Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

16 de setembre de 2019
0 comentaris

Un colp d’ull al testament historiogràfic d’en Josep Fontana.

En un apunt anterior (“Josep Fontana ens desvela…”) us presentava un assaig de tema històric important, de reduïda extensió, recolzat però en centenars de referències bibliogràfiques. Important per l’autor, Josep Fontana i Làzaro (1931-2018), historiador, professor d’universitat i escriptor, especialista en Història Contemporània i Història Econòmica, reconegut nacionalment i internacionalment. Important per la significació d’aquesta obra en la seua vintena llarga de llibres publicats, en tractar-se d’un de volgudament pòstum, publicat uns mesos després del seu traspàs, en el que entenem és el seu testament personal pel que fa a la ciència històrica, la vocació de la seua vida. Important perquè tracta d’una qüestió cabdal per entendre el sistema polític, econòmic i social en què ens ha tocat viure, com és l’aclariment de l’origen de tot plegat, que ja entrelluquem en llegir el títol: “Capitalisme i democràcia, 1756-1848. Com va començar aquest engany” (Edicions 62, 2019).

Certament, en Fontana ens desvela l’origen dels Estats “liberals” i capitalistes en què vivim, els quals continuen sent règims pseudodemocràtics al servei de rics i poderosos; ens desvela la conspiració monàrquicoburgesa que va generar l’actual Estat capitalista; ens desvela, en suma, l’engany que ens han repetit sovint com una veritat irrefutable: que el règim capitalista va vèncer l’opressió del feudalisme i ens va portar el progrés, el creixement i el benestar; perquè el que va passar de veritat fou una continuació dels privilegis d’uns pocs, mitjançant el robatori i l’opressió de la majoria per altres mitjans, amb nous actors i vells coneguts.

El resultat del procés a nivell mundial ha estat una continuació de l’esclavatge –tant el del repugnant tràfic d’esclaus, com el de qui hem hagut de vendre la nostra força de treball per a viure–, la fam i la mort per a una població humana immensa –nens inclosos– i una pèrdua accelerada de l’habitabilitat humana del planeta. Progrés? Ha pagat la pena? Paga la pena esmerçar tant de dolor propi i aliè a canvi d’un grapat d’estris i serveis que en facen una mica més còmoda i llarga la vida? Paga la pena fer malbé el planeta per disposar d’una saturació de productes, el consum dels quals és força majoritàriament prescindible?

Els Estats “liberals” no han estat capaços de democratitzar-se de debò, per permetre la canalització pacífica de les reivindicacions populars i l’accés progressiu al poder dels més desafavorits pel sistema, ni ho pretenien fer; ja que el seu objectiu fonamental era i és assegurar la plusvàlua o benefici dels capitalistes, mitjançant el domini i l’explotació per aquesta casta privilegiada dels bens públics –o que haurien de ser-ho per a l’ús col·lectiu–, dels mitjans de producció i de la feina dels assalariats al seu servei –a nivell nacional i internacional, fent servir una globalització imperialista neoliberal–; per la qual cosa han hagut de cedir en algunes millores socials –sobretot a les metròpolis–, però les justes i necessàries que els nous serfs (proletaris, assalariats, classe treballadora) han reclamat en les seues lluites legítimes, els quals massa vegades han hagut de pagar un preu massa alt en morts i represaliats. Malauradament a casa nostra podem veure com els partits i els sindicats integrats en el règim que haurien de defensar la classe treballadora dels abusos del capitalisme –els anomenats d’esquerra— fan més “postureig” que altra cosa de profit i, doncs, són una estafa més d’aquest sistema injust, un pilar més que el sustenta.

Heus ací un tastet de les sàvies paraules del mestre Fontana que podem trobar al llibre, una obra didàctica que considere una autèntica joia intel·lectual pels afamats de les veritats històriques [els subratllats són meus] :

(Pàg. 29, “Un món en procés de canvi”): “Això passava, però, en moments en què s’iniciava a Anglaterra, i s’estendria després lentament a la resta d’Europa, un creixement de la població basat en la reducció de la mortalitat infantil i la prolongació de la vida. Un creixement que inicialment afavoriria per damunt de tot les classes benestants –no pas els camperols irlandesos ni els teixidors a mans d’Anglaterra, però que acabaria transformant la societat. Era clar que la combinació del proveïment de calories pel comerç internacional i els fruits del creixement interior representaven el camí cap a una etapa de progrés que, pel que fa al desenvolupament intern, semblava apuntar cap a una societat basada en l’hegemonia dels consells camperols i de les societats d’ofici: una societat amb un projecte col·lectiu igualitari. Però el capitalisme, ajudat per l’estat, es va apressar a apropiar-se aquests avenços, a la vegada que falsejava la història del que havia succeït, inventant el mite d’una revolució industrial que hauria sorgit de l’impuls combinat de la màquina i de l’emprenedor.

(Pàgs. 51-55, “L’expropiació de la terra”) “A la Gran Bretanya, que ens ofereix un exemple molt clar d’aquesta situació, els terratinents van forçar el tancament i privatització de les terres comunals (“enclosure”) per tal de poder aplicar les tècniques del “new farming” individualment, cosa que exigia que es desenvolupessin en camps tancats. No era una millora respecte del sistema practicat en camps oberts sota control comunal, sinó una apropiació individual, que es pretenia justificar com un progrés. Els tancaments van privar els petits propietaris camperols d’uns recursos que els eren necessaris per mantenir els seus usos de cultiu. Entre el 1750 i el 1820 es va “tancar” potser un 30 per cent de tota la terra agrícola d’Anglaterra i molts milers de camperols, privats de l’auxili dels comunals, van haver d’abandonar el cultiu i es van proletaritzar.

[…] Va ser, diu E. P. Thompson, «un robatori de classe»; la “gentry” [burgesia territorial] va saber aprofitar, a més, les emocions suscitades per les guerres contra França, amb l’espantall de la possible arribada a Anglaterra d’un Napoleó revolucionari que ho trasbalsaria tot, per acabar de robar la terra als pobres. Aquest procés és el que Marx va descriure al capítol 24 del primer volum d’El capital sobre «L’anomenada acumulació originària», i en especial a la part dedicada a l’«Expropiació de la terra a la població del camp», on mostrava que els tancaments no havien estat una conseqüència inevitable de l’evolució econòmica, sinó que en la seva gènesi comptava per damunt de tot la coerció exercida sobre els camperols per uns governs que servien els interessos de les classes dominants per forçar-los a sotmetre’s al «sistema del treball assalariat».

[…] Aquest de la lluita contra el feudalisme és un mite que serveix, per exemple, per emmascarar la realitat política que ha dut a l’expropiació dels comunals, un procés que s’ha desenvolupat de manera i a ritmes molt diversos en cada país. […] A Espanya, per exemple, sabem que ja s’autoritzaven algunes privatitzacions al segle XVIII i que van ser molt importants durant la guerra del Francès, en què una disposició del govern que permetia que els municipis venguessin béns comunals de «propios» per atendre les necessitats urgents del temps de la guerra contra Napoleó […], que se’n va fer una àmplia utilització, en benefici de les autoritats municipals i dels seus amics i parents, fins i tot un cop acabada la guerra, com ho mostra una reial cèdula de 21 de desembre de 1818 que denunciava l’abús que se n’estava fent. Que els camperols ho interpretaven com una espoliació ho revela la continuïtat de la lluita dels pobles per recuperar les terres comunals, que va durar a Espanya fins ben entrat el segle XX. La recuperació figurava entre les reivindicacions dels camperols d’Extremadura en els anys de la Segona República, i a Navarra la lluita per la titularitat de les “corralizas” comunals va ser un element d’enfrontament en els inicis de la Guerra Civil del 1936. […] A Alemanya la pèrdua dels drets d’ús dels boscos va conduir a o la criminalització per part de les autoritats prussianes dels actes dels que, amb el propòsit de mantenir els drets que els havien estat reconeguts tradicionalment, es negaven a acceptar les noves regles.

(Pàgs. 58-59, “L’expropiació del treball industrial”) “Un altre corrent essencial del desenvolupament capitalista va sorgir de l’assalt que hem anomenat la primera revolució industrial, a través de l’expropiació, per obra dels empresaris capitalistes, de la feina dels treballadors d’ofici, que a començaments del segle XIX constituïen la part essencial de la força de treball industrial a tot arreu, incloent-hi la Gran Bretanya, on els desenvolupaments econòmics i tecnològics eren els més avançats del seu temps. Maxine Berg va contribuir a desmuntar el mite d’una revolució industrial creada per les grans indústries mecanitzades, remarcant la importància central de les manufactures, i Von Tunzelman ho va fer respecte de l’aportació inicial de la màquina de vapor, que va ser molt menys important del que sosté el mite. Gillian Cookson, per la seva banda, ens ha ensenyat a veure la complexitat de l’avenç tecnològic en un terreny com el de la indústria tèxtil, on l’èxit no és el resultat d’un invent, sinó que sovint depèn de tot un seguit d’adaptacions i provatures.

[…] Aquesta expropiació es va veure facilitada per l’ajut dels governs que, per afavorir els interessos dels empresaris capitalistes, van dificultar l’expansió de la producció domèstica i de la petita manufactura. Un aspecte essencial d’aquesta lluita va ser la prohibició de les Trade Unions, les associacions dels membres de cada ofici, que fixaven les regles del treball i de l’aprenentatge, a la vegada que els salaris i els preus justos, d’acord amb les velles tradicions dels oficis. A la Gran Bretanya les Trade Unions estaven prohibides de fet des del segle XVI, però entre el 1799 i el 1800 la promulgació de les Combination Acts va facilitar-ne la persecució. Contra l’atac als seus oficis, els treballadors especialitzats de la Gran Bretanya o de França van reaccionar amb el luddisme. «Els luddites», escriu Kevin Bienfield, «eren artesans, principalment treballadors especialitzats en les indústries tèxtils […] que, en haver-se d’enfrontar al reemplaçament del seu treball especialitzat per màquines i a l’ús de màquines (manejades amb treball menys especialitzat) per rebaixar els salaris produint béns de menor qualitat, van optar per destruir les màquines ofensives per tal de conservar les seves ocupacions i els seus oficis».

(Pàgs. 100-103, “1830: La invenció de la revolució burgesa”) “Aquests burgesos han viscut en pau en una França de la restauració monàrquica que ha respectat alguns dels beneficis essencials que havien aconseguit amb la revolució, integrats en una capa de notables en la qual anirien guanyant pes, fins al seu primer triomf en la revolució del 1830. El procés ha triomfat aquí, amb revolució, com ho ha fet, sense revolució, a Anglaterra, perquè la consolidació d’un sistema polític basat en la representació de la propietat convenia a la vegada a l’aristocràcia i a la burgesia. Per això es van mobilitzar a París els caps de la burgesia el juliol del 1830, quan semblava que una revolta popular –que ja hem vist que no era en realitat la revolta dels pobres, sinó sobretot la dels treballadors d’ofici i els menestrals— podia posar en perill el sistema i amenaçar l’estabilitat de la propietat. No volien seguir canviant la societat, com ho havien fet quan lluitaven pels seus drets contra la monarquia absoluta, sinó assegurar la consolidació de l’ordre postrevolucionari contra els que aspiraven a anar més enllà.

[…] La societat que volien establir no tenia cap pretensió d’igualitarisme; les constitucions podien parlar de drets universals, però les lleis que les interpretaven només en concedien alguns dels fonamentals, com el del vot, als propietaris.

[…] Mentre els francesos van començar amb Napoleó a organitzar una policia que s’encarregava del manteniment de l’ordre públic, els anglesos van intentar conservar durant molt temps el vell sistema repressiu, que era més barat i semblava més respectuós de la llibertat privada; no va ser fins al 1829 que Robert Peel va crear el primer cos de policia a la ciutat de Londres. El complement d’aquest sistema era una justícia ferotge, practicada com a mitjà educatiu, amb moltes condemnes a mort i molts perdons (generalment d’un 50 a un 60 per cent), per més que en els quinze anys més durs, del 1776 al 1790, es van executar a la forca, només a Londres i en el seu entorn immediat, prop de set-centes persones.

[…] Cal recordar, a més, que tot això s’ha fet en nom de tots en votacions d’una escassa representativitat. […] El més extraordinari és que la burgesia va aconseguir la plenitud de l’èxit en convèncer les capes populars que aquestes revolucions, destinades a preservar el monopoli dels drets polítics per als propietaris, i en usar-los per preservar els seus privilegis, es feien en benefici de la llibertat de tots.

Bona lectura!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.