A cops de llapis

El cel és fet del mateix blau

i del mateix silenci d’aleshores

i el fil de lluna mora que avui hi penja

tampoc és nou d’ara.

Tot és al seu lloc

amb una inevitable meticulositat.

I, tanmateix, és inútil l’esforç de retornar, 

de voler reviure el temps.

Com inútil és, pretendre retenir 

precioses gotes de pluja

que acabaran escolant-se de les mans 

per a perdre’s en el toll profund del record. 

Però el temps no existeix, jo sí. 

O és ben bé a l’inrevés?

Mal que bé, fragments, 

retalls que sense cap ordre aparent

m’omplen i buiden el cap i me’l tornen a omplir

per totes bandes i racons. 

Curull d’imatges, silencis, olors.

S’ha fet fosc

i la mora ja irradia tota la seva lluentor. 

Quantes nits somniades, tantes 

d’enlluernada vetlla. Moltes, massa.

Quina sensació tan estranya, el record. 

I alhora tan requerida i rebutjada. 

Quina quimera. I, això no obstant,

amb el traïdor suport de la deslleial memòria,

l’invoco, conscient de l’error.

Amb passes fonedisses torno a la casa 

on aquell dia vaig arribar.

Les coses i els rostres m’acullen 

ignorants del temps.  

Només jo conec la magnitud del parèntesi.

Totes les quietuds, tots els silencis

prenen, ara, forma.

Gaudeixo del silenci

com a expressió màxima de la paraula, 

paladejo la quietud com a preludi del gest. 

Aprenc de la foscor

en els entreactes de la mirada.

Aquesta és una solitud volguda, 

desitjada, esperada.

Dia a dia, any rere any.

És una solitud plena,

i és plena de llum i aire fresc.

Un vell néixer per a desfer el camí fet,

per a poder fer el tros que en resta.

Per a poder continuar sent.

(Del poemari Arrels)

Veu de l’autor (Música: Lea, Olovia Belli (Sol Novo)

Fotografia: Clarobscur interior