Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

14 de juny de 2016
0 comentaris

“València sic transit”: La història d’una València fracassada.

Diuen els entesos que no hi ha fracassos, que tan sols hi ha experiències negatives que ens porten a l’aprenentatge per les errades comeses, per tal d’eixir-ne reforçats i no repetir-les més endavant. Els entusiastes de la psicologia positiva, de l’autoajuda, afirmen, fins i tot, que un fracàs, una mala experiència a temps pot ser la clau d’un èxit futur. Però què passa quan les experiències negatives s’encadenen unes amb les altres i duren tota una vida? Quan la frustració se’n fa ama i senyora, i acora fins el més trempat, no ens queden altres camins que fugir-ne i lamentar-nos-en cíclicament o, si encara ens hi sobra moral, seguir lluitant amb els companys, tot mantenint l’esperança de redreçar la situació en lustres o dècades a venir. En agafar el primer camí, farem com en Vicent Ferrer, el conegut frare predicador medieval, que s’espolsà les espardenyes i se n’anà nord enllà.

Aquestes cabòries venen a tomb de la novel·la que tot just acabe de llegir, “València sic transit”, escrita pel nostre paisà, el periodista almasserí en Francesc Bayarri, que és la primera obra publicada per una nova editorial, la Companyia Austrohongaresa de Vapors, a la qual li desitge molta sort, que de ben segur la tindrà si continua apostant per obres tan interessants con aquesta d’ara, la qual us recomane des d’ací.

Una visió de les quatre darreres dècades d’història de la ciutat de València des del cantó culte i progressista, l’humiliat en tots aquests darrers anys, el que no ha volgut participar del deshonor dels seus dirigents, tret de ben poques excepcions. Una visió desesperançada de la infàmia franquista, que ha aconseguit perpetuar-se amb la força de la mentida repetida sense descans any rere any. La València lletja, inculta, provinciana, anticatalanista; la de la merda de gos als carrers, el soroll, l’autoodi, la banalitat, les drogues sense mesura, les putes i els treballadors esclaus, la música bakalao, la corrupció, el suport incondicional als polítics lladres i mentiders… Però també la lluminosa del sexe lliure i les nits d’estiu amb olor de gessamí. Una obra amb personatges reals i de ficció, amb situacions imaginades i reals de la vida del autor, que la situen tant en el gènere de les memòries com en de la novel·la històrica o fins i tot en el de la novel·la negra. Potser hi domina una mica massa el pessimisme; però ja va bé adonar-se’n del podrimer que realment amaguen les lloes acrítiques del cap i casal, a què ens té tan acostumats i fastiguejats la dreta més rància i farisaica.

cobertaparawebCom a bonreposí d’origen, em sent bastant representat per les històries i sentiments de què parla l’autor, especialment del anys d’infantesa i joventut; però també d’altres com la desaparició de la música a la seua vida arran de circumstàncies traumàtiques.

El gran poder d’evocació, que per a mi té la primera part de l’obra, m’ha portat a la memòria fets de l’adolescència que creia oblidats; records que normalment em resulten difícils de trobar, soterrats per una pila d’experiències posteriors. Amb un punt d’enyorança malaltissa, he tornat a recórrer mentalment els carrers del barri del Carme de València: Roters, Serrans, Covarrúbies, Concòrdia, Borges, Bisbe En Jeroni, Mare Vella, Cavallers… i tant d’altres, que he recreat com eren abans, quan foren el meu trajecte diari habitual d’anada i tornada, des del cotxe de línia fins al col·legi, des de les Torres dels Serrans fins a l’antiga Acadèmia Martí, situada al carrer dels Cavallers. Això fou entre els deu i els dèsset anys, per estudiar el batxillerat.

Sentiments barrejats, per la innocència en què vivia aleshores, alhora que culpabilitat pel despertar del sexe, reprimit per les pors que el dogma religiós ens ficava al cos. En arribar a l’edat adulta de veritat, la del esperit crític i el mètode científic, vaig poder interpretar l’origen d’aquesta angoixa, la qual cosa em va menar a reconstruir els pilars de la meua vida, lluny de qualsevol religió i prejudici.

Com el protagonista de l’obra, vaig reconèixer la ignorància i la brutalitat de l’ensenyament d’aleshores, de la grisor i la desolació al carrer, resultat d’una aniquilació programada, sense esperances. Vaig copsar l’infantilisme i maniqueisme de les activitats culturals permeses aleshores, el classisme de l’ensenyament i el domini absolut del castellà i la religió catòlica: una ideologia desassossegadora que equivalia a mort i a remordiment pel suposats pecats comesos, realment tan venials com els pensaments de dubte sobre els dogmes o el simple desig carnal per algun company. Com el personatge central de la novel·la, jo mateix també vaig estar a prop de caure a les urpes d’un clergue pederasta, que dirigia l’escolania de la basílica dels Desemparats. Sort de l’oposició de les meues ties!

