Isaac Peraire Soler

Si algú ho sap, que m’ho expliqui. És impressionant el què ha succeït, l’eufòria que s’ha desfermat arreu amb aquest Barça. Com la gent pot (o podem) reaccionar així només perquè un equip s’ha proclamat campió de Lliga i d’Europa.

Dimecres va ser un dia especial. Al matí, la gent ja fèia una altra cara. Hi havia nervis, jo en tenia. Moltes samarretes del Barça, bufandes, banderes… es notaven ganes d’èxit. Ningú contemplava quelcom més. Va arribar el partit. Nervis. Patiment. El resultat que preveia jo abans de jugar, no s’assembla en res al que va quedar reflectit al marcador de l’Stade de France. Vàrem patir. Però vàrem vèncer. Amb un inesperat heroi. I després…eufòria col·lectiva. Èxtassis culer. Pels carrers de tots els pobles es va celebrar la gesta. Jo a Canaletes. Més gent que mai. Més ambient que mai. Més crits, càntics i festa que mai. I com sempre, cal lamentar el comportament d’alguns, però no esmerceré més paraules per condemnar-ho, no poden tenir protagonisme.

I el dijous… la Facultat mig buida. La gent dormia la ressaca festiva, segur. Al bar banderes penjades. Moltes persones amb banderes, samarretes i bufandes, encara. I al vespre: festival al Camp Nou. Magnífica interpretació de la Beth (Viatge a Ítaca) i de la Lucrecia (Cant del Barça). I de seguit, volta d’honor apoteòsica.

L’endemà… tornem al món real. El títol del llibre del Sandro Rosell, era molt escaient per la jornada del divendres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!