Observar, llegir, escriure

En aquest apunt enllestirem la lectura d’allò que ens comunicà en Carlos Taibo el passat 25 de febrer a la xerrada-col·loqui que s’esdevingué al col·legi major Rector Peset de València.

A l’apunt anterior en Taibo ens mostrava els elements que ell considera fonamentals, per aconseguir la necessària transformació social, que ens permeta avançar cap a un món més humà i habitable, lluny del capitalisme que ens ofega.

En aquest d’ara, que tot seguit presente, ens alerta de bell nou del previsible i proper col·lapse del capitalisme i, finalment, ens ofereix tres conclusions sobre tot allò que havia exposat durant aquella jornada. No hi foren pas les seues darreres paraules. Tot just posat el punt final a la seua exposició, es va iniciar un encoratjador col·loqui amb el nombrós públic que s’aplegava a la sala.

Parla Carlos Taibo:

6. Sisena observació i penúltima que vull fer-vos. He explicat moltes vegades que fa uns anys es va publicar a França un llibre, en el títol del qual l’autor subratllava el que entenia que eren semblances molt notables entre la crisi de 1929 i la del moment present. De ben segur que, quan aquest assagista francès escometia aquesta comparació, de cap manera volia transmetre’ns un missatge tranquil·litzador. No oblideu que la crisi de 1929 va estar en l’origen de l’assentament dels feixismes a l’Europa del decenni següent. Va estar en l’origen, si així ho volem, de la II guerra mundial. Jo tinc, però, la impressió que la comparació, el símil queda una mica coix. Per què? Ens hem acostumat a utilitzar la paraula crisi en singular, per identificar la modulació financera del fenomen i oblidem amb massa freqüència que a la rebotiga hi ha altres crisis, ara en plural. En què estic pensant? En el canvi climàtic, que és una realitat que ja hi és i que no té cap conseqüència saludable; en l’encariment inevitable, en el mitjà i llarg termini, dels preus de les matèries primeres energètiques que emprem; en els problemes demogràfics que castiguen en singular a determinades regions del planeta; en el manteniment de la situació de prostració que castiga tantes dones o, finalment i per deixar-ho ací, a la prossecució de l’espoli de la riquesa humana i material dels països del sud. Si cadascuna d’aquestes crisis per separat és prou inquietant, la combinació de totes juntes és literalment explosiva.

Quin és, al meu entendre, l’escenari de fons? El capitalisme és un sistema que històricament ha demostrat una formidable capacitat d’adaptació als reptes més diferents. La gran pregunta avui és la relativa a si no està perdent ràpida i dramàticament els mecanismes de fre que en el passat li van permetre salvar la cara. Si es deixa portar de l’impuls, pel que sembla incontenible, encaminat a acumular espectaculars beneficis en un període de temps molt breu, no estarà cavant la seva pròpia tomba? Amb l’agreujant, és clar, que dins de la tomba hi som nosaltres i es pot enfonsar sobre els nostres caps. Ho dic d’una manera més. Un pot i ha de criticar agrament al capitalisme per considerar que ha estat de sempre un sistema injust, explotador i excloent. Però reconeguem que al mateix temps ha estat un sistema raonablement eficient. En quin sentit? En el sentit que ha permès garantir que la majoria dels empresaris obtingueren els beneficis que desitjaven assolir. Avui ni tan sols això és evident. Aquests neoliberals que han rebutjat orgullosament tot tipus d’intervenció en l’economia, què és el primer que han fet quan les coses han vingut mal dades? Han agafat el telèfon i han demanat les ajudes preceptives, de ministeris, de conselleries, d’ajuntaments. Quin millor indicador de pèrdua d’eficiència? La pròpia imprevisió, amb la qual el capitalisme obsequia la crisi ecològica, crec que ens emplaça davant la conclusió que la crisi del sistema s’endinsa a marxes dobles en una etapa de corrosió terminal.

Hi ha un consens aclaparador en la comunitat científica internacional pel que fa al fet que la temperatura del planeta pujarà inevitablement almenys 2º C per sobre dels nivells de 1990, moment a partir del qual ningú sap el que vindrà després. El consens no és tan aclaparador, però en qualsevol cas és molt ampli, pel que fa al fet que el pic del petroli ha quedat ja enrere. En llenguatge més planer: la producció inevitablement es reduirà i els preus en el mitjà i en el llarg termini pujaran. Darrerament em pega per recordar que fa uns mesos en un acte públic algú em va preguntar si, malgrat tot, no encertava a identificar del costat dels nostres governants, dels d’ara com dels de despús-ahir, algun tipus de consciència elemental pel que fa als reptes vinculats amb la crisi ecològica. Vaig preferir respondre recorrent a la ironia, recordant una cosa que probablement recordareu també amb mi: al mes de gener de 2011, aquesta altra “estimulant figura intel·lectual”, que és Alfredo Pérez Rubalcaba, llavors vicepresident del govern espanyol, va convocar a Madrid una roda de premsa per promocionar una mesura que, si volem ser generosos, discorria pel bon camí, la de rebaixar la velocitat màxima d’autopistes i autovies de 120 a 110 km/ h. Quatre mesos després, el mateix personatge va convocar una nova roda de premsa també a Madrid en què en substància va dir dues coses. Una, que la mesura de gener havia produït els resultats desitjats: la factura energètica espanyola havia minvat, crec recordar, en 400 milions d’euros i, a més, vés per on, s’havia reduït significativament el nombre de morts a les carreteres. Què va ser el segon que va dir en Pérez Rubalcaba? Que, com a resultat dels fets anteriors, es restauraven els 120 km/ h. Jo hagués esperat que algun periodista s’abocara sobre el seu coll amb la “sana intenció” de “escanyar-lo”. Estava violentant les normes més bàsiques de la lògica formal: si jo defenso la mesura A i afirmo que ha produït els resultats desitjats, el que correspon és mantenir la mesura A o radicalitzar-la, no pas retirar-la. Bé sabeu que el partit popular, ara al govern de Madrid i aquí mateix, coqueteja amb la perspectiva d’elevar a 130 km/ h la velocitat màxima en autovies i autopistes.

Em veig ara obligat a llançar, però, una pedra sobre la meua pròpia teulada. He dit fa una estona que no trobe en el capitalisme contemporani cap consciència seriosa pel que fa als reptes derivats de la crisi ecològica. No és completament cert. He recomanat moltes vegades la lectura d’un llibre d’un periodista alemany anomenat Carl Ameri. El llibre es titula “Auschwitz ¿comienza el siglo XXI?” La tesi principal que fa servir Ameri en aquesta obra suggereix que estaríem molt equivocats si concloguérem que les polítiques que van abraçar els nazis alemanys vuitanta anys enrere remeten a un moment històric singularíssim, conjuntural i, per això mateix, sortosament irrepetible. Ameri ens exhorta, més aviat, a estudiar en detall aquestes polítiques. Per què? Perquè bé poden reaparèixer durant els propers anys; no defensades ara per ultramarginals grups neonazis, sinó postulades per alguns dels principals centres de poder polític i econòmic, cada vegada més conscients de l’escassetat general que s’acosta i cada vegada més fermament decidits a preservar aquests recursos escassos en unes poques mans, en virtut d’un projecte d’ecofeixisme, de darwinisme social militaritzat. Crec jo que moltes de les polítiques que defensen els successius presidents dels Estats Units enfonsen les seves arrels en un projecte d’aquesta naturalesa; com crec jo, per rescatar un altre exemple, que moltes de les mesures que la Unió Europea aplica d’un temps ençà als immigrants pobres que arriben a les nostres costes i aeroports, tenen les seues arrels de nou en un projecte d’aquesta mena.

Hi ha una paraula que falta cridanerament en el discurs dels nostres responsables polítics, de tots els nostres responsables polítics, també dels aparentment innovadors, em refereixo a la paraula “col·lapse”. El 2013 es va publicar un llibre ben curiós d’un periodista anglès anomenat Michael Joker, el títol del qual, us adonareu immediatament, és cridaner: “Historia de Espanya, 2014-2033, crónica de un colapso”. És un manual d’història convencional, amb fotografies, mapes, dades estadístiques, publicat a Reykjavik, la capital d’Islàndia l’any 2034, que, amb un humor sorneguer, però un argument de fons seriós, retrata un col·lapse, l’espanyol, que en la perspectiva de Joker és la conseqüència de quatre grans factors: el canvi climàtic, que ja comença a pegar fort, sobretot en la meitat meridional de la península Ibèrica, l’encariment inevitable dels preus del petroli, una crisi social en la qual estem ja clarament immersos i, a la fi, el desplegament de polítiques autoritàries cada vegada més severes. En els cercles en què jo em bellugue, allò del col·lapse suscita dues reaccions diferents. La primera és cruament realista i ens diu: “no ens queda més remei que esperar que arribi el moment del col·lapse. Per què? Perquè serà l’única manera d’aconseguir que l’aclaparadora majoria dels nostres conciutadans prenga nota dels seus deures”. Aquesta primera posició és, sí, cruament realista; però és, alhora, profundament descoratjadora. No ens enganyem, el col·lapse, per definició, provoca una multiplicació espectacular dels problemes i una reducció paral·lela de la nostra possibilitat de resoldre’ls. La segona de les perspectives, que és la meua i la de tantes altres persones, té cert caràcter voluntarista i ens diu que allò que podem fer ara, en un escenari molt tètric, consisteix a perfilar espais autònoms, autogestionats, desmercantilitzats i despatriarcalitzats.

Crec jo que aquesta és una disputa que va dividir en dos i divideix en dos encara al moviment del 15M. Ho he dit així moltes vegades: al 15M hi havia, en el fons, dues posicions: La primera era la de les persones que legítimament entenien que la comesa major d’aquest moviment havia de consistir en elaborar propostes en la confiança que serien escoltades pels nostres governants. La segona de les posicions era la dels que lluitaven i lluiten per perfilar espais autònoms, autogestionats, sense esperar res en absolut dels nostres governants. Estic pensant en el que suposen els grups de consum, moltes de les ecoviles, les cooperatives integrals, les formes de banca ètica i social o l’incipient moviment de treballadors, que en règim autogestionari cooperatiu, s’han fet càrrec d’empreses que estaven a punt de tancar. Jo tinc bona relació personal i nombrosíssimes dissidències amb els nostres economistes socialdemòcrates d’anomenada, que sembla que no li atorguen cap relleu a la discussió sobre el col·lapse. Estic fermament convençut, però, que o modifiquem el nostre “xip” mental i comencem a prendre’ns açò seriosament o els problemes que tenim avui, demà ens semblaran petiteses. Si em faig ressò de l’anàlisi de Joker, el col·lapse no és per d’ací a 150 o 100 anys, és per d’ací a dues dècades o tres, cosa que hauria d’invitar-nos a espavilar d’una manera força ràpida.

7. Setena i última observació, en forma de tres conclusions força ràpides.

Què diu la primera? Aquest matí a ràdio Klara m’he referit a una crítica abocada sobre el món llibertari i que té fonament. Aquesta crítica, més o menys, diu: els llibertaris sou molt sagaços a l’hora de criticar l’ordre existent; però no ho sou pas tant a l’hora de mostrar la vostra capacitat de portar a la pràctica les vostres idees, de demostrar empíricament que, en efecte, porteu un món nou en els vostres cors. És veritat. Abans he cridat l’atenció sobre la dramàtica precarietat de les propostes autogestionàries desplegades pels dos sindicats majoritaris espanyols; però estaria bé que no llançàrem pilotes fora i ens preguntàrem, al món llibertari, què és el que hem fet al respecte. És cert que la nostra capacitat és molt més limitada; però em tem que el panorama tampoc és particularment estimulant.

Hi ha un concepte que van emprar els nostres avis i besavis anarquistes i anarcosindicalistes, que amb el pas del temps va anar caient en desús, potser perquè algun dels seus significats era una mica abstrús, em referesc a això de la propaganda pel fet. Què interprete jo que ens volien dir? Ens volien dir: “està molt bé organitzar actes com aquest, publicar revistes, editar llibres, convocar manifestacions i concentracions; però el més interessant, el més remunerador que podem fer consisteix a portar a la pràctica de l’economia i de la societat les nostres idees. Aquest serà el millor mirall en el qual ens veuran”. És veritat, per dir-ho tot, que aquests avis i besavis anarquistes o anarcosindicalistes que acabe d’esmentar probablement rebrien amb una ganyota la proposta de construcció d’espais autònoms i dirien: “home, això està bé, també nosaltres ho fèiem; però el nostre esforç fonamental s’encaminava a l’expropiació directa del capital, sense ximpleries”. He sostingut moltes vegades que, al meu entendre, un dels moments simbòlicament més interessants de la història espanyola del XX es va produir quan a un petit poble d’Aragó els anarquistes locals o els que foren, que poc m’importa, van instaurar el comunisme llibertari… Aquí no hi havia “gat amagat”. Què ens passa a nosaltres? Abans ho he dit, en un tros de la meva dissertació: hem anat retrocedint tant que les nostres capacitats estan dissortadament molt lluny de la d’aquests avis i besavis. En qualsevol cas, no ens farà nosa que ens mirem també en el seu mirall.

Avui em dóna per recomanar lectures. Hi ha un llibre meravellós d’un anglès anomenat Cris Ealham sobre la Barcelona anarcosindicalista del primer terç del segle XX. Aleshores sí que hi havia espais autònoms. Hi havia barris sencers en els quals la guàrdia civil no s’atrevia a penetrar. Un descobreix, llegint un llibre com aquest, que molts dels instruments de mobilització social que creiem haver descobert en els últims anys, els “escraches”, per exemple, els aplicaven els nostres avis anarcosindicalistes quan el propietari d’un habitatge aplicava clàusules d’usura al contracte de lloguer d’un treballador.

Quina és la segona conclusió que vull transmetre-us? Darrerament em pega per confessar que em trobo immers en una lluita sense treva contra els projectes realistes. Quan algú em diu: “és que això que reivindiqueu no és realista”, immediatament agafe una empipada i li dic: “afortunadament, no és realista”. Què és la transició espanyola, sinó el reflex més total de la misèria del realisme? Dos grans partits, que fan torns en el govern i que en substància fan el mateix. Dues cúpules sindicals que no s’oposen a res, un munt de mitjans de comunicació que repeteixen, que emeten, monocords, els mateixos missatges. Hi ha una frase molt sonora i una mica descortès, de Bernanos, el novel·lista catòlic francès, que crec que dóna en el clau d’aquesta qüestió. La frase diu: “el realisme és la bona consciència dels fills de puta (si em passeu la brofegada masclista)”. Invoquen la realitat com si vingués donada per la naturalesa i fos, en conseqüència, immodificable. Quan és la realitat que ells mateixos han perfilat en descarat profit dels seus interessos. Em tem que estem obligats a rebutjar, abrupta i orgullosament les propostes realistes.

Vaig a per la tercera i última conclusió, que em convida a aterrar una mica en el terreny en què trepitgem. He explicat moltes vegades que fa una mica més de tres anys, al setembre de 2011, em van convidar a anar a una taula rodona sobre el moviment 15M a Torí, Itàlia, i d’aquell viatge, que va ser molt ràpid, recorde dues coses. La primera agafava la forma d’una conversa entre un col·lega francès i un col·lega italià. Ja sé que explicat així sona a acudit; però era una conversa real. El francès li va dir a l’italià: “jo a vosaltres, els italians, no us comprenc, als homes italians, que presumiu de la vostra condició de donjoans i seductors; però després admireu o almenys voteu a un personatge infecte com Berlusconi, que paga a prostitutes per a les seues festes nocturnes”. L’italià, molt tranquil, no va negar la major i va dir: “és veritat, molts dels meus compatriotes admiren o almenys voten Berlusconi; però no és pel que tu acabes de suggerir”. “Com que no és pel que acabe de suggerir? I per què és, llavors?” “Perquè paga a les prostitutes amb diners públics”. Atenció!, que el debat es desplega en un escenari mental molt diferent. La segona cosa que recorde és que als carrers del centre de Torí penjaven cartells de publicitat d’una revista humorística italiana. El titular principal deia: l’Estat i la màfia se separen. A continuació, es recollia una frase d’un dirigent mafiós que afirmava: “estaven arruïnant la nostra reputació”.

Moltes gràcies per haver-me escoltat.

I moltes gràcies a tu, Carlos, per les teues sàvies paraules.