LisA

Publicat el 16 d'abril de 2018

Les mil i/o Una causa?

Avui m’estreno i vull dir-vos això:

No tinc prou mans per signar l’allau de peticions dignes i justes que cada dia m’arriben a través d’organitzacions, ni tinc prou diners per associar-me a tantes ONGs que a les boques del metro reclamen el meu ajut; ni temps per acudir als mil debats, xerrades i altres maneres de comunicar-se a les que em conviden dotzenes d’entitats per defensar, cada una d’elles, causes dignes i justes. Les notícies d’aquí i d’arreu em cremarien a l’estil bonze si la indignació fos combustible, acabo el dia exhausta, sense haver fet res, em sento impotent davant de tanta reclamació.

A la vegada, però, comprovo que la meva societat està viva, que reacciona, que no es conforma només entomant el xàfec que li cau a sobre i si m’ho miro amb una mica de serenitat veig una evidència aclaparadora: totes aquestes causes tenen una única veta de veritat que les alimenta encara que es manifesti de manera multiforme.

En realitat totes diuen que no volem aquest sistema basat en l’economia on només som tinguts en compte com subjectes de consum; no volem que les necessitats bàsiques, salut, sostre, educació, cura, siguin negocis perque alguns hi especulin i es facin rics; que no volem guanyar llocs de treball fabricant estris per alimentar guerres que produiran milers de refugiats als que foragitarem de les portes de casa nostra quan hi vinguin a trucar; no volem que un percentatge petitissim de la població, posseixi el 80 per cent de la riquesa i el 99% “restant” s’hagi de conformar amb la merda que els  han deixat pel camí, no volem ni el supremacisme pel que algunes races, estats, grups s’autoatorguen el dret d’explotar els altres, ni l’antropocentrisme pel que l’home creu des de l’inici de la història que és l’amo del món i el pot fer anar com vulgui. No volem un sistema que alimenta fins el paroxisme la copdicia i l’ambició de grups d’individuos capaços d’anar contra la pròpia espècie i el món que ens acull a tots i en el qual tots i cada un dels que hi sóm hem obtingut la vida de la mateixa manera, GRATUÏTAMENT, senyores i senyors.

Per tant, jo que vull una república, sí, no la vull feta dels pedaços que hem pogut arreplegar, vull una cosa nova, m’atreveixo a somiar, no m’autocensuro i convoco conscientment la utopia. No hi ha unes causes més urgents que altres, perque independentistes, ambientalistes, ecologistes, feministes, pensionistes, animalistes, pacifistes, anticapitalistes, antisistemes, sindicats contra l’explotació dels treballadors, associacions contra els desnonaments, contra els abusos bancaris, a favor dels nens i dels vells, vegans, els que cercant el gran canvi han començat per si mateixos… i tants i tants d’altres que volen treure’s de sobre la pressió, a vegades bota brutal a vegades subtil teranyina que no deixa crèixer, tots aquests, en definitiva,  busquen un món més just, més harmoniós on compartir la vida i la riquesa sense detriment dels altres i del propi món.

Com diu el “The Leap Manifesto” de Canadà., alimentem el somni, actuem, marxem-hi tots juntes i junts fins que el toquem, fins que ja sigui realitat. Som més, tenim una sola causa i és potentíssima.

I si penseu “on va aquesta somia truïtes?” us diré en el meu descàrrec que només tinc setanta-cinc anys.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per isabeljoven | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent