A cops de llapis

Les noves tecnologies ens han convertit en uns petits tirans i a la vegada en esclaus d’una terrible immediatesa. I això ha succeït sense que en fóssim conscients, de mica en mica i en molt poc temps. Sense saber com, ens trobem en una fugida cap endavant sense atendre ni a passat ni a futur: només present. Així i tot, si fem una mirada enrere ens costarà identificar-nos amb com eren les coses aleshores, com érem nosaltres mateixos en aquells moments –tan recents, en canvi.

Només a tall d’exemple. Fa uns anys –no tants, parlo de com a molt trenta– quan no existien els telèfons mòbils i volíem parlar amb algú, trucàvem a un número que corresponia al telèfon fix –ara se’n diu així per oposició al ‘mòbil’, aleshores era senzillament ‘el telèfon’– d’una casa, una família, una empresa, i demanàvem per la persona amb la qual volíem parlar, si no era ella mateixa la que agafava la trucada. Si aquesta persona no hi era o no ens podia atendre en aquell moment, havíem de confiar que la persona que ens havia agafat la trucada li donaria l’encàrrec i en algun moment –tard o d’hora– aquella persona amb qui volíem parlar ens trucaria. Llavors el temps era temps i prou, i així l’enteníem. 

Actualment, a les darreries del primer quart del segle XXI, la concepció del temps és ben bé una altra, el temps ara és: ‘ara mateix’. Avui quan volem parlar amb una persona, li truquem al seu telèfon –al seu mòbil– i pobra d’ella si no l’agafa al moment o no ens torna la trucada, a tot estirar, de seguida. Al segon intent, si tampoc respon, li deixarem un missatge a la bústia de veu apressant-lo –si això ja no ho hem fet a la primera trucada fallida. I encara ens quedarà l’opció d’enviar-li un missatge sigui escrit o de veu al uatzap que, aquest sí que és d’obligada resposta, si la persona destinatària no vol ser desterrada per sempre. Què s’haurà cregut! Volem parlar amb ella. Ara! I encara ens quedaria una altra opció no tan invasiva, però igual d’expeditiva –o més– que seria enviar-li un correu electrònic –altrament dit un e-mail– requerint la seva atenció immediata.

No parlaré de la falta de respecte, no ja a la privadesa de la persona, sinó a la persona mateixa. Ni tampoc de si les noves tecnologies són això o allò. A mi ja em van bé com són i estan –per no entrar en cabòries que no duen enlloc– i no estic dient res que no sigui sabut de tothom, ja ho sé. Ho dic bàsicament per unes quantes persones a les quals dec tornar-los la trucada que em van fer fa un parell de dies: Mireu, he estat ocupat escrivint aquesta dèria i no he pogut trucar-vos, ho faré tan aviat com pugui. Paraula.

Veu de l’autor (Música: Dew Drops, Pieter de Graaf)

Fotografia: Llampec de secà