Observar, llegir, escriure

Amb el rerefons de la misèria moral que suposa l’actual revifament de les agressions homòfobes a l’Estat espanyol, atiades per elements d’extrema dreta i consentides per uns poders fàctics franquistes, als quals ja els va bé que els joves adoctrinats i sense alternatives laborals es desfoguen en altres companys més vulnerables i no pas en els vertaders responsables, he llegit un petit assaig autobiogràfic que m’ha colpit, entre d’altres, pel coratge i la generositat del seu autor, un home heterosexual mostrant-nos la seua vulnerabilitat, contràriament a l’estereotip assignat al seu gènere dominant en aquest injust heteropatriarcat.

A Toni Mejías el coneixia com a vocalista del grup de rap crític “Los chikos del maíz”, no pas perquè m’agradàs aquest tipus de música, sinó perquè les seues lletres crítiques amb el sistema econòmic i polític imperant, valentes, sense eufemismes, de vegades sonaven a la ràdio lliure i llibertària degana de la ciutat de València, Ràdio Klara. Nascut a València, va estudiar periodisme, professió que ha posat en pràctica en alguns mitjans, tot i que de forma precària. Una persona així, capaç d’arriscar la seua pell amb cançons compromeses en l’alliberament de les classes subalternes, per força havia de ser empàtica i solidària. Així que vaig triar el seu “Hambre. Mi historia frente al espejo” (Aguilar, 2021), un assaig autobiogràfic al voltant de l’anorèxia i la depressió, escrit amb claredat, honestedat i senzillesa, que pot ser ben terapèutic per als lectors que s’hi senten reflectits, potser més dels que no pas ens pensem; no debades ha estat confegit amb els deures escrits derivats del seu tractament psicològic.

Toni es mostra com un xic empàtic, sensible, insegur, controlador, perfeccionista…, la imatge del qual ha d’exposar en públic, per la qual cosa va començar a “menjar-se el cap” pel seu físic que considerava massa obès, desembocant tot plegat en una anorèxia nerviosa, un trastorn del comportament alimentari en què s’autolimita la ingestió d’aliments per la por a guanyar pes i s’acaba perdent la gana de menjar amb conseqüències molt greus per a la salut física i psíquica de la persona afectada.

Com en els casos en què l’origen del problema és mental, a l’afectat li costava força reconèixer-ho (jo mateix, afectat de sensibilització central, vaig patir un dolor crònic sense lesió fruit d’una mala interpretació del cervell); primer desatenent els comentaris del éssers estimats del seu voltant i més endavant, quan va accedir a visitar una psicòloga, negant-li la realitat i insistint en que el seu problema era físic i no pas mental, malgrat que s’hi feia proves i no n’eixia res. Finalment, va acceptar que patia anorèxia nerviosa, un desordre mental, al qual s’afegia insomni i depressió.

També hi patia una obsessió per l’aprofitament del temps, que és més comuna que no ens pensem (jo mateix, tímid de mena, quan s’acostava el final dels estudis universitaris i em va “caure a sobre” la preocupació per haver de trobar un tipus de feina i parella sentimental que no em venien de gust, també hi feia llistes i llistes de deures, una dèria que m’acompanyaria anys ençà). Quan ens obsessionem a no perdre el temps, no gaudim del present, no sabem relaxar-nos amb un llibre, una pel·lícula, el que siga. Hauríem de fer-ho perquè ens ve de gust, no pas perquè l’hem de llegir o veure per tal o tal motiu. I, per a acabar-ho d’adobar, la societat actual no hi ajuda gaire, perquè som víctimes d’una publicitat constant: hem esdevingut consumidors estressats. La influència que sobre els nostres cossos i la nostra ment te aquest sistema capitalista (individualisme, estereotips de bellesa, feina assalariada precària, consumisme…), especialment en el cas de persones amb un perfil psicològic més vulnerable, pot tenir conseqüències dramàtiques com la que ha patit l’autor protagonista.

Aquesta autobiografia ens demostra que el suport mutu és la clau per a una vida bona o, a l’inrevés, que la incomunicació amb amics, família o parella és el pitjor que hi podríem fer. Endemés, aquesta societat heteropatriarcal, que ens entestem a reproduir generació rere generació tret de lleus retocs, marca els homes, l’estereotip masculí, amb aquesta reserva de sentiments. Als homes se’ns educa per a ser forts, per a no plorar, per a no queixar-nos i guanyar sempre davant totes i tot; se’ns carrega amb una llosa tan feixuga que, quan necessitem compartir les nostres febleses, no sabem com fer-ho i això, si més no, complica la nostra vida.

A poc a poc i amb el suport psicològic de professionals, parella i amics, l’autor pacient anava eixint del pou en què s’havia ficat, i aquest procés ens l’ha volgut compartir generosament, tant les pors i els fracassos com els camins d’eixida; uns textos terapèutics (perquè escriure ja ens hi va bé) que havia fet servir per a desfogar-se de les preocupacions que llavors sentia. M’alegre del seu procés de recuperació, perquè una persona solidària com ell mereix gaudir de la vida. Li ho desitge de veritat. Ací us deixe uns tastets del seu emotiu testimoni, traduïts al català:

“Diuen que la història l’escriuen els vencedors, però hem de contar vides des de la desfeta i la depressió. Perquè per al fracàs no ens preparen, sols per a l’èxit. Sols per a portar vides perfectes. I en un sistema fallit com el que vivim estem més exposats al dolor que al plaer. Però compartit fa menys mal i és més fàcil trobar-hi solucions.” (p. 21).

“Cal descobrir el problema i demanar ajuda per a, amb el temps, fer la resta del camí tot sol. Però per a aprendre a caminar de bell nou de vegades cal una mà amiga que et guie en les primeres passes.”(p. 57).

“Volia aprendre a ser desordenat, a improvisar. El descontrol com a forma de salut.” (87).

“No sols era esclau dels meus pensaments. No sols era esclau del meu cos. No sols era esclau de la meua manca d’independència. Era esclau del rellotge, de la manca d’improvisació, de la por al desordre.” (p. 94).

“El meu cap era un remolí de ‘flashbacks’ que recordaven moments viscuts i, a l’ensems, feia eternes llistes amb tasques que complir per a ser més feliç.” (p. 97).

“Necessitava trobar-me. No en una fotografia on tots somriguem, no en un espill en el que jo construïa els meus propis monstres. Necessitava trobar-me en el reflex dels altres per a saber que seguia existint. Per a saber que hi podia tornar, Per a saber que encara molta gent m’esperava.” (p. 110-111).

“És cert que soc una persona que ho porta tot a l’extrem i això, en aquest cas, no és positiu. Perquè l’anorèxia va relacionada, moltes vegades, amb el perfeccionisme. I quan busques metes molt complicades, és força fàcil no complir-les i que això et frustre. És tal el grau d’autoexigència que mai res eixirà al teu gust. Això afecta la teua autoestima i el teu estat d’ànim. Mai no eixiran les coses com tu les visualitzes perquè tens una percepció errònia de la realitat i idealitzes com a estàndards coses irrealitzables. I una situació que hauria de ser normal et suposa caos i desassossec.” (p. 140).

“No puc controlar el que els altres pensen, però sí que puc controlar les meues emocions i el meu treball. Havia de posar-me a fer-ho. Estimar-me per a poder estimar.” (p. 151).

“No vaig en contra de la tecnologia. Sols es tracta de xafar de peus a terra i mirar més al nostre voltant. Poder ser feliços fora de la nostra vida virtual, perquè a la fi és la que queda. Perquè una vegada tanques la sessió massa colps estem sols i cada vegada més.” (p. 159).

“Però també internet ha creat una necessitat vital de vendre’t mitjançant les diferents finestres que ofereix. Ara mateix és més important aparentar que ser. Hem esdevingut productes i necessitem vendre’ns. Per a créixer en seguidors, per a convèncer a promotors i, moltes vegades, per a autoenganyar-nos.” (p. 161).

“Hi ha senyals que ens acompanyaran sempre. En el nostre poder està donar-los un valor o un altre.” (p. 171).