A cops de llapis

Es va quedar amb la mirada fixada en la punta de la seva sabata després que aquesta aixafés amb força, i a la vegada amb desgana, la cigarreta a penes encetada. No aconseguia apartar la seva imatge del seu cap, s’havia incrustat en el seu cervell: els seus ulls, els seus llavis, la corba de l’espatlla… No havia passat ni una hora des que l’havia vist per primera vegada –tement el pitjor, potser seria l’última– i, tanmateix, era com si l’haguera conegut de sempre. Estava ben fotut. La seva figura l’envoltava per tot arreu sense poder atendre res més: se la imaginava caminant, llegint, menjant, rient; creava situacions amb ella sempre al centre com si res ni ningú més existís. I després, com abduït, sense apartar els ulls de la punta de la sabata, es va deixar anar de ple, es va deixar portar: es va imaginar que la besava, que li acariciava les espatlles, la cintura, i en acabat li besava el coll i li acariciava els pits; més tard li besava els pits i li acariciava la cintura, els malucs, i li besava la boca, els ulls, les espatlles, i una altra vegada els pits mentre li acariciava les espatlles… Aleshores va sentir un calfred, un alè apropant-se a la seva orella i un murmuri dolç: soc aquí.

FOTO: Fi de festa