A cops de llapis

Un espai on mostrar algunes de les coses que faig, penso...

Quietud

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m’observa 

a través de les seves branques de fulles immòbils. 

 

Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 

 

Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 

 

Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d’una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 

 

Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s’ha mogut de lloc. 

 

(Del poemari Arrels)

 

FOTO: Silenci



  1. Siguis on siguis, el temps és incommensurable, no ens permet descansar, cluques els ulls i ja és l’endemà… I tantes coses per fer!, i nosaltres així, cada dia, que hi farem!
    Molt bé maco!

  2. Sí, un paradís pels que som de terres de secà, no a tothom li agrada, però. Potser a tu et recorda els paisatges de Grècia?
    Una abraçada, Aliki.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Poemes | s'ha etiquetat en , per Jacint Pau | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent