Observar, llegir, escriure

“Unidad de desatino en lo universal” deia en Manuel Vázquez Montalbán del nostre Estat-nació (com ho recorda l’autor del llibre que ara comente), esmenant i fent befa d’una frase semblant, popular durant el franquisme, de l’ideòleg feixista més recordat pels neofeixistes espanyols, la mort del qual celebren cada 20N.

Desatino = disbarat, espifiada, insensatesa, ximpleria…, que cometríem si ens mantinguérem fidels a aquest Estat que ens menysprea sempre que pot, sobretot quan demanem respecte a la nostra dignitat com a persones o com a poble.

“Sobre el nacionalismo espanyol” és el nom d’un opuscle que ha tret fa poc en Carlos Taibo, professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid, a l’editorial on normalment publica, Los Libros de la Catarata; on en abril d’aquest mateix any també va traure “En defensa de la consulta soberanista a Catalunya”, el qual no he llegit encara, tot i que li supose un interès evident, vist el tarannà obert, dialogant i progressista de l’autor.

En aquest darrer, que acabe de llegir ara, en Carlos Taibo li pega una repassada ràpida i actual a aquesta ideologia espanyolista tan desafortunada i antidemocràtica, que ens ha fet patir força i ens hi fa encara als ciutadans de cultura no castellana. La seua reflexió se centra en l’espanyolisme més comú, més pragmàtic o liberal, pels malentesos que provoca. La seua lectura atenta, amb el seu estil particular, una mica distant, desapassionat, de reflexió oberta, acostumat com està al treball acadèmic, on cada conflicte polític és un tema a analitzar el més objectivament possible, ens fa interioritzar la seua anàlisi i ens ajuda a comprendre millor els arguments d’un espanyolisme disfressat de modernitat, sobretot per poder defensar-nos-en millor.

No us sabria dir ben bé per què (atès que el llibre d’en Taibo no en parla gaire tros), el “solatge” que m’ha deixat la seua lectura (allò que et roda pel cap entre llibre i llibre quan hi penses), m’aferma en la idea que una de les causes fonamentals del manteniment de tot plegat (el nacionalisme imperialista espanyol) cal cercar-la en la intervenció directa de l’anomenada “casta extractiva” de l’Estat, sobretot de la capital, que té por d’encetar un camí de llibertat i harmonia (basat en el respecte, la solidaritat i l’estima a les persones de les altres cultures veïnes), perquè haurien de repartir diners i poder, privilegis als quals no està disposada a renunciar.

L’assaig, una actualització de la introducció que l’autor feu de l’obra col·lectiva “Nacionalismo espanyol. Esencias, memoria e instituciones”, publicada en 2007 i coordinada per ell mateix, ens mostra les contradiccions d’aquest artefacte uniformitzador, inflexible i intolerant, que amara i ofega la vida de tots nosaltres. Heus ací un tast del que hi podem trobar (amb comentaris meus, entre parèntesi):

—     El nacionalisme espanyol o espanyolisme més comú no es reconeix a sí mateix com a tal. Els nacionalistes són els altres (els “perifèrics”, els que s’oposen a l’espanyolisme).

—     Els espanyolistes corrents veuen el nacionalisme com quelcom negatiu, anacrònic, atàvic, anormal…; per això, ells es consideren alliberats d’aquesta tendència “insana” (com que tenen la seua cultura assegurada, normalitzada i viuen amarats de nacionalisme pràctic espanyol, no tenen conflicte i poden gallejar d’espanyols “no nacionalistes”). Ells es consideren “patriotes”, “demòcrates” o “constitucionalistes” i no veuen cap contradicció en tenir una monarquia (un anacronisme) o en el fet que no se’ls deixe decidir als catalans sobre el seu futur (una imposició clarament antidemocràtica), etc. Per altra banda, la distinció entre “nacionalisme” i “patriotisme” és força retòrica i subtil, com tots hauríem de saber.

—     Contràriament al que afirmen els espanyolistes, molts nacionalistes perifèrics ho són temporalment, fins que aconseguesquen la normalitat que demanen.

—     El nacionalisme espanyol existeix malgrat el que hi puguen dir els “no nacionalistes”. A més, si definim nacionalisme com la ideologia que defensa i assumeix que un col·lectiu territorial és una nació, i per tant dipositari de drets polítics col·lectius, que el converteixen en subjecte de sobirania, independentment dels criteris (cívics, ètnics o una barreja d’un i altre) que definesquen qui són els membres de ple dret d’aquest col·lectiu, aleshores hi ha nacionalistes espanyols sense ser necessàriament antidemòcrates, així com n’hi ha de bascos o canaris, per posar un exemple.

—     Els nacionalistes espanyols més pragmàtics basen la seua tria en l’estabilitat que això implica. Consideren un mal menor la lògica dels Estats-nació, perquè aquests Estats asseguren —diuen— la llibertat (de qui té la cultura dominant, dels qui tenen més diners…), el dret (dels poderosos) i el progrés (creixement sense mesura, treball esclau majoritari… almenys fins ara). Per als pragmàtics, els discursos dels nacionalismes emergents són respectables, però prescindibles, perquè no condueixen a res de bo; acostumen a posar com a exemple la desintegració violenta de l’antiga Iugoslàvia. Tanmateix i ben a l’inrevés, la negativitat, el mal d’aquests processos d’alliberament rau en la violència exercida pels defensors —radicals o pragmàtics— de l’Estat prèviament existent.

—     Avui dia els espasmes ultramuntans s’aprecien en determinades formulacions que naixen tant en el PP com en el PSOE (una vegada més).  Així, el pas de la versió civilitzada, democràtica i respectable del discurs nacionalista a la irada, autoritària i agressiva és sovint massa senzill. Això perquè el nacionalisme ultra encara predomina al panorama polític espanyol; en part perquè els períodes de democràcia real fins ara han estat ben curts. El nacionalisme espanyol no ha evolucionat cap a una idea nacional assentada en la fraternitat, la solidaritat i, és clar, voluntarietat.

—     L’essencialisme dels ultres és més fàcil d’identificar (per exemple: “la nación es cosa de Dios o de la naturaleza, no invención humana”, deia Cánovas del Castillo); per això, el suposat liberalisme dels “altres” resulta encara més empipador, per la manca d’autocrítica que traspuen: en la visió de les modulacions liberals del nacionalisme espanyol, tot es pot discutir tret de la unitat i la integritat sacrosanta de la pàtria… “El caràcter voluntari d’aquest projecte comú se sobreentén i dedueix de la història, més que no pas se comprova per la via democràtica i quotidiana” (cita de Núñez Seixas, 2006). Això explica que moltes de les “patums” del nacionalisme espanyol ultra d’avui siguen “conversos” que, quan s’escau, presumeixen del seu antifeixisme per reforçar la seua posició actual (Pío Moa, per exemple). La història d’aquest país ens informa que la temptació autoritària en cap cas fou aliena als designis de molts d’aquests intel·lectuals liberals.

—     Tots els nacionalismes inventen tradicions, tant l’espanyol com els perifèrics. En l’estereotip del primer, el caràcter nacional espanyol es confon amb el castellà. En la rebotiga es revela, inequívocament, una orgullosa desatenció cap a allò “perifèric”, que afecta la història, la llengua, la literatura i, naturalment, els fets polítics.

—     La llengua castellana, anomenada espanyola, és la llengua oficial, una llengua de primera classe, la qual és un deure conèixer; les altres que hi malviuen, en canvi, no són obligatòries; són llengües de segona; malgrat que ells, de tant en tant, s’omplen la boca, falsament, dient que les protegeixen. Realment les consideren una nosa que han de carregar. El que algú les empre davant d’ells, sense el seu consentiment, ho consideren una manca de respecte, quan és tot el contrari. On l’espanyol conviu amb altres llengües i és majoritari, els nacionalistes espanyols menteixen denunciant persecucions infundades. Per a aquestos territoris “conflictius”, ells demanen un bilingüisme amb drets desiguals. Per altra banda, neguen l’evident i inqüestionable repressió històrica que han patit fins ara les llengües no castellanes a l’Estat espanyol.

—     Els nacionalistes d’Estat disposen tot de mitjans de coacció per imposar i garantir la socialització de la seua ideologia patriòtico-nacional: el sistema educatiu, la monarquia, les forces armades, l’església catòlica i tota mena de institucions (biblioteques, museus, teatres, seleccions esportives…) “nacionals”, monuments i símbols mantinguts amb els diners de tothom.

—     Una nació és una comunitat política imaginada, que s’hauria de construir i destruir en base a la voluntat del seus membres. No és admissible, doncs, que aquesta es conforme en base a la força bruta o la imposició, com en el cas d’Espanya. Les discussions sobre la moralitat d’una eventual secessió excepcionalment van acompanyades d’altres sobre la moralitat de l’annexió prèvia.

—     Una de les supersticions de la qual convé alliberar-se el més aviat possible és que el nacionalisme del franquisme va desaparèixer en aprovar-se la Constitució del 1978. L’article 2 proclama la indissoluble unitat de la nació espanyola. L’article 56 diu que el rei simbolitza la unitat i permanència d’aquesta essència unitària inalterable. Segons els “pares” de la Constitució del 78, la nació no està subordinada a la voluntat popular, sinó que prové del passat (“gloriós” per a ells, déu n’hi do!). Si ens hi fixem, és una transcripció del “Principio V del Movimiento Nacional” franquista.

—     El text constitucional del 1978 fou concebut com una eina per barrar el pas a les aspiracions sobiranistes de les altres nacions de l’Estat, amb amenaça d’intervenció militar inclosa. Suposa un rebuig de facto del dret d’autodeterminació dels pobles (una taca en la pseudodemocràcia d’aquest règim sorgit de la “transacció” entre feixistes i demòcrates “acollonits”).

—     Segons els nacionalistes espanyols, l’Estat espanyol no sobreviurà si Espanya deixa de ser una nació (A. Vidal-Quadras dixit). Això vol dir que, per a ells, sols tenen futur les nacions amb Estat. Una poderosa incitació, per als exclosos (les nacions “perifèriques”), a reivindicar un Estat propi…

—     L’anomenat patriotisme constitucional en cap cas aconsegueix alliberar-se de les conegudes ostentacions historicistes i essencialistes: els nacionalismes d’Estat mai no s’alimenten tan sols del cívic patriotisme el qual tot sovint reclamen. Sempre segreguen invocacions a la història o a uns o altres trets singularitzadors; tal vegada perquè reclamen la presència de vincles emocionals, més enllà de la racionalitat i la funcionalitat política.

—     Els nacionalistes espanyols invoquen les regles de la democràcia com a recurs dialèctic contradictori: les fan servir de forma interessada i conjuntural quan els hi va bé (per defensar les seues idees, per quedar ben “guapos, moderns i avançats”…); però, quan no els interessa (per poder decidir sobre idees contràries o diferents que els puguen llevar/ treure poder), les obliden. Per a ells, gairebé totes les idees es poden expressar; però no es poden dur a terme (prohibeixen les consultes populars) si atempten contra el seus principis “intocables”. A la pràctica, per als espanyolistes, a Espanya no existeixen els drets col·lectius.

—     El nacionalisme espanyol, com tants altres, ha mostrat menyspreu i agressivitat davant els “estrangers” (per exemple els francesos, els jueus, els àrabs, els gitanos, els africans…), als quals se’ls obliga a ser el que no volen ser o se’ls expulsa directament.

—     Els espanyolistes exhibeixen arreu un narcisisme maniqueu (per a ells, el seu nacionalisme és natural, normal, democràtic, culte, solidari…, mentre que el dels altres és artificiós, patològic, autoritari, barroer, interessat…), contrari a la realitat dels fets en aquesta qüestió (o no tenen vergonya o són uns inconscients). Els adjectius totalitari i feixista aplicat als nacionalismes de la “perifèria” apareixen sovint en llavis de persones que col·laboraren activament amb el franquisme o mai no en feren crítica.

—     En el tema econòmic, acusen d’insolidàries les comunitats autònomes damnificades pel repartiment injust de la riquesa recaptada per l’Estat, que afavoreix la seua capital i tot de funcionaris del govern central; vegem, si no, la tossuderia a invertir en un esquema radial de comunicacions improductiu, enfront de l’econòmicament necessari corredor mediterrani. És un fet indiscutible que Madrid està xuclant recursos a la perifèria (sobretot la nostra) de forma abusiva.

—     El “nacionalisme trivial” res no té, a la fi, de benigne (atia la discriminació i la xenofòbia) ni d’espontani (és induït pels mitjans d’adoctrinament) ni d’innocent (demana el reforçament d’institucions repressives).

Aquests raonaments i d’altres tan encertats i ben lligats, basats en fets contrastables (i de vegades lamentables), els trobareu en aquest breu assaig d’en Carlos Taibo, un professor expert en política al que sempre cal parar atenció. Si us ve de gust aquest tema, us el recomane. Bona lectura!