Com a casa, enlloc
Som en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una xicota que era sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el que rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el que vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una xicota aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O me’n torno a la Terra que, almenys, com a casa, enlloc.
FOTO: Mentre hi hagi llum, rai
Com sempre, fantàstic.
I una mica neptunià també.
Moltes gràcies, Elisenda.
L’univers es un misteri, així com l’amor.
Efectivament, i més si l’amor és universal.