Comfessions d’una escriptora

Estic més que satisfeta amb els comentaris que ha suscitat la meva darrera novel·la, Amor meva. No sé si els que no sou escriptors ho sabeu, però els qui escrivim solem ser molt insegurs. En aquesta novel·la he invertit uns cinc anys, però no vull dir unes temporades treballant i les altres deixant-la dormir al calaix: vull dir treballant-la, un cop i un altre. La primera lectura que vaig fer de la primera versió em va provocar, com sol passar, una reacció contradictòria: per un costat, veia que m’havia sortit el que jo volia que sortís (bo o dolent, no puc ser jo qui ho digui), i per un altre costat només hi veia defectes.
Quan arribes en aquest punt el millor és refiar-se de persones el gust de les quals trobes afí al teu; el resultat va ser molt estimulant, i tot seguit em decidia a publicar-la. Encara però, en l’endemig, vaig fer-hi més retocs. Diria que la feina d’escriure no s’acaba mai, i, per això, quan surt publicat un llibre, el millor que pots fer per no morir-te de vergonya és no tornar-lo a llegir, perquè ja no té remei.
Tanmateix, les primeres reaccions dels lectors han estat molt bones. Com que escriure és un acte solitari, en què no tens cap referent més que tu mateixa i les teves lectures, i llegir també és un acte solitari, no deixa de meravellar-me que alguns cops es produeixi un admirable pont de comunicació entre escriptor i lector.
El llibre retrata la nissaga de dones d’una família jueva (però no practicant) i els desencontres que es produeixen entre mares i filles. M’han dit que l’obra que han estrenat al Nacional, Agost, s’hi assembla una mica, però jo encara no l’he vista.
Si teniu opinions, positives o negatives, m’ajudaria escoltar-les. Gràcies a la bestreta,
ISABEL-CLARA SIMÓ

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *