Entrevista amb Vicent Garcés

No
és un personatge fàcil de catalogar Vicent Garcés (Llíria, Camp
de Túria, 1946). De vegades parla com si estiguera enfadat amb el
món; d’altres, com qui ha perdut la il·lusió i, d’altres, com
si encara hi haguera temps per a qualsevol cosa. Ell n’ha fet
moltes de coses, des de Xile a Estrasburg, des de participar en la
revolució democràtica d’Allende a fer-se present en tots els
congressos del PSPV. El seu nom és sinònim del corrent Esquerra
Socialista. Sempre ix en tots els equilibris interns als quals tan
aficionat és el seu partit i sempre sol quedar-se en segon o tercer
pla, però sempre està. Sempre.


“Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració del lermisme”


Julià
Álvaro.
Per què, tot i el cúmul de problemes que rodegen el
PP, l’esquerra valenciana no avança electoralment?

Vicent
Garcés.
Són moltes coses. La dreta electoralment s’ha fet
hegemònica al País Valencià. Va ser a partir de 1991 i 1995,
després d’uns anys de governs de l’esquerra. L’esquerra es va
anar debilitant per absència de determinades polítiques o per
errors, un d’ells la corrupció. I sobre eixos errors de l’esquerra
sociològica i política s’ha instal·lat la majoria de la dreta, i
s’ha anat consolidant. Així la dreta s’instal·la en les
institucions i guanya una palanca de poder polític i econòmic que,
sumat al seu poder ideològic, social i mediàtic, li dóna encara
més capacitat per a controlar l’espai públic valencià. A més
això coincideix amb l’ofensiva mundial dels valors ideològics
conservadors i econòmics neoliberals. Són les idees de
l’individualisme i l’enriquiment ràpid, i en això la dreta es
troba com peix en l’aigua.

JA.
Parles de mancances i debilitats dels governs socialistes, pots
concretar a què et refereixes?

VG.
Dos anècdotes. Una de 1979. Estem fent el programa electoral del
socialistes per a les municipals a València. Alguns intentem que
aparega com a línia de treball a fer la lluita contra la corrupció,
parlàvem de la corrupció heretada del franquisme, que estava en les
institucions. No es va aconseguir. Deien que era “radicalitzar el
programa” i no va entrar. La segona, als anys 90, quan al PSOE
comencen els casos de corrupció, que van fer molt de mal. Recorde
haver fet declaracions públiques dient que la direcció no havia de
ser tèbia en la lluita contra la corrupció i que ens havíem
relaxat molt en la persecució de la corrupció. Allò va ser llegit
com que jo atacava el partit, la direcció no acceptava el combat amb
la corrupció. Vull dir, que faltava decisió de fer una didàctica
social. Això són mancances.

JA.
Ara es parla molt de corrupció, però al PP sembla que no li
passa factura.

VG.
Han aconseguit que la corrupció siga compresa no com un fenomen
a combatre sinó com una habilitat per enriquir-se, fins i tot per a
ser imitada. I en aquest context la dreta es mou molt bé. Per tant
això només es pot acabar judicialment però com que ací no hi ha
massa operativitat judicial, la dreta sobreviu bé.

 

“[La dreta] ha aconseguit que la corrupció siga compresa com una habilitat per enriquir-se”


JA.
I amb aquest panorama com actua el PSPV?

VG.
Com que el Partit Socialista està creat des de les institucions,
quan cau en l’oposició cau en una realitat que no coneix. És un
partit dèbil orgànicament i també ideològicament. L’any 2000 hi
ha un primer recanvi, Pla; ara, un segon, Alarte. El primer no va
funcionar: sense quadres, sense dirigents clars, sense programes,
sense complicitats socials… Ara Alarte suma un recanvi generacional
que encara s’ha de veure si connecta.

JA.
I tu veus possibilitats de connexió?

VG.
Difícil perquè no és només generacional. El trencament
generacional d’Alarte ha sigut en bona part un trencament
artificial de la continuïtat, del teixit socialista i crec que això
té mal resultat.

JA.
No esperes, doncs, una pròxima recuperació electoral?

VG.
Des de 1991 o des de 1995, les diferents cúpules socialistes, i
de l’esquerra en general, han fracassat. Hem tingut un teixit de
direcció dels partits de l’esquerra incapaç de llançar
programes, incapaç de sumar, començant pels socialistes. Això són
fets.

JA.
El socialisme valencià està còmode en l’oposició?

VG.
Jo voldria pensar que no és així però és cert que entre els
socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota. És
com si s’haguera acceptat que la llei natural és que la dreta
governe, que este país és de dretes, hi ha una certa claudicació
intel·lectual. Falta connexió entre els que podrien… La
Universitat… On estan els intel·lectuals d’esquerres d’aquest
país. On estan els economistes que llancen propostes alternatives a
les neolliberals, on estan els pensadors, on estan els historiadors,
què han fet els sindicats….

 

“Sobre els errors de l’esquerra sociològica i política s’ha instal·lat la majoria de la dreta”


JA.
Has parlat dels anys de Pla i d’Alarte però t’has deixats
els dos anys de Joan Romero com a secretari general. Romero va
arribar amb el suport del teu grup, Esquerra Socialista, però
després vau trencar…

VG.
El que va passar en aquell moment ajuda a explicar tot el que ha
vingut després. Allà coincidim tres sectors: un és el sector
renovador de Romero; el segon, és de nova dinàmica política i
també ambició personal, que era el de Toni Asunción, i el tercer
Esquerra Socialista que és el que li dóna cohesió ideològica al
moviment. Romero estava més per renovar les formes i les persones
que no les polítiques. Però això va durar poc ja que Romero va
caure en mans dels lermistes i dels ciscaristes. Ciprià [Císcar] i
Lerma estaven en un costat i nosaltres en l’altre. Romero haguera
guanyat si haguera enfortit el seu bloc però el va debilitar
entregant-se als contraris. I després es passa a lideratges encara
més entregats al lermisme.

JA.
Què és el lermisme?

VG.
El lermisme no s’ha d’entendre com una qüestió personal de
Joan Lerma. Del que jo parle és d’una sociologia política amb la
qual Lerma i la seua direcció van impregnar el PSPV durant tots els
seues anys de lideratge, quasi vint anys. Són vint anys fundadors.
Marquen el que ara vivim.

JA.
Segueix present el lermisme?

VG.
Clar. En el govern el lermisme és relativisme ideològic,
debilitat organitzativa, cessió dels espais i quadres del partit a
les institucions, control de les institucions al partit, desconfiar i
creure enemic a qualsevol crític. Això és el lermisme.

JA.
I quan es passa a l’oposició?

VG.
Manca de dinàmica política, incapacitat de generar
alternatives, manca de connexió amb la societat, manca de connexió
amb l’esquerra intel·lectual, no connexió amb els moviments
socials. Tot això és el lermisme en l’oposició. I més
concretament, dins del partit, és l’aparició d’un potent
aparell que copa les institucions públiques, que ho controla tot i
que no permet que es puga obrir, ni que s’oxigene, ni que es faça
porós. El perill és que s’acaba confonent els interessos com a
direcció amb els interessos de la seua base social. S’entra en una
confusió enorme que impedeix que hi haja una regeneració sana de
quadres i l’estructura de direcció es converteix en un gueto de
control. Per això, la generació de quadres polítics formats i
capaços, al PSPV, ha sigut mínima, mínima.

 

“En els socialistes hi ha una certa resignació a ser oposició, es nota”


JA.
Has parlat de famílies, Esquerra Socialista ha sigut des de
sempre una d’aquestes famílies, caracteritzada per la seua
continuïtat, per ser minoritària i per ser una veu crítica, tu
estàs content del vostre paper?

VG.
Hem aconseguit coses, com ara la instauració de les primàries o
el vot individual dels delegats en el congressos però no hem
aconseguit crear una majoria interna. Hem plantejat sempre que cal
una política per l’esquerra, també que no és cert que hi haja
una sola política econòmica però no hem sigut capaços de ser
majoritaris.

JA.
Òbviament, dons, tu no ets dels que defensa que el PSPV ha de
buscar els vots que li falten pel centre.

VG.
El centre polític és una simplificació sociològica que ve de
sistemes que no s’assemblen al nostre. El centre són els vots de
les persones que no tenen una convicció política determinada, que
poden orientar-se segons interessos conjunturals. Aquestes persones
mai no s’orientaran cap el partit socialista si no crea una
alternativa política clara que els anime a votar. Això és programa
i persones. Quan el Partit Socialista tinga programa i persones, ens
votaran.

JA.
De cara al 2011 veus aquesta dinàmica en marxa?

VG.
Això s’ha vist en Zapatero, en 2004 i en 2008. Ací no, ací
no ho hem aconseguit mai. Ací no hem tingut encara una estructura
interna i uns dirigents suficientment potents.

JA.
El que ha sonat sempre, com una espècie de mantra, es la paraula
renovació. En què s’ha concretat la renovació en el PSPV en els
últims 15 anys?

VG.
En res de bo. Renovació és una paraula que utilitza tot el món.
En el nostre cas, després del lermisme, renovació significava noves
formes, però no. Al PSPV la renovació ha resultat una reiteració
del lermisme. S’usava com a etiqueta però no hi havia continguts.
La renovació generacional és la senzilla, és una qüestió física,
és biologia, però en termes polítics té la debilitat que feta
com s’està fent no porta a cap lloc. I conste que ara Zapatero
pareix que ja ha donat un pas arrere en la pròpia renovació
generacional, potser això arribe ací d’ací a un parell d’anys.
En resum, que renovació interpretada com voluntat de comprendre els
canvis socials i interioritzar-los en l’organització i en els
programes polítics és una cosa positiva però aquest no és el
concepte que ha dominat.

 

“¿On estan els intel·lectuals d’esquerres d’aquest país?”


JA.
Has comentat que Zapatero ha tornat arrere en la renovació
generacional, qui serà al País Valencià Rubalcaba?

VG.
No està, no està. Pense que, en part, Asunción li està pegant
voltes a aquest tema.

JA.
Fins ara només hem parlat del PSPV, i més a l’esquerra?

VG.
Ací tenim problemes singulars. Ací un projecte nacionalista
valencià té dificultats fins i tot entès com un projecte
autonomista. No aconseguim sumar les forces suficients per esborrar
de l’escenari el “regionalismo bien entendido” i el blaverisme,
que fan de barricada a la suma necessària de les forces de progrés.
Després la llei electoral, el 5 per cent, que impedeix una
representació real de les forces d’esquerres del país. I una
altra cosa, el diàleg, la col·laboració, la suma de esforços
entre les forces de progrés no és una pràctica habitual. No hi ha
canals de col·laboració, no s’han creat en 30 anys. L’esquerra
no ha sigut capaç de crear xàrcies per a plantar cara a l’hegemonia
de la dreta

JA.
Però pensar en un únic partit d’esquerres no és realista.

VG.
No, no. Que no hi haja un únic partit d’esquerres és bo però
el que sí hi hauria d’haver entre les diferents forces d’esquerres
són comportaments de col·laboració i no de confrontació
sistemàtica.

JA.
Tu veus espai per a una nova força política al País Valencià?

VG.
No. En el quadre actual una nova força política, amb la llei
electoral vigent, no veig com podria alimentar-se i créixer. El que
sí que veuria és que les forces polítiques existents buscaren
mecanismes de col·laboració, un programa comú, incloses aliances
electorals que feren créixer alguna cosa que seria plural i que
coincidiria en objectius comuns bàsics: federalisme, programes
econòmics alternatius als de la dreta…

JA.
Però això no reclama una generositat política impensable en
estos moments?

VG.
Això és una exigència social que requereix convicció política
i dirigents capaços d’entendre-la.

JA.
I aquests dirigents…

VG.
No estan, no estan. Aquesta és una de els desgràcies que tenim.
No estan.

JA.
No estan?

VG.
No, perquè els processos socials no els crea un déu exterior
que els il·lumina i els crea, no. Són a l’inrevés, naixen des de
les realitats socials i econòmiques. Ací hi ha una necessitat real,
econòmica i política de construir una alternativa a la dreta.

 

“Calen les persones capaces d’aglutinar una nova il·lusió col·lectiva però de moment no estan”


JA.
Aquesta necessitat, que pot estar en la societat, o en
determinats àmbits socials, està en els partits de l’esquerra
valenciana?

VG.
Esta exigència està fora dels partits però ha de ser
expressada pels partits.

JA.
Però l’exigència de què parles penetra en els partits?

VG.
No, perquè els mecanismes d’articulació d’aquesta
necessitat externa cap als partits no estan… Calen les persones
capaces d’aglutinar una nova il·lusió col·lectiva, és
imprescindibles trobar-les, però de moment no estan.

Afegeix un comentari