Entrevista amb Josep Maria Perea

Menut
i enganxat a una pipa, Josep Maria Perea (Alacant, L’Alacantí,
1946) té Alacant al cap però, al mateix temps, és dels que
consulta cada matí la premsa internacional. Perea és un periodista
que s’ha passat molts anys al diari “Información” i que es mou
amb comoditat dins la societat civil alacantina. Tant que va estar a
punt de ser el candidat socialista a l’ajuntament d’Alacant. Al
final va resultar massa independent i es va quedar fora. Home sensat
i tranquil, el seu cervell va a tanta velocitat, són tantes les
dades a oferir, que a vegades, ni ell mateix es pot seguir el ritme.
Al final em diu que si ha parlat de més que el talle, que sempre
parla de més; no el tallaré, en realitat, ni ho vol ell, ni m’ho
perdonaria aquesta entrevista.


“Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan conquistant la càtedra”


JULIÀ
ÁLVARO: Com pot ser que el PP, al cap davant de la Generalitat,
siga electoralment immune al desgast de tants anys de govern i a tots
els escàndols que han generat?

JOSEP
MARIA PEREA: És complicat però hi ha algunes explicacions. Hem de
començar recordant que quan l’esquerra governava va menysprear
Zaplana, no s’entenia que un senyor com Zaplana poguera ser
president de la Generalitat… Recordem que Lerma no va voler ni
debatre amb ell. D’aquelles dificultats de comprensió vénen
moltes coses. La primera, que el poder autonòmic que conquesta el PP
és quasi tant hegemònic com el que tenia el PSOE quan governava.
Acaba controlant totes les institucions. Això consolida el seu
poder, amb tot el que significa. Significa, sobretot, dos coses:
clientelisme i, encara més important, interlocució. Es converteixen
en interlocutors dels sectors econòmics que inicien una nova etapa
d’expansió i això permet, per exemple, que determinats empresaris
locals amplien el seu àmbit d’activitat. Pense en Batalla que
només estava a Castelló i entra fins a Alacant. Ortiz, igual.
Estava a Alacant i s’amplia el seu radi d’acció fins a València.
Eren moments d’expansió, amb el PP governant a Madrid, amb la
legislació urbanística al seu gust… En fi, que es genera un
esperit polític i econòmic que va traslladant-se al social, perquè
hi ha molta gent implicada, que acaba considerant que és un projecte
inevitable… Poden pensar que hi ha errors, que alguns han ficat la
mà però que no hi ha un altre model. Si ajuntes a això que la
resposta de l’esquerra, principalment del PSOE com a partit
hegemònic de l’esquerra, no és la de presentar una política
alternativa… ja ho tens tot…

JA:
Parlem de l’alternativa davant el model del PP.

JMP:
No hi ha alternativa, no hi ha res. Recorda que Lerma se n’ha anat
a Madrid, Ciscar està també a Madrid, en el partit [era Secretari
d’Organització], la situació interna del PSOE valencià és d’una
crisi absoluta que porta a un congrés darrere d’un altre, de
gestora en gestora, desestabilització, els mesos de Joan Romero…
Mira, en el PCE del País Valencià, després del congrés que va
perdre Antonio Palomares enfront dels renovadors a principi dels 80,
va patir una brutal desestabilització des de Madrid i mai més no va
tornar a alçar el cap… En el cas de Romero va ser un a cosa
pareguda. El que va passar en el PSOE després del congrés que va
guanyar Joan Romero va ser que l’aparell del partit des de Madrid,
dirigit per Ciscar, es va dedicar a desestabilitzar. Això va
consolidar el sistema de famílies que era l’última cosa que es
necessitava. Després tot el món nega que existisquen les famílies
però el cas és que hui en el PSPV hi ha un sistema de grups
clientelars i la lluita entre aquestos grups és el que impedeix que
es formulen alternatives. El PSOE, per exemple, no ha defensat com
tocava un model industrial que era modèlic a tot l’Estat. Cert que
alguns empresaris no ho veien clar ja que l’IMPIVA implicava un
protagonisme de l’administració i no ho deixava tot en mans del
mercat, però les cambres de comerç i les patronals també
participaven en el projecte. I quan el projecte comença a
desmantellar-se no ix ningú a defensar-lo, ningú… Zaplana, que
era un gran ignorant d’aquesta realitat, comença a carregar-se’l
tot, els sonava a intervencionisme. Per contra el que es posa en
marxa són iniciatives tan absurdes com ajudar el Grup Zeta a muntar
una planta d’impressió a Biar per a carregar-se Información
a Alacant…

JA:
Vols dir que només veient el que ha fet estos anys el PSPV es
poden explicar tant anys de victòries del PP?

JMP:
Per entendre com s’ha arribat a la percepció general que la
política del PP és inevitable, sí. Sí, perquè enfront d’aquesta
política del PP no s’han alçat alternatives…

JA:
Cap?

