Sense ella
Va sortir de la calçada per arribar, camp a través, a la vora d’un petit prat. Era nit de lluna plena. Va apagar els fars, va parar el motor i va sortir del cotxe. Enmig d’un inquietant silenci va anar avançant pausadament cap al centre del prat, precedit per la seva ombra que pas a pas semblava indicar-li el camí; aquella intensa llum, entre nacre i plata, conferia al paratge –ja de per si solitari– un aspecte gairebé lunar. Es va detenir, va mirar al seu voltant i va tenir la sensació de ser únic; sentí que ningú més existia al planeta i, fins i tot, potser, tampoc a l’inabastable univers. Immòbil i fascinat, amb la mirada extraviada en el firmament, va perdre la noció del temps; i quan a la fi va baixar la mirada descobrí que la seva ombra l’havia abandonat; la que fins feia uns moments havia estat la seva inseparable ombra, no era on sens dubte hauria de ser. Estava definitivament i infinitament sol. Voltà sobre si mateix i, perplex, encara arribà a poder veure com ella, la seva ombra, es dirigia cap al cotxe. Va pensar a atrapar-la i retenir-la, però seduït per aquella solitud còsmica que acabava de trobar va optar per deixar-la partir. Tot just tornà la mirada al seu petit cosmos, que va sentir com la remor d’un motor s’allunyava i el deixava, ara sí, ben sol.
Veu de l’autor – Música: Peace Piece. Bill Evans
FOTOGRAFIA: Ombra entrant a casa
Com sempre, ja ens tens acostumats als teus contes meravellosos i originals, aquest és un d’ells, causa tristor, fins i tot temor… No cal dir que la música es la cirereta.
Gràcies Jacint
Moltes gràcies, Elisenda, pel teu alentidor comentari.
I me n’alegro que també t’agradi la cirereta!
Un conte ben esgarrifós, però alhora preciós. L’enhorabona!
Gràcies, Aliki, una abraçada.
Molt bonic. M’ha transportat. Ets un crac!
Moltes gràcies, Magda. Una abraçada!!