Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
"Centelles, les vides d’un fotògraf 1909-1985" és el títol de l’exposició que es pot trobar al Palau de la Virreina de Barcelona. Havia vist anunciar dita exposició, i esperonat sobretot pel company Oriol (que n’havia fet un excel·lent comentari al seu bloc), avui passejant per la Rambla, hem entrat a aquest Palau, per veure el què m’ha semblat excel·lent. (segueix…)
Avui era dia de l’últim examen. Espero que d’aquesta forma pugui recuperar la normalitat i escriure en aquest bloc amb més regularitat. I és que tinc ganes de comentar moltes coses que en aquests dies han succeït i han passat per alt (el discurs del Bush, esdeveniments relacionats amb el ‘procés de pau’ del país basc, les manifestacions de la Mayol, el quefer de convergència i unió, els successius debats entorn de Carretero…). Però avui tinc ganes de deixar-me anar, tranquil. Relaxat. Igual que hem fet el Lluís i jo a l’entrar a l’exposició dedicada al fotògraf i periodista Centelles.
L’article que he redireccionat i que dedicà l’Oriol a dita exposició, diu gairebé tot el què jo voldria dir. Però cal dir que no m’esperava trobar-me amb el què ens hem trobat. Una brutal exposició, gran, extensa, completa. Visual, gràfica.
Aquest fotògraf era per a mi un perfecte desconegut (per què no reconèixer-ho?!) com suposo que ho era per a la majoria de catalans. Però la seva trajectòria és digna d’aquesta exposició i de molt més. Sense entendre en fotografia, aquelles imatges et transmeten unes sensacions que en ocasions es traduïen amb una suor freda i una calor intensa impregnant el cos. De fons, una remor constant que encomanaven unes tremolors obscures, una intranquil·litat i incertesa que espanten. Unes instantànies que perpetuen una història, la nostra, en ocasions indigna, però que encara ara en palpem les conseqüències.
Centelles, un català que es descrivia llavors com a jove, professional, inquiet i reflexionista, va sobreviure el què molts catalans no van poder. Segurament va morir sense el reconeixement que es mereixia.
Igual que l’Oriol fa al seu bloc, acabo aquest breu post amb una frase escrita pel protagonista al seu dietari el 1939:
"Tot es perd, tot s’abandona. Quantes llars queden desfetes avui possiblement per sempre. Quina crueltat és la guerra!… Quina quadres per la carretera! S’em fa un nus a la gola. El meu esperit de periodista ha desaparegut i no em veig amb cor de baixar del camió -o des de dalt- i fer fotos".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Me n’alegro que t’hagi agradat l’exposició! De totes maneres no em donis tant de bombo que tinc el bloc poc actiu i em fas quedar malament xD.
Per cert, a veure quan passes a saludar (al bloc o a Ripoll directament)
Salut!
P.D: En Lluís és en Lluís L.P?