps, diguem-ne, de reconquesta. Fóu una gran obra mestra d’enginyeria política, pionera a Europa pel tarannà parlamentari de les seves corts, descentralitzades i participatives
    Després de Barcelona, València ciutat en resultà un dels focus de més força i projecció política i cultural durant els segles XIII, XIV, XV i XVI
    Però ja sabem que, foragitats els darrers moros de la península, la Castella imperialista va assetjar i finalment (2 segles després) conquerir la confederació catalano-aragonesa, primer a les altes instàncies polítiques i culturals i finalment per les armes (a partir de la guerra de successió)
    Tot això ja ho sabem, però sovint li donem poca importància, o simplement, no li veiem la relació amb els nostrtes dies
    La resta dels esdeveniments, des del tractat de nova planta fins fa quatre dies, ara els podem obviar, i passar així directament a les conclusions:

    Estem en temps de renaixença. Al Principat, la resistència ha doblegat el llistó i mica en mica veiem com es va decantant la balança cap a un horitzó de nova sobirania. En la mesura que aquesta tendència es vagi consolidant i finalment es proclami, els tambors poden començar a ressonar als altres estats de l’antiga corona. Obrim els ulls. El nacionalisme Valencià no és diferent del nacionalisme Català. Només Castella ens ha paralitzat, durant tres segles, amb el miratge de les regions primer, i dei les autonomies després. Nosaltres Som perquè som els Països Catalans, i d’una altra manera no podem ser i no serem.
    És en la cohesió on hi ha l’esperança. És l’exemple de la mata de jonc, que Ramon Muntaner ja va emprar a la seva crònica.
    Seguim

  3. Estic plenament d’acord amb tu amb atota l’entrevsita, sort qeu t’han entrevistat perquè almenys has inclòs al debat idees com aquestes:
    “Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s’han desentès de la política”

    Moltes gràcies Quico, 
    estic orgullosa de ser del BLOC i quan et llig a tu,encara més! 

  4. Si ens hi fixem, el senyor Mira (també perqué respon al que se li pregunta) es dedica a criticar el PSPV-PSOE dient que si tal cosa o tal altra. Però després quan ve el torn de parlar per què el (seu) Bloc va com va, passa de puntetes, fa reduccionisme i conta que és que no tenen accés als mitjans i tal i tal, i que si estan bloquejats (!). Obvia el de sempre: que la seua proposta que ell veu des de la seua torre d´ivori no la compartix el personal.

    I, per cert, si creu que el futur passa per Escola Valenciana, sempre parlant del mateix (la llengua, la llengua i la llengua) i gent com els qui varen col·laborar al volumet del País Valencià vist per les generacions futures (o de títol semblant), ja la cosa és per començar a córrer, perquè si estes persones (els col·laboradors que dic, no EV) són tolerants, jo sóc Mickey Mouse: quìna plorera + mala llet + odi (algun en té) + maniqueisme + etc. En fi, que així no hi ha manera de fer res.

Respon a rosella Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!