JMP:
Anem a veure; el tema del corredor mediterrani… Ara ha sigut el
PSOE el que ha aconseguit en sis anys convertir la travessa de l’AVE
a Madrid en 391 quilòmetres en funcionament. Collons… I en la foto
ens trobem Rita Barberá que havia dit que “si el tren llega en el
2010 me tiraré por la ventana”. Està també Federico Félix
demanant el corredor mediterrani quan ell va ser l’home clau del
“Pacte del Pollastre” que significava girar-se de cul a tota
relació amb el nord, amb Catalunya, oblidar qualsevol iniciativa en
favor del corredor mediterrani. Els mateixos agents econòmics i
polítics que ara demanen la prioritat del corredor mediterrani són
els que van apostar per la connexió amb Madrid perquè allà
governava també el PP. O no recordem que Loyola de Palacio va
retirar el corredor quan era comissària de Transports?

 

“La lluita entre grups clientelars que hi ha dins del PSPV és el que impedeix que es formulen alternatives”


JA:
Com pot ser que un partit tant potent com el PSPV no siga capaç
d’armar una alternativa?

JMP:
Perquè el desconcert de la pèrdua del poder, la marxa a Madrid dels
dos dirigents amb més pes polític, com eren Lerma i Ciscar, i la
desestabilització que pateixen els nous dirigents que els
substitueixen no deixa que res nou puga créixer.

JA:
Però que no estiguen els caps visibles que hi havia en el moment
de la derrota no pareix una mala opció, això podria haver facilitat
la renovació.

JMP:
Això si deixes que la renovació es produïsca però si la renovació
que s’està produint no t’agrada i la desestabilitzes des de
Madrid… Com pots plantejar un discurs alternatiu a la concentració
de poder que és Zaplana, que ho controlava tot, quan tu intentes
controlar el partit a 400 quilòmetres de distància? Com pots
presentar un discurs alternatiu mirant cap a Europa, passant per
Catalunya, quan tu estàs dirigint el partit des de Madrid? Era
evident que el que estava passant, el que estaven fent a Catalunya
ens interessava molt més que el que pogueren dir Villalonga o
Alierta a Madrid però ningú no feia aquest discurs.

JA:
Vols dir que la renovació, doncs, no s’ha fet?

JMP:
Home…

JA:
No només quant a persones, sinó quant a discurs, quant a formes
de funcionament i de relació amb la societat…

JMP:
Home… Un cristià diria que com que el pecat original no s’ha
superat, el llast continua vigent…

JA:
Quin és el pecat original?

JMP:
Aquell… La renovació frustrada després de perdre les eleccions
del 1995.

JA:
Doncs la penitència s’està allargant…

JMP:
Sí… Molta penitència. De tota manera, jo no tinc una visió
absolutament pessimista. Em pareix que la crisi ha tirat per terra el
plantejament del PP d’identificar les seues polítiques amb els
interessos a curt termini dels grans sectors econòmics d’aquesta
comunitat. La crisi això s’ho carrega. A més, l’evidència que
aquestes polítiques del PP, de suposat èxit, estaven basades i
infectades de corrupció, crec que en algun moment farà reaccionar
la societat. En algun moment, el públic que està veient aquesta
retransmissió televisiva del model Berlusconi del
PP s’adonarà que el rei està despullat.

 

“Està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors econòmics que comencen a alçar la veu”


JA:
La reacció social d’oposició al PP pot ser anterior a la
reacció dels partits d’esquerres?

JMP:
Mira… Hui venia en el diari italià La Republica que les
enquestes encara li donen avantatge a Berlusconi enfront de
l’esquerra. I allà passa com ací. L’oposició està més que
dividida, atomitzada, i això no ajuda. Per tant, si no és que
canvie molt la correlació de forces per algun fet molt important
encara no veig possibilitats de canvi electoral. Això sí, jo crec
que està madurant una certa reacció; fins i tot hi ha sectors
econòmics que comencen a alçar la veu. Per exemple, els empresaris
del turisme de Benidorm ja li van dir a la Generalitat que
l’estratègia que els van presentar no els agradava, que a on
estaven els diners…. I no són els únics. Paco Pons també ho va
dir quan va deixar l’Associació Valenciana d’Empresaris… És a
dir, comencen a sentir-se veus. Fa poc això era impensable.

JA:
Parles de veus del que seria la societat civil per la dreta, per
l’esquerra pareix que tot és silenci.

JMP:
Home, alguna veu… El llibre de Ximo Azagra, algunes reflexions que
han eixit en papers, alguna cosa de Manolo Alcaraz, de Carlos Gómez
Gil… Comencen a obrir-se veus. El tema en el conjunt de la
comunitat és molt dolent però a València s’han produït certes
inversions potents que encara han amortit la gran caiguda… però a
Alacant, per exemple, la crisi és encara més forta. L’obsessió
per l’urbanisme ha sigut a Alacant encara més clara, més dura i
ara s’està pagant… S’ha de veure el que està passant en
ciutats com Alcoi o, sobretot, Elda… A Alcoi, la falta de sòl
industrial encara s’ha compensat a Muro o a Cocentaina… però
Elda… Has de xafar Elda per a veure com la ciutat perd habitants i
no té perspectives, no li’n veus…

JA:
Per on ha de començar la posada en circulació d’un discurs
alternatiu potent? Dir que la societat el reclame està molt bé però
això com es fa?

JMP:
Gent amb més coneixements que jo podria parlar de si és la societat
la que pot portar a configurar una alternativa o no… A Itàlia,
d’alguna manera està passant això. A Itàlia és la societat la
que està tirant de l’oposició. En política, els mecanismes són
molt lents i, a més, hi ha unes direccions dels partits polítics
que es mantenen en les seus posicions guanyen o perden les eleccions.
A Alacant es veu fàcilment, ací les famílies estan més
interessades a mantindre quotes de poder que en cap altra cosa.

 

“[En el PSPV] Les famílies estan més interessades a mantindre quotes de poder que en qualsevol altra cosa”


JA:
Et tornes a referir als socialistes?

JMP:
Sí, sí, els socialistes. Estan més interessats a mantindre quotes
de poder que en qualsevol altra cosa… No pot ser que Ángel Franco
encara continue contant els assessors que té, els regidors, els
diputats… No pot ser.

JA:
I això com se soluciona? Cal una allau de nous militants que
trenquen els equilibris existents?

JMP:
(Riu) Això no s’està produint, al contrari… El que està
passant és que el vot de l’esquerra es va dispersant, es va
desorient, es va perdent… es van perdent vots.

JA:
Parlant de la societat, no es pot perdre de vista la manca de
vertebració de la societat valenciana.

JMP:
Sí, això ho dificulta tot un poquet més. Aquesta societat ha
patit en els últims anys un debilitament per culpa de determinades
banderes que s’han alçat, que si l’aigua, que si Madrid no ens
vol… L’avanç econòmic d’esta societat no ha anat en
paral·lel. al seu progrés cultural, educatiu, etcètera… Això fa
que siga més fàcil de conquistar amb gestos que no pas amb gestió.
I no només és la dreta, mira un socialista com Francisco Vázquez
que va alçar la pancarta de “Coruña frente a Santiago, queremos
aeropuerto” i el votaven fins i tot les dretes més dretes. La
irracionalitat de tindre dos aeroports junts no importava, el que
comptava era la pancarta. Ací el PP no ha baixat de la pancarta, ni
amb Zaplana, ni amb Camps.. Primer era l’aigua, les
infraestructures i ara “Zapatero no ens vol”. Els hi va tant bé
que fins i tot usen esta estratègia contra ells mateixos, mira el
que fa Ripoll a Alacant, des de la Diputació a la patronal o les
cambres de comerç, “Valencia no nos quiere”, diuen. Fins i tot
Fabra i l’altre Fabra, l’alcalde de Castelló, també fan el
mateix.

 

“El vot de l’esquerra es va dispersant, es va desorientant… es va perdent”


JA:
On estan les referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana?

JMP:
Els referents intel·lectuals de l’esquerra valenciana estan…
conquistant la càtedra.

JA:
I quan ja la tenen a què es dediquen?

JMP:
Llavors es queden refugiats en el seu ‘xiringuito’….

JA:
L’absència és clamorosa….

JMP:
Absoluta, absoluta…

JA:
Però el capital humà està, o no?

JMP:
Mira, quines veus han eixit de la Universitat denunciant tot això
que estem comentant? Poquetes, molt poquetes…

JA:
I més a l’esquerra del PSPV?

JMP:
Més a l’esquerra del PSPV hi ha una Esquerra Unida que té un
límit. És possible que en estes pròximes eleccions tinga un repunt
de vots fruit de la desbandada del PSOE però té un límit. El límit
el marca el tema europeu. Mentre Esquerra Unida i el PCE no es
replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser
residuals, tant com el Partit Comunista francès o el portuguès. Ja
sé que és difícil creure en una Europa que va tant perduda però…
han de trobar el seu lloc en aquest camí que a mi em pareix
irreversible, el camí de la construcció europea.

 

“Mentre Esquerra Unida i el PCE no es replantegen la seua visió d’Europa estan condemnats a ser residuals”


JA:
I a banda d’Esquerra Unida?

JMP:
Compromís, Iniciativa i el Bloc tenen el problema de definir més
clarament el seu espai. Ha de quedar clar si només són un partit
nacionalista i si aquest nacionalisme té o no té posicionament
ideològic entre dretes i esquerres… Ací no es pot oblidar que a
Calp governa un alcalde del Bloc gràcies als vots d’uns regidors
del PP que els van tirar per corruptes, el grup de Morató, Roselló
i companyia… A més, el Bloc té un altre problema, que no baixa de
la Marina, que no passa cap el sud… Això ho complica tot encara
més.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *