S’havien quedat sols i li va demanar que ballés només per a ell. Ella es va estranyar, ja que ell era cec, però li va picar el cuc i hi accedí. Va dansar: bellugant-se amb moviments sinuosos, mòrbids i cada cop més sensuals. Desinhibida com mai no havia estat, dibuixava a l’espai figures inimaginables, inaprehensibles, plenes i buides al mateix temps. Ell, atent, escoltava l’aire que ella desplaçava i l’alè que ella alliberava a ritme i profunditat ascendents. Escoltava i somreia satisfet. Ella es transportava, es posseïa i, tot dansant, s’anava desprenent de la roba en un èxtasi que podria fer perdre el sentit a qualsevol que l’estigués veient. Però no pas a ell, que no perdia l’infinit de vista. Quan acabà la dansa, ell li va demanar per reconèixer-la. Ella s’hi acostà i ell la va palpar amb delicadesa i mestria —com si fos porcellana— les mans, la cara, les espatlles, els pits, la cintura, els malucs… Somrigué de nou i li digué: Tampoc he vist mai el mar i sé molt bé com és. I continuà acariciant-la.
FOTO: Cremant el temps
Sensacional, literalment!
Gràcies, Aliki. Una abraçada.
Com sempre, 100% fabulós.
Ho he imaginat, gràcies.
És fabulós que t’agradi. Gràcies pel comentari.
Una abraçada.