Fent un salt en el temps i ja dins del postfranquisme, m’he sentit reconfortat per les frases de crítica abrandada contra la premsa valenciana d’aleshores –i d’ara, ai las!–que en Francesc Bayarri ha posat en boca del protagonista; però que endevine ben properes a l’autor. Paraules dures, però ben trobades. Parla de “diaris enverinats”, “rotllos gegants de paper higiènic”, “fulls enverinats que inundaran la ciutat de sofre”; de “periodistes mediocres”, “vòmits contra la vida que escampen la blennorrea de la seua frustració”, “cossos impotents”; de “saltimbanquis reumàtics, lloros que eructen xancres i difonen la pesta” [locutors de ràdio], “assalariats de la ignomínia, miraven de dinamitar la llum després de l’albada”. Hi cita també i ben justament Estellés: “Oh clar país que ara et volen obscur/ homes obscurs de tenebrosa lletra”.

Per no fer-ho llarg i perquè ho descobriu vosaltres mateixos, no m’estendré en molts d’altres elements d’interès que trobareu a l’obra, des de referències a esdeveniments històrics fins a crisis de maduració personal. Tenim, per exemple, el colp d’Estat del 23 F, al qual ningú no va fer-hi front; l’etapa “psocialista”, amb l’entronització d’una casta privilegiada, envoltada de buròcrates “no-funcionaris” i alguns d’humiliats; la darrera etapa “pepera” de la vulgaritat i la corrupció a dojo, on els “piròmans socials” alçaven negocis tèrbols que xuclaven els pressupostos públics. Pel que fa a la part psicològica del protagonista: la crisi dels quaranta, la fugida cap a l’alcohol i les drogues (“viatges a la nit, amb alcohol i cocaïna, sense altre objectiu que la mateixa nit”), el món laboral fred i inhumà…

Fa més de vint anys, com el personatge d’en Francesc –tot i que no pas mitjançant les drogues–, jo mateix vaig haver de fugir físicament del cap i casal –i restar refugiat en un racó del meu també estimat Camp de Túria–, cansat del seu soroll mal educat, del cofoisme banal, de la castellanització creixent, d’escoltar les ximpleries i grolleries de les seues “autoritats” pocavergonyes, del foment de la vulgaritat i la incultura, dels seus periòdics, ràdios i televisions majoritàriament infames, adreçats a febles mentals…

Unidad-didáctica-sobre-la-represión-franquista-en-el-País-ValenciàAquest detritus cultural embolcallat de contenidors de disseny, a quin més estrafolari, que fins fa poc de temps –abans del darrer canvi de regidors— era l’espècie més abundant, té el punt d’eixida anys enllà, durant el règim franquista; un règim de terror que va escometre el genocidi del nostre poble i la seua cultura durant quaranta anys, protegit per la capa de l’església catòlica oficial; els crims del qual no sols no han estat reparats (en no haver-se portat a terme una vertadera ruptura amb el passat, durant la mal anomenada “Transició a la democràcia”, que amb la seua Llei d’amnistia va permetre que aquells assassins i col·laboradors giraren la casaca sense haver de passar pels jutjats), sinó que els seus fills travestits continuen manant massa, gallejant del seu poder arreu: a la política, a l’economia, a les forces de “seguretat”… I això fa que massa gent del poble, inculturalitzats i enganyats per les proclames del seus mentors pocavergonya, encara els recolzen, directament o indirecta, votant partits dretans, declarats o amagats. Fóra increïble aquesta desmemòria, aquesta traïció, si no fos que tant de sofriment suportat durant la llarga nit franquista els ha marcats, els ha omplits de por, de covardia, que transmeten als seus fills per tal que no patesquen com ells hagueren de patit. Una societat malalta per la crosta franquista que no es lleva de damunt.

Quan s’acostava la “Transició”, els dirigents valencians d’aquesta colla feixista se n’adonaren que podrien perdre la seua hegemonia cultural i varen tapar el seu provincianisme estèril (el del “per a ofrenar noves glòries a espanya…”), el seu odi a la cultura i autonomia pròpies, amb un fals valencianisme, folklòric i anticatalanista, atiant la divisió i l’enfrontament entre els germans de llengua i cultura, l’anomenada “batalla de València”. Una mostra més de la seua ideologia, de la pitjor classe que ens podia haver tocat. I així anem (com volen), encara sense poder dir les coses pel seu mom, “cagant per mig cul” (perdoneu-me l’expressió; però és molt gràfica), en mans d’uns energúmens indocumentats. Ha estat un fracàs cultural; però també fracàs social en no poder avançar cap a una societat més igualitària, la de la vertadera llibertat. Sort que no hi ha mal que dure cent anys!

Tant de bo passen aviat les “glòries” valencianes, les dels que “bufen en caldo gelat” i fan més mal que una pedregada (els anomenats “blavers”)! Sic transit gloria Valentiae. Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.