Observar, llegir, escriure

En aquest apunt continuarem llegint encara la transcripció de les paraules d’en Carlos Taibo que ressonaren el passat 25 de febrer al col·legi major Rector Peset de València, durant la xerrada-col·loqui convocada per CGT, CNT i l’ateneu llibertari “al margen”, amb motiu del seu 29è aniversari i amb el suport de la Universitat de València.

A l’apunt anterior, en Taibo enraonava al voltant d’un parell de components del tipus de política que ell defensa. Per una banda, ens recordava que cal una oposició el capitalisme i, per altra, ens va aclarir que l’Estat sempre ha estat i està al servei de les classes dominants.

En aquest d’ara, que tot seguit presente, desgrana la seua proposta per una transformació radical de la societat.

Parla Carlos Taibo:

5. Cinquena observació que vull fer-vos. Quan un defensa fórmules de democràcia directa, és molt freqüent que es trobe amb una rèplica que, més o manco, diu: “això de la democràcia directa està molt bé; però, infeliçment, en societats complexes com les nostres és literalment irrealitzable”. Quina considere jo que ha de ser la resposta a aquesta rèplica? “No estem defensant només la democràcia directa, estem postulant una transformació radical de les nostres societats que en una de les dimensions fonamentals obeeix al propòsit de permetre el desplegament orgullós i extens de fórmules de democràcia directa”. Si he de retratar de manera pedagògica com concep jo aquesta transformació radical, em serviré de cinc verbs: decréixer, desurbanitzar, destecnologitzar, despatriarcalitzar i “descomplexar” les nostres societats.

Comence pel primer d’aquests verbs, decréixer. Em limitaré a assenyalar una cosa que sens dubte sabeu. Si vivim en un planeta amb recursos limitats, no sembla que tinga gaire sentit que aspirem a seguir creixent il·limitadament, sobretot quan sobren raons per a concloure que hem deixat molt enrere les possibilitats mediambientals i recursos que la Terra ens ofereix. No oblideu que la “petjada ecològica” espanyola és de 3,5. Què vol dir això? Significa que per mantenir les activitats econòmiques avui existents a Espanya necessitem 3 vegades i mitja el territori espanyol. Com es malresol aquest problema? Mitjançant una pressió extraordinària exercida sobre els drets dels integrants de les generacions futures i mitjançant una pressió no menys extraordinària desplegada sobre els drets de molts dels habitants dels països del sud. La proposta del decreixement ens diu que al nord opulent hem inexorablement de reduir els nivells de producció i consum; però reclama molts altres principis i valors. Reivindica, per exemple, la primacia de la vida social, que hem anat balafiant, absorbits com estem per la causa del consum, de la producció, de la competitivitat. Reclama l’assumpció de fórmules d’oci creatiu, envers les formes d’oci sempre vinculades amb els diners, que se’ns ofereixen per tot arreu. Exigeix ​​el repartiment del treball, una vella demanda sindical que feliçment va anar morint-se amb el pas del temps. Reivindica que reduïm la mida de moltes de les infraestructures que utilitzem. Suggereix que hem de recuperar la vida local en un escenari de reaparició de fórmules de democràcia directa i autogestió. A la fi, en l’àmbit individual planteja un horitzó marcat per la sobrietat i la senzillesa voluntària.

Més fàcil resulta explicar el significat del segon verb, desurbanitzar; ja que, si vull retratar les coses des de l’altre costat del mirall, seria reruralitzar les nostres societats. Sabeu bé que fa setanta, vuitanta o cent anys molts dels nostres avis van deixar el medi rural per traslladar-se a viure a les ciutats en les quals entenien que l’escenari els hi seria més suportable. Avui assistim de forma incipient a un procés de signe contrari. En qualsevol cas, les persones moderadament conscients del risc de col·lapse del sistema saben que una de les poques sortides que tenim encara avui a l’abast de la mà és la que passa per recuperar molts dels elements de saviesa popular dels nostres vell camperols i moltes de les pràctiques quotidianes que atresora el medi rural.

He parlat en tercer lloc de la urgència de destecnologitzar les nostres societats. Acceptaré de bon grat que el verb alguna cosa té d’excés. Si he d’anunciar l’argument d’una manera més suau, assenyalaré que hem d’examinar amb molt de detall quines són les tecnologies que el sistema ens lliura, no fos cas que la seva dimensió emancipatòria siga bastant menor que el que una primera lectura ve a suggerir. John Zerzan és el principal teòric del que hom ha anomenat “anarcoprimitivisme”. És un pensador desmesurat. Només els pensadors desmesurats són interessants. Zerzan afirma que totes les tecnologies creades pel capitalisme porten amagades l’empremta de la divisió del treball, de la jerarquia i de l’explotació. És un argument seriós que mereix ser considerat. Jo probablement no vaig tan lluny. Em contente amb suggerir que analitzem críticament les tecnologies que utilitzem. Pose un exemple ximplet: el de les il·lusions òptiques vinculades amb Facebook. Tenim una meravellosa vida social a compte de la qual disposem de cinc mil amics a Facebook. És clar que a 4983 d’aquests amics no els arribarem a conèixer mai i no dic que això sigui un desavantatge, potser és tot el contrari. Arribem a casa a la nit, encenem l’ordinador, entrem a Facebook i podem deixar-nos anar per la temptació que aquest país es troba en plena ebullició revolucionària, cosa la qual em sembla que els fets neguen palesament una i altra vegada.

He parlat en quart terme de la necessitat de despatriarcalitzar les nostres societats. D’ací a uns moments defensaré la construcció d’espais autònoms, autogestionats i desmercantilitzats. Aquests espais existeixen ja i en molts casos han progressat efectivament en el camí de l’autogestió i de la desmercantilització i, no obstant això, segueixen reproduint molts dels termes de la lògica de la societat patriarcal. Tot sovint m’he deixat portar per la temptació de suggerir que una de les diferències fonamentals entre la cosmovisió llibertària i les pròpies d’allò que, amb quelcom de frivolitat, anomenaré l’esquerra tradicional, remet a una discussió propera a aquesta: L’esquerra tradicional descriu el problema principal dient: “ací som nosaltres, aquí és el sistema. Hem de demostrar que som més forts, més nombrosos que el sistema”. La percepció llibertària és molt semblant; però amb un afegit important. Diu: “ací som nosaltres, aquí és el sistema. Hem, efectivament, de demostrar que som més nombrosos i més forts que el sistema; però en cap moment hem d’oblidar que formem part d’aquest sistema que volem enderrocar”; amb la qual cosa els termes de la seva lògica, dels seus principis i valors, influeixen poderosament en la nostra conducta. Qui pense que els problemes vinculats amb la marginació atàvica de les dones, en el terreny material com en el simbòlic, estan en camí de solució, hauria de corregir una mica el seu esquema de raonament o la vista. Em limitaré en aquest cas a plantejar una dada estadística molt elemental, que sense cap dubte redueix una discussió molt més complexa: el 70 % dels pobres existents al planeta són dones. És un percentatge molt cridaner. No m’estic referint pas a un 52 % de dones pobres confrontat amb un 48 % d’homes. Estic parlant de la distància abismal, alarmant, que segueix separant un 70 d’un 30 %.

He parlat, a la fi, de la urgència de “descomplexar” les nostres societats. Hem acceptat societats cada vegada més complexes, amb un correlat molt delicat: cada vegada som més dependents, cada vegada som menys independents. El meu bon amic Ramón Fernández Durán va morir fa gairebé quatre anys a Madrid. En els seus dos llibres pòstums repetia insistentment una idea. Deia: “molts dels desheretats del planeta, habitants dels països del sud, es troben, paradoxalment, en millor posició que la nostra per fer front al col·lapse que s’acosta”. Per què? Viuen en petites comunitats humanes, han preservat una vida social molt més rica que la nostra, han mantingut una relació molt més fluida amb el medi natural i, en darrer terme, són paradoxalment molt més independents que no ho som nosaltres. Penseu, i no demane cap exercici “luxuriant” d’imaginació, que a un país com aquest deixen d’arribar els subministraments de petroli. Tot açò s’ensorra de la nit al dia. Una cosa que hauria de convertir en tasca urgent remodificar les regles del joc de les nostres societats, en virtut d’un intent de fer-les infinitament menys complexes del que ho són avui.

(Continua a la quarta i darrera part.)