A cops de llapis

Començo a pensar que sí: sí que ha d’haver-hi algú o alguna cosa –naturalment inimaginable– semblant a un Déu; semblant al Déu que proposen cadascuna de les religions monoteistes. Si no, no s’entén. Em costa imaginar que tot això que coneixem –obviant, per descomptat, tot allò que no i que podria ser el 99,999%– és aquí i està succeint ja sigui per generació espontània, ja sigui a conseqüència d’un extraordinari Big Bang. Se’m fa difícil pensar que no hi ha res darrere d’aquest espectacular i genial disbarat.

Però em costa encara més imaginar quina podria ser la naturalesa d’aquesta suposada entitat –que no deïtat– i quin podria ser el seu interès i el seu objectiu en tot plegat. Què el duria a fer o permetre que les coses fossin com són; que ‘la vida’, al capdavall, sigui la quina és? Però sí que m’és fàcil de suposar que, en qualsevol cas –i sempre que donéssim crèdit a la seva existència– s’ho estaria passant d’allò més bé veient com està evolucionant el seu –jo diria que quasi pervers– invent. No hi veig altre motiu que no sigui aquest: un gran i cruel divertiment. 

Com es pot entendre sinó, que en aquesta obra mestra hi convergeixin els Hitler, Putin i Trump –per citar-ne alguns– juntament amb els Mozart, Einstein i Picasso –per citar-ne uns altres. Com es pot entendre el naixement de la primavera –per citar un bell esdeveniment– i al mateix temps els episodis violents i dramàtics produïts per les brutalitats climatològiques. Si hi ha algú o alguna cosa darrera d’aquest desmesurat desgavell, no hauria de merèixer cap veneració ni cap consideració per part nostra –només faltaria! I si no hi ha res que en sigui el responsable, aleshores, tot comptat, és una enorme broma de molt mal gust que, a totes passades, tampoc puc entendre.

Ai, senyor, que complicat i difícil és viure aquest contrasentit, aquest desproporcionat desficaci.

Veu de l’autor (Música: Tamarack Pines, Geore Winston)

Fotografia: Sense retorn