De tornada,
assegut a la porta de la casa que en va veure néixer,
ametllers i olivers. I una eternitat que m’observa
a través de les seves branques de fulles immòbils.
Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre,
antic com el temps. I el sol: vertical.
Tot roman, tot es pertany.
Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir,
per a no romandre, per a no pertànyer.
Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança;
res no es mou en aquest assossec ancestral.
Només la dringadissa d’una campaneta llunyana
fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be–
aliena a aquesta interminable quietud.
Ja som aquí de nou,
clavats en un temps que mai no s’ha mogut de lloc.
(Del poemari Arrels)
FOTO: Silenci
Siguis on siguis, el temps és incommensurable, no ens permet descansar, cluques els ulls i ja és l’endemà… I tantes coses per fer!, i nosaltres així, cada dia, que hi farem!
Molt bé maco!
Efectivament, el temps no descansa. Ni tan sols quan un descansa ja per sempre.
Moltes gràcies, Elisenda!
Sembla la descripció perfecta d’un paradís, enhorabona!
Sí, un paradís pels que som de terres de secà, no a tothom li agrada, però. Potser a tu et recorda els paisatges de Grècia?
Una abraçada, Aliki.
Un plaer sentir-te… amb aquesta quietud.
Ei, un plaer que m’escoltis amb aquesta quietud.
Una abraçada gran.