29 d'abril de 2011
13 comentaris

Entrevista amb Eliseu Climent

Per
l’entrevista Eliseu Climent (Llombai, la Ribera Alta, 1940) es va
traure les banyes, la cua i va deixar aparcades les forques. No se’ns
va aparèixer el dimoni que diuen. Si algun dia Climent tinguera
alguna cosa a veure amb el regne de Pere Botero en seria el seu
ministre d’Exteriors, segur. Se la sap llarga i és un personatge
imprescindible. Hi ha qui sempre espera d’ell el colp de mà que
l’ajude en allò que pretén, perquè és home de molts, molts
contactes; altres l’usen com excusa perfecta pel que no funciona,
l’etern culpable. A vegades, segurament, ho deuen fer amb raó però
la majoria de voltes les acusacions contra Climent l’única cosa que
posen de manifest és la pròpia impotència de qui les fa. Eliseu
Climent parla i escolta. Parla molt, explica coses d’allò més
interessant i dona detalls i, com que ho sap, de tant en tant diu;
“això no ho poses, eh?”


“Hi ha un canvi en profunditat, latent, però a la curta encara no es tradueix en una alternativa política”

 

JULIÀ
ÁLVARO
: Tens explicació per a aquesta hegemonia electoral del
PP immune a escàndols, desgast, corrupció, divisió interna…

ELISEU
CLIMENT
: Jo crec que tot el que està passant ara és l’herència
de Zaplana. Des de l’UCD, o fins i tot AP, tenia uns mínims de
valors… No robar, per exemple. En general en la societat hi havia
una certa ètica, uns valors i crec que Zaplana ho trencà…
Començant per Benidorm i la seva arribada a l’alcaldia. El tot val
es va estendre a Mallorca, no ho hem d’oblidar, són els anys de
Matas. Hi ha un moment que Mallorca es governa des de València, des
del Palau de la Generalitat. El que hi havia a Mallorca era
zaplanisme, tot val per aconseguir el que es pretén aconseguir. Però
això no és suficient, és veritat. Cert que la gent guanya diners,
que on hi havia un camp d’ametlers es fa un PAI, hi ha un desgavell,
la gent guanya diners i amb els diners oblida els principis, els
valors… Però ja dic que això no és tot. Això s’ha d’acompanyar
de la desfeta de l’esquerra. Quan un deixa un espai, un altre
l’ocupa… i això ha fet el PP. En l’esquerra hi ha una desfeta a
partir del 95, primer l’actitud caïnita, els uns es fotien els
altres… Mil històries patètiques. Parle del PSOE que és el
partit majoritari, no? No hi ha hagut missatges clars, no hi ha hagut
alternativa… I a l’esquerra del PSOE hi ha hagut bona voluntat però
no es podien esperar miracles. Els partits minoritaris són
importants per a configurar una alternativa de progrés, com el cas
balear, però sempre que hi haja un partit majoritari fort.

JA:
Has parlat un parell de vegades de les Balears, allà, però, en
estos últims quinze anys, l’esquerra ha governat més de la meitat
del temps.

EC:
Allí hi ha un partit que ací no està, que a Catalunya també hi
és, que és un partit de centre… Unió Mallorquina… Com em deia
a mi Maria Antònia Munar, que ha acabat com ha acabat, em deia “jo
no vull progrés al meu partit, ni un. Jo vull que em voten els del
PP”. En les àrees nacionals amb una certa consciència, en el
cas basc, català o fins i tot el balear, s’han articulat uns partits
de centre que li han llevat força al PP, ací no. Ací aquesta
funció no l’ha acomplerta ningú. Els intents de Burguera no van
eixir, el partit on haguera estat Maldonado, Martí Domínguez, Ruiz
Monrabal… aquell intent d’un centre valencià que li haguera tret
força al PP no ha existit… Caldria veure per què, això seria
molt llarg, però…

 

“En les àrees nacionals amb una certa consciència s’han articulat uns partits de centre que li han llevat força al PP, ací no”


JA:
El cas és que ningú no li disputa l’espai al PP.

EC:
Aquella gent de centre era gent important, un nucli molt potent,
però ja de primer moment van fracassar i ningú no va aguantar…
Pensa que alguns van perdre molts diners, molts… I el cas és que
se’n van anar, els uns a casa, els altres amb Suárez a l’UCD. Per
acabar d’arreglar-ho desapareix també el PSPV i aquest país es
queda sense cap estructura pròpia política davant d’una transició
en la qual està tot per fer. I anem a un Estatut d’Autonomia que el
decideixen, a l’hora de la veritat, Abril Martorell i Alfonso Guerra.
Ací hi ha una desmembrament de la política que s’havia intentat fer
des dels 60, després ve Zaplana que transforma la dreta existent en
el que ara tenim i una esquerra que a partir del 95 s’ha dedicat a
autoexcloure’s i a quedar-se sense missatges. L’esquerra des del 95
no té cap missatge. Tu els coneixes?

JA:
Els periodistes tenim poca memòria.

EC:
Jo els que em sé són els missatges de la dreta. Dos, la dreta té
dos missatges: Zapatero i l’aigua, i s’ha acabat. Ací el PP ha
agarrat aquests dos missatges, Zapatero, l’aigüa, Zapatero, l’aigüa,
i ja està i la gent ho ha assumit. L’esquerra, en canvi, té
cinquanta mil missatges, tots molt ben elaborats, que si això, que
si allò… i al final, res.

 

“L’esquerra d’aquest país, tota l’esquerra d’aquest país, té instal·lat el sentit de la derrota”


JA:
L’esquerra fa més de quinze anys que és a l’oposició, com és
possible que no haja eixit d’enlloc alguna veu que sone alternativa,
no només en clau de partits polítics, sinó des de la societat en
el sentit més ampli que es puga imaginar?

EC:
Jo crec que hi ha també un altra qüestió, un sentiment derrotista
que ha calat molt. Un que té instal·lat el sentit de la derrota no
guanya mai, i a l’esquerra d’aquest país, tota l’esquerra d’aquest
país, té instal·lat el sentit de la derrota. Privadament parles
amb els uns i amb els altres i tots són pessimistes, et diuen que
això no funciona. Després en públic diuen que sí, fan els discurs
que toca però, en privat, en privat ho veuen tot molt negre. Igual
els socialistes que Esquerra Unida, bé ara aquests estan un poc més
optimismes…

JA:
Esperen els vots que els vinguen des dels socialistes, cosa que
tampoc significa cap creixement global de l’esquerra, per tant cap
retrocés del PP…

EC:
Sí, la crisi… Abans Iraq i ara la crisi… Però, en fi, Esquerra
Unida dóna el que dóna…

JA:
I el Bloc?

EC:
Els meus amics dels Bloc… jo era en l’inici com a mínim, Pere
Mayor, tot aquell embolic… Jo crec que han fet bandades que no
tocaven. Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a
València, no una Convergència i Unió com a Catalunya, tampoc sóc
tan ingenu… Ací l’església no la tens, la burgesia és el que
és… El Bloc ha fet massa bandades. Han demanat el vot de públics
diferents i això ha marejat en determinats moments. De tota manera,
han estat a punt d’entrar, això s’ha de tindre en compte, han estat
a punt d’entrar. Segurament ha sigut quan s’ha centrat més en un
determinat projecte. Va ser l’època de Pere Major… Això que Pere
Major i jo no estem massa bé, però no importa. Hi va haver un
moment que Pere Major va fer un projecte el més similar possible a
Convergència. Això que haguera representat? Doncs que, teòricament,
haguera comportat un buidatge del 5, del
4, del 10% de vots del PP, amb la qual cosa tot haguera canviat. Ací
ha faltat una política autòctona… de centre-esquerra també, eh?
Que no semble que tot és culpa d’uns, ni molt menys…

 

“Crec que el Bloc havia de ser una Convergència adaptada a València”


JA:
No sembla que les dinàmiques polítiques vagen en la direcció que
reclames.

EC:
No… Però en aquest moment sí que hi comença a haver unes
possibilitats, no sé si per la via política, em pareix més per la
via econòmica… L’empresariat valencià s’ha separat prou del poder
polític, per primera vegada, i estan començant a pensar per ells
mateixos. Diguem que hi ha un sector de l’empresariat que no estaria
lluny de participar en l’articulació d’alguna cosa més autòctona.
No dic que alguns empresaris estiguen pensant d’entrar en política,
el problema és que tampoc no tenen cap polític que els
il·lusione… Mira, ara tot l’empresariat valencià està amb Joan
Rosell [nou president de la CEOE], tots estan amb ell, català i el
que vulgues però tots han fet campanya per a ell. Igual que l’eix
mediterrani, l’acord és general, tot l’empresariat català, tot el
valencià, els sindicats. Em sembla que hi ha un canvi en
profunditat, latent, però a la curta encara no es manifesta en una
alternativa política.

JA:
Però per arribar a les institucions, això s’haurà de vincular
d’alguna manera a la política.

EC:
El que vull dir és que s’estan donant les bases per a fer alguna
cosa política. El que cal és que un o uns partits assumesquen el
que està passant, que enxampen la flaire que en això hi ha tot un
món que es pot reconduir cap a una alternativa més sensata des d’un
punt de vista econòmic, cultural, nacional, etcètera… Tampoc no
molt nacional, perquè el país és el que és, els empresaris no
eixiran amb l’estelada. Hi ha un malestar molt estés en el país,
tot el món en parla, això no pot ser, t’ho diuen els grans
empresaris, els xicotets, el món de la cultura… A mi em pareix que
el país podria estar preparat si apareguera alguna força que sabera
posar-se en l’ànima d’eixa gent per a arrossegar-la.

 

“L’empresariat valencià s’ha separat prou del poder polític i estan començant a pensar per ells mateixos”


JA:
Això passa per la creació d’alguna nova força política?

EC:
Si et dic el que pense, m’ho posaràs i se’m enfadaran…

JA:
Seré prudent.

EC:
(Riu) Home jo el que crec és que el que hi ha és inservible… És
inservible. Jo crec que el PSOE actual és inservible, igual
m’equivoque, m’agradaria que apareguera el Sr. Alarte i traguera 64
diputats, m’alegraria, crec, però, que és impossible, per tant és
inservible. El PSOE d’aquest país és la minyona de Ferraz, pur i
dur, res més. El PP ja sabem el que dóna. Esquerra Unida no pot ser
això que parle, té uns altres interessos, un altre camí. El Bloc
podria haver sigut això, podria… no dic que no puga ser alguna
cosa… El que està clar és que tampoc no pots fer taula rasa i
començar de zero amb una cosa nova. Si s’haguera de fer alguna cosa,
que no seré jo, ni per edat, ni per altres consideracions, hauria de
ser una cosa pactada amb algun partit, amb gent, amb
organitzacions… però això està molt lluny. A mi ja m’han parlat,
amb noms fins i tot, de fer una cosa d’estes, no ximpleries, des del
món econòmic… Alguna cosa d’ací… La sensació de ciutadà de
segona aquest país la té, quan el país no és un país de segona,
però l’han creat les forces polítiques. Mira què ha passat amb
l’estructura financera del país, en un any s’ha liquidat, liquidat,
això és molt greu. L’any ha sigut dramàtic…

JA:
Els grans empresaris no han dit res, almenys públicament.

EC:
Sí clar, públicament. Van protestar un poquet, quan ja havia
passat, no abans. El problema és que tenim enemics potentíssims i
acabem perdent tots i ningú no acaba de plantar cara. Mira ací hi
va haver una proposta seria de Caixa Catalunya per a quedar-se o
manar en la CAM i de la Caixa de Pensions d’ajuntar-se amb
Bancaixa, això va arribar a les taules dels Consells d’Administració
i això es va parar a Madrid. Els feia por una estructura econòmica
mediterrània, que haguera sigut la gran solució.

JA:
El País Valencià disposa de suficient capital humà per a alçar un
discurs alternatiu, un discurs més útil a la societat i, sobretot,
per a fer entendre les virtuts de la nova manera de fer les coses? On
està la gent que pot fer això?

EC:
La meitat estan fora. Ves a les Balears i veuràs com la meitat dels
professors, no tant, són d’ací. A Barcelona, la immigració
d’aquest tipus de personal és majoritàriament valenciana. Aquest
govern del PP ha tallat la investigació, ha tallat el funcionament
intel·lectual… Hi ha una persecució de la cultura i del
coneixement…

 

“El PSOE d’aquest país és la minyona de Ferraz, pur i dur, res més”


JA:
Però a València n’han de quedar? On estan?

EC:
Tancats en la Universitat… Tancats. L’osmosi entre la Universitat i
la societat no existeix… Prou fan de pagar les nòmines.

JA:
Siga com fóra, pareix que res pose en perill la majoria electoral
del PP? Ni la corrupció, ni res?

EC:
Això va per a llarg, a la curta res… El país s’ha
‘berlusconitzat’. Berlusconi té moltes manifestacions en contra
però continua de “capo”, comprant a qui siga, com siga.
Ací estem en aquest esquema que munta Zaplana i ja els ha anat bé.
Després hi ha el control comunicatiu, de repressió, de por… Allò
que feia Maragall quan encara no era President, que reunia 400
empresaris, ací això és impensable…

JA:
Impensable per què no hi ha un Maragall o per què el empresaris no
estan disposats a fer cap gest que incomode el PP?

EC:
De moment els empresaris no estan disposats. Ara hi ha un poquet més
de llibertat…

JA:
Més enllà de l’empresariat, més en la base social, tu això ho
coneixes bé des d’Acció Cultural als Casals Jaume I…

EC:
Hi ha un malestar general, difús… Tot el món veu que el país no
tira avant, que la crisi econòmica és de primera magnitud, hi ha
una crisi brutal dels sectors tradicionals i ara, per si faltava
alguna cosa, el daltabaix immobiliari. Tot això ha creat un sentit
de malestar interior.. però com s’articula això? És difícil, hi
ha molta divisió…

JA:
No veus possible la unitat de l’esquerra?

EC:
Ací vam col·laborar en l’acord de Compromís entre el Bloc i
Esquerra Unida i després ja has vist el que ha passat, un desastre.
La unitat de l’esquerra és impensable i la unitat del nacionalista,
també. És molt difícil. La fragmentació és bestial… Ací es
parla de fer una Nafarroa Bai… però ja veus el que després va fer
el PSOE amb Nafarroa Bai…

JA:
Però allà van tindre, almenys, la possibilitat de governar.

EC:
Clar, clar… Una Nafarroa Bai seria un possible intent de solució
però, clar, qui encapçala això? Cada partit té el seu corralet.
S’hi necessita molta generositat i no sé…

JA:
La generositat, és un terme recurrent…

EC:
Sí, ara vindran les llistes i cadascú voldrà col·locar els seus.
No t’enganyes, s’està molt bé en l’oposició. Tens jornal i només
has de dir que no hi estàs d’acord, sense responsabilitat, i s’ha
acabat. Hi ha una cultura de l’oposició, gent que vol estar en
l’oposició. Jo no sé si realment volen guanyar… Jo veig el país
molt desenganyat, es queixen, no veuen ningú amb força suficient
per a tirar avant… No hi pot haver reacció si no hi ha un mínim
d’il·lusió…

JA:
Ací no és veu ni una alternativa, ni un líder, allò que diríem
un líder carismàtic, ni persona, ni programa.

EC:
És una collonada però és veritat, no t’enganyes. Un líder és
necessari. Un líder carismàtic, hi ha un moment que sí que és la
solució. Pujol va ser un líder carismàtic i va ser clau, si
s’haguera integrat amb Suárez quan els primers resultats no li
anaven del tot bé, tot haguera sigut diferent… Ací, líder
carismàtic, jo no el veig, ni un referent. No sé si tu els veus…

  1. Potser ets massa prudent, i no dius en veu alta quins partits polítics recolcen a ACPV i quins no. Nosaltres, des de la posició de públic observador, podem tindre sospites. I jo tinc les meues. Però tu saps més que ningú qui estava al teu costat el 16 d’abril i qui va preferir no eixir a una foto amb marc catalanista.
    Tal com estan les coses, jo tampoc veig cap líder capaç de fer País. I és una llàstima. 
    Així que si les coses s’han posat fotudes per a ACPV i alguns partits l’han deixat de costat, una bona solució potser siga fundar un nou partit “Acció Cultural i Política  del País Valencià”. I tu al cap. Qui sap si no seria eixa l’única manera de aglutinar les esquerres progressistes d’aquest País.

    Jo també et votaria.

    Ànim. Salut!! 

  2. Primer de tot he de donar-vos les gràcies a
    “El túnel valencià” per fer veure la realitat d’aquest país en
    perspectiva d’entrevista amb l’opinió humana directa i fer-nos conèixer
    almenys en el meu cas― aquests personatges del nostre país
    que desconeixia totalment. En segon lloc, pel que fa a l’entrevista, he de dir
    que m’ha il·lusionat, com ho va fer la d’ahir de Joaquin Azagra.

    Encara ens queda esperança i de segur que hi
    haurà algun dia on eixirà un líder que puga ser tan carismàtic com dius. El
    país no pot estar-ser tota la vida dormint, algun dia despertarà i podrem
    tindre una situació de normalitat significativa. La veritat puc estar d’acord
    amb les dues persones que han respòs a l’entrevista. Ens cal un líder com tu,
    que arrossegue les inquietuds de la gent i torne a il·lusionar aquest país que
    tant té a oferir i tantes ganes té de viure i recordar tot el que ha sigut i el
    que pot arribar a ser.

  3. Eliseu fa una exposició sintetitzada de la realitat política valenciana,
    de les possibles alternatives per canviar les tornes i un breu passeig
    per la història més immediata. Però, quin és el motiu pel que la
    societat valenciana recolza aquest Estatus Quo?

    Crec que hi ha un factor determinant de tipus sociològic que no està ben
    identificat pels sociòlegs, por ser  un dia ho faran els psicòlegs
    socials.

    No hi ha a tota valència prou pins fer una foguera decent, tota la culpa, tota la culpa els PAI.

    Atentament,

    Carles -Gandia-

  4. Doncs jo sempre he admirat
     Eliseu Climent i pense que ens fa molta
    falta ell i persones que, com ell, tinguen les  idees tan clares. I sàpiguen com fer-nos-les
    arribar malgrat el boicot informatiu i les persecucions constants del govern.  Però necessitem més unitat que diversitat. No
    més partits que dividesquen l’esquerra. Pot ser una raó del gran èxit que ha
    tingut Acció Cultural ha estat la capacitat d’aglutinar diferents partits amb
    uns objectius comuns. Tindria Acció Cultural el mateix èxit de convocatòria si només
    representara un partit? Continuarien donant suport tots els socis a la nova
    iniciativa? A més, repassant, com deia Sònia, el ventall  de polítics que van recolzar la manifestació, entre
    els quals m’enorgullesc de la representació d’esquerra- el meu partit- ,  ja ens podem fer una idea de qui creu en la
    nostra llengua i cultura i qui no en creu.

  5. No s’havia d’haver fundar ACPV, s’havia d’haver fundat un partit polític en clau política valenciana i independentista… aquest és l’error de la gauche divine de la transició, han anat a parar tots al PSOE, i a la cultureta, impotent políticament… 

  6. El que li manca al Pais valencià és un partit polític independentista que treballe pels valencians, unica i exclusivament, això ho entendria qualsevol mortal, altres tasques a la defensiva no produeixen només que impotència, la llengua és només una eina, però la política són totes les eines… el que vull dir es que en comptes de fer ACPV una acció cultural, s’havia d’haver fet un ACPV amb acció política, i deixar la cultura als professionals de la cultura… als creadors…. altrament s’edevé folckore…. i n’estem farts de folckrades… que no condueixen enlloc… 

  7. Els líders els creen les societats.
    Cert que un líder ha de tindre una sèrie de qualitats (carisma, oratòria, força, decisió…), però no n’hi ha prou: cal que la societat se’l crega, perquè és ella qui el crearà.
    Un líder és un canalitzador de sinergies socials, no un messies.
    Ara com ara, però, no pareix que la societat valenciana es puga creure res que no isca a C9…

  8. He mamat de les manifestacions de l’ACPV des de que notinc ni memòria per recordar-ho, he sigut un manifestant costant i impertèrrit i se’m fot moltíssim el tema de les identitats. Així doncs, només hi han partits independentistes (PSAN?? On son?) i reginoalistes: el bloc (regionalistes????, d’on heu tret aquest acudit?? Mira tu la versió renovada i millorada de LO RAT PENAT). Totes aquestes ximpleries haguren estat de menys si al principi d’aquesta “democràcia espanyolitzada” s’haguera donat suport a polítics com Francesc de Paula Burguera, en comptes d’enamorar-se de sigles tan atractives com les de PSPV. L’alternativa esquerrana i valencianista al País Valencià és sobradament autòctona i nostra, és aquella que el nostre autoodi ens fa criticar:el bloc. Si fuster n’alçara el cap, o la veu, el camí seria sobradament planell.

Respon a S Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!