Ismes

Ja són aquí!. Es nota caminant pel carrer. Els cartells ho mostren per tot arreu. Anuncien la celebració de les patrones de la ciutat (Santa Juliana i Santa Semproniana) i els respectius actes de la setmana gran. Però també se sent en les converses de la gent. Amb testimonis i plans bé de vianants o bé d’entaulats en una terrassa coberts sota l’ombra i prenent quelcom que els ajudi a passar la xafogor d’aquests dies, la metereologia que acompanya gairebé sempre aquestes dates de festa, gegants, cercaviles, foc, músicques, suor, retrobades, gresca i rauxa intensa.
Dimecres ja vaig viure la primera experiència de Les Santes d’enguany tot i que encara mancava per l’inici del programa d’actes. […]
Com a tot fill d’aquesta vila, Les Santes representen més que una festa. Formen part de la tradició de la ciutat. Són La Festa. Encara que un no vulgui, aquests dies es viuen de manera diferent. És la festa de tothom. Existeix un neguit quan s’apropen perquè hi ha actes del programa que s’esperen durant gairebé tot l’any. Actes que un ja ha familiaritzat en la vida quotidiana (No els comentaré perquè esbiaixaria informació de l’apunt). I precisament perquè amb el pas del temps un també ha hagut de saber viure sense Santes (bàsicament per raons laborals) es dona més importància quan aquestes es poden gaudir, encara que només sigui assaborint-ne pessics.
Fa anys que no visc aquelles Santes d’una setmana o més de durada acumulant hores de rauxa que feien oblidar l’existència de la son. Però també puc dir que sempre he pogut gaudir d’alguns dies, havent de seleccionar els actes que realment m’eren interessants (i, fins i tot, semblaven necessaris).

El passat dimecres em vaig arribar a La Botiga per aconseguir la samarreta. No volia quedar-me sense a mitja cua com succeí l’any passat. Aquest continua essent un assumpte pendent de la Comissió de la Festa Major però sembla que és de difícil solució. Tot i els efectius tres punts de venda, l’acumulació de gent per fer-se amb els productes oficials va fer que el local quedés petit, sense possibilitat d’estar per altra cosa que donar una ullada al programa complert i preocupar-se del lloc en la cua, que arribava a fora el carrer.
Mentrestant, Marc Prat, aquell estudiant que vaig conèixer en els trajectes cap a la Universitat Autònoma, signava exemplars del seu cartell, convertit ara en l’artista mataroní d’actualitat.
En la cua, un preludi d’allò que són Les Santes. Aglomeració de gent cercant el mateix. Trobades i retrobades amb gent diversa de la ciutat. Expectació, en aquest cas centrat en l’evolució del taulell. Sons; sons molt diversos. En el local, des de les criatures plorant fins a la música enregistrada de les festes. Suor. La suor que caracteritza la xafogor del nostre litoral i que un troba en bona part dels actes de les festes. Des del Desvetllament bellugós que omple la Riera de carn humana seguint la Família Robavafes fins a la solemne Missa i la pertinent Anada a Ofici amb les autoritats al capdavant.
Arribat el torn, un moment per l’adquisició. Mencionar que aquest any ha estat dels més encertats a l’hora de plasmar el cartell en el grafisme de les samarretes. Bona part de culpa en té la selecció que s’ha fet del que havia de ser l’anunci de les festes. Després d’anys, sembla que amb força unanimitat i sense problemàtiques alienes.
Una vegada aconseguit l’objectiu, de tornada cap a l’exterior amb la pertinent aturada per adquirir un exemplar signat del cartell i el petit diàleg amb el seu autor. I cap a casa a fer una lectura més acurada del programa (tot i que aquest any ja es podia llegir prèviament per internet) per seleccionar els actes que no es poden perdre i combinar-los amb les jornades laborals. La mateixa combinació que m’ha retardat l’escriptura s’aquest apunt un parell de dies. Ara, ja tenim Les Sanes a tocar (de fet, alguns actes ja han començat) i és el moment de desitjar una bona Festa Major a tothom